21.07.2024 - 21:40
The Washington Post, per Katharine Houreld i Hafiz Haroun
OMDURMAN, Sudan — Cada dia, els combats entre l’exèrcit i un poderós grup paramilitar confronten els sudanesos amb decisions agòniques. Un equip de periodistes del Washington Post va poder visitar cinc ciutats sudaneses el mes passat en àrees controlades per les forces armades. Vam entrevistar desenes de persones i en van documentar l’experiència. La majoria de les entrevistes es van fer en presència de funcionaris militars o d’intel·ligència, i algunes persones es van sentir inhibides a l’hora de parlar.
Aquí hi ha històries de lluita enmig de les crisis convergents de salut, fam, violència i desplaçament, de l’atractiu enganyós de la guerra i el somni tossut de la pau.
El metge
Ghassan Ahmed havia plegat de treballar quan van esclatar trets a Khartum, just a l’altra banda del riu Nil. Les xarxes socials deien que la violència s’estenia ràpidament. Va decidir de córrer cap a l’hospital pediàtric al-Buluk, a Omdurman, on tres metgesses espantades tenien cura de 110 nens malalts.
“Vaig dir a les metgesses que marxessin a casa, i em vaig quedar sol,” explica Ahmed, de vint-i-sis anys. “Allò era un caos.”
Les famílies van arribar, frenètiques, per emportar-se els fills fins que només van quedar trenta pacients, casos tan greus que moririen si els traslladaven, recorda. Els bombardaments es van acostar. Ahmed va decidir de barrar les portes.
“Alguna mena de míssil va passar per damunt l’hospital. I quan va caure la nit, em vaig espantar molt. Podies veure bales traçadores volant per l’aire”, diu. “Casa nostra és molt a prop d’un campament de les RSF, i la meva mare em va trucar plorant per acomiadar-se perquè pensava que moriria.”
Va passar la nit tranquil·litzant nens i mares que ploraven. L’endemà va passar les responsabilitats al seu amic Abd-Al·lah i va tornar a casa per uns carrers estranyament deserts esquitxats de cadàvers. Volia veure com estava la seva família. La mare li va pregar que es quedés, però els nens el necessitaven.
Durant les dues setmanes següents, ell i una infermera van ser l’únic personal mèdic de l’hospital. Dormien quan podien, però semblava que hi havia emergències cada hora. Quan una nena de sis anys va morir, ell i alguns pares van ajudar la mare a fer el clot per a la tomba. I quan el foc antiaeri va esclatar contra un avió, ell i dos més es van llançar dins la tomba per cobrir-se.
Una altra vegada, més d’una dotzena d’explosions van sacsejar l’hospital. “Les dones es van posar sota els llits amb els seus fills i vaig haver d’arrossegar-me per donar-los el medicament,” diu.
Fins ara, l’hospital se n’ha sortit força indemne. El germà d’una infermera va ser ferit en un bombardament i, fa un parell de setmanes, una bala perduda va ferir un metge al maluc, mentre era al pati. Però a diferència de molts altres hospitals, les sales no han estat destruïdes.
L’hospital, amb el suport de l’Associació de Metges Americans del Sudan, ha recuperat el 80% de la capacitat que tenia abans de la guerra. Aproximadament, un terç dels pacients estan extremadament desnodrits, però l’ajuda ha arribat i la mortalitat ha disminuït: un parell de nadons moren cada setmana en compte de morir-ne un cada dia.
Ahmed es mou entre els llits, tot tocant petites extremitats. Transmet calma, però per dins està furiós. El Sudan té els nivells de fam més alts des que se’n tenen registres. “Si dónes l’alta a un pacient avui”, diu amb molta frustració, “anirà a casa a morir-se de fam”.
El presoner
Sis bales van impactar Luol Ajou abans no caigués a terra, explica mentre s’aixeca la camisa i els pantalons per ensenyar les cicatrius i guia els dits d’un periodista cap a un fragment esmolat que li ha quedat al braç. “Aquest encara és dins.”
Ajou era un dels cinc presoners, entre setze anys i vint, que eren membres de les RSF i van ser capturats durant la batalla pel control de l’empresa Sudan Broadcasting Corp., a Omdurman. Ara són presoners de l’exèrcit i els han portat del seu centre de detenció perquè puguin ser entrevistats. A fora, el soroll dels combats a Khartum ressona des de l’altre costat del Nil.
Un noi de setze anys explica que venia del Txad i que treballava com a guàrdia de seguretat a Líbia quan va ser reclutat amb 300 més com ell. Un altre noi de setze anys va ser reclutat per un dirigent tribal al Txad. Els joves van travessar la frontera tots sols abans de reunir-se amb les RSF a Darfur i ser portats a Khartum en camions, segons que diu. (Vam demanar a un portaveu de les RSF que comentés aquesta història, però no en vam tenir resposta).
La guerra civil del Sudan absorbeix onades de joves de la regió, com més va més inestable. Els cops d’estat i la corrupció fan que no tinguin feina i rebin poca educació més enllà de com utilitzar una arma.
Ajou, de vint anys, va ser reclutat al Sudan del Sud quan era adolescent. Havia completat quatre anys d’escola abans el seu germà gran, Deng, un soldat, no li ensenyés a aguantar armes pesants i fer-les servir, com ara canons antiaeris i granades propulsades per coets i morters.
A quinze anys, Ajou rebia l’equivalent a gairebé 100 dòlars mensuals de l’exèrcit de Sudan del Sud, un salari decent que ajudava els seus pares a alimentar la família de deu membres. Però quan era a punt de fer-ne divuit, Deng li va advertir que deixés l’exèrcit o correria el risc de ser enviat al combat. Ajou va fer feines ocasionals, fins que un comerciant transfronterer li va dir l’any passat que les RSF pagarien 100.000 dòlars per un especialista en armes. Semblava la seva gran oportunitat.
Però mai no va veure els diners.
En un reflex de les històries d’uns altres reclutes, Ajou va descriure com el van dur a un edifici a Khartum on els comandants de les RSF seleccionaven petits grups de combatents per a les seves unitats. Va ser enviat a defensar l’edifici de la cadena Sudan Broadcasting i li van prometre que li donarien els diners més tard. Va ser-hi durant un mes aterridor sota un intens bombardament, fins que l’exèrcit els va envoltar.
Una nit, el comandant va ordenar a un petit grup que trenqués les files. Ho van intentar. La majoria van morir. El petit grup que acabaria entrevistat per The Post va ser capturat.
Ajou va dir que mentre es dessagnava fins a quedar inconscient, pensava en el seu germà gran, Deng. “Ell em va dir que m’allunyés de la guerra”, va dir Ajou amb molta pena. “Me l’hauria d’haver escoltat.”
El pare
La darrera vegada que Hassan va veure el seu fill Mokhlis, de deu anys, el noi li havia demanat roba nova per al festival musulmà d’Eid al-Fitr. Hassan, de quaranta-vuit anys, un treballador de la construcció amb una constitució poderosa, li va prometre que aconseguiria els diners. Es van abraçar abans Mokhlis no tornés a casa de la seva tieta, on sovint es quedava perquè és a prop de l’escola. Esperaven de reunir-se en un parell de dies, va recordar Hassan durant una entrevista en un camp polsós a la ciutat oriental d’al-Qadarif, on ara és un dels vora onze milions de sudanesos desplaçats de les seves llars.
Quan va arribar la guerra, Khartum es va dividir en enclavaments. La línia del front passava per davant de la casa de Hassan, i Mokhlis no podia tornar-hi. Els seus pares el tranquil·litzaven cada pocs dies per telèfon, dient-li que la violència no duraria.
Les setmanes es van convertir en mesos. Hassan va dir que volia anar a cercar Mokhlis, però estava preocupat per deixar la resta de la família enrere. També s’havia tornat massa perillós per als homes sortir de casa. Els combatents sovint arrestaven, torturaven o mataven homes al carrer, va dir. La dona de Hassan, Gisma, era qui anava a cercar menjar per a la família. El juny, ella i el seu fill de vuit anys van sortir a comprar provisions. No van tornar mai més.
“Els vaig trobar l’endemà”, explica Hassan suaument. Els seus cossos amarats de sang jeien al carrer, barrejats amb sis persones més colpejades per un projectil.
La filla de divuit anys de Hassan va desafiar el risc de ser violada en els controls per anar a cercar Mokhlis i informar-lo de la mort de la mare. Però el seu coratge va fallar quan el va veure. En comptes d’ella, ho va fer la seva tieta.
Mentrestant, l’àrea de Hassan es tornava encara més perillosa, segons que recorda. Va enviar la mare i els altres tres fills fora de la ciutat, mentre ell es quedava a casa per protegir-la dels saquejadors. Però quan van venir, no va poder fer-hi res per aturar-los.
Sense llar, finalment, va fugir a una zona controlada pels militars, però pel camí va ser colpejat per fragments de morter. Els soldats el van arrossegar a un hospital militar, on els metges li van salvar la vida. Ara té una cicatriu esmolada que li travessa l’abdomen.
Li va costar dos mesos recuperar-se, diu. Va passar dues setmanes més amagant-se en cases desertes amb gairebé res per a menjar ni aigua, jugant al gat i la rata amb els homes armats i intentant escapar-se de les línies del front.
Al final, les RSF el van capturar. El van colpejar durant tres dies mentre l’interrogaven, però finalment el van alliberar perquè el seu estat tan feble el desqualificava com a soldat. Ja havia perdut del tot el contacte amb Mokhlis.
Els somiadors
Quan els generals van dissoldre el govern cívico-militar conjunt del Sudan i van prendre el poder el 2021, Mahmoud Abdirahman es va unir a milers de joves sudanesos en les protestes al carrer per exigir el retorn de la democràcia.
Aquelles protestes es van aturar quan va esclatar la guerra l’any passat, però com molts de la seva generació, Abdirahman ha canalitzat el seu idealisme en una nova direcció tot ajudant més afectats pel conflicte.
Molts comitès de resistència, que havien organitzat les protestes, s’han reconvertit en sales de resposta a l’emergència. Els seus activistes intercanvien informació sobre rutes segures enmig dels combats, aconsegueixen medicaments escassos i troben refugi per als sense sostre.
Abdirahman, un estudiant d’economia de vint-i-dos anys, ara es queda al bastió militar de Port Sudan, que és ple de famílies desplaçades. Ell i els seus amics repleguen diners per pagar les despeses mèdiques d’aquestes famílies i organitzen recollides de roba i menjadors populars. Hi ha una treva incòmoda amb les autoritats, tot i que els activistes encara són arrestats de tant en tant.
“Creuen que som creadors de problemes, per tant, ens en creen ells abans”, diu, amb un somriure trapella a la cara, prima.
Hi ha missatgers que fan contraban de medicaments des de Port Sudan, a través de les línies del front, per a famílies necessitades. És una feina molt perillosa. Més de 40 voluntaris han estat arrestats només a Khartum, va dir.
Un voluntari al suburbi de Khartum on Abdirahman solia viure va ser arrestat quan carregava uns quants paquets de medicaments, segons que aquest li va explicar més tard. Li va dir que l’havien portat a l’antiga casa d’Abdirahman, que com moltes altres llars privades havia estat confiscada per les RSF. Ara s’usa com a centre de tortura i execucions. Va ser retingut allà amb més de cinquanta persones durant una setmana.
Després de l’alliberament, va plorar mentre descrivia com mataven els presoners i com morien després de rebre pallisses severes. Va fer públic que havia estat torturat amb electroshock.
“Jo tinc tants records feliços de la nostra casa”, diu Abdirahman, amb llàgrimes lliscant-li cara avall, “que no puc assumir que hi assassinin la gent”.
La majoria dels voluntaris tenen històries semblants.
Una dona de mitjana edat amb l’esmalt de les ungles esquerdat i un mocador marró descriu com amagava material mèdic per evitar que fos saquejat. Un ex-treballador informàtic amb túniques acabades de planxar ens va dir que havia conduït, tot tremolant, entre els bàndols en guerra per aconseguir subministraments mèdics. Un jove encara massa espantat per parlar gaire va explicar la història d’un altre voluntari, un amic, que va morir a l’hospital al-Nao, a Omdurman, el 20 de juny, quan un projectil va impactar contra el recinte. Hi van morir tres persones i dues dotzenes van ser ferides.
Però, malgrat tot, molts voluntaris continuen ferms.
“Encara crec que la democràcia arribarà”, diu Abdirahman, amb un mural que commemora els manifestants morts en una paret darrere d’ell. “Després de la guerra, tornarem als carrers i lluitarem contra el guanyador. I continuarem lluitant fins que la democràcia guanyi.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
