Quatre de cinc, i ja en van sis: l’ambició de Marc Márquez no frena

A Cervera comença a ser una tradició cada novembre. Quan el fred és viu, el gas afluixa i el brunzit del motor amaina, la ciutat s’omple per celebrar un nou campionat mundial de Marc Márquez. Familiars, amics, veïns i seguidors del jove pilot arribats d’arreu del Principat canten, ballen, animen i escolten les paraules de Márquez. Una festa que s’ha viscut quatre vegades l’últim lustre des de l’arribada del Tro de Cervera a la màxima categoria del motor.
De menys a més, Márquez ha tornat a guanyar el mundial per mèrits propis. L’empordanès Maverick Viñales va començar la temporada amb força, però a poc a poc ha perdut pistonada. El seu principal rival ha estat l’italià Andrea Dovizioso, tot i que va arribar a l’última cursa, a València, amb escasses opcions de victòria. Malgrat tenir-ho tot a favor, Márquez va estar a punt de caure i va salvar el campionat amb el colze i el genoll en paral·lel a l’asfalt. Una maniobra que va posar dempeus el circuit i tots els afeccionats al motociclisme.
Márquez farà vint-i-cinc anys el febrer. Com tots els grans pilots de la història, la seva relació amb la moto es remunta a la infància. Els Reis van regalar-li’n una quan tenia només tres anys, però no tenia prou equilibri i van posar-li dues rodes laterals. Amb aquella moto va completar la primera cursa d’enduro el 1998, a només cinc anys. A dotze, el 2005, va guanyar una cursa a Albacete superant pilots més grans que ell. L’any 2006, ja fou campió de Catalunya.

El seu debut al campionat de món va ser el 2008, a quinze anys. El 2010 va alçar el primer títol, a la categoria de 125, i el 2012 fou campió de Moto 2, just abans de fer el salt a la categoria reina. Des del 2013, el Tro de Cervera ha disputat cinc mundials i s’ha emportat quatre títols.

L’empenta de l’arribada a Moto GP, el 2013, li va permetre de guanyar els dos primers campionats del món de la màxima categoria de manera consecutiva. Amb la presència d’un altre pilot llegendari com Valentino Rossi, el seu ídol d’infància, juntament amb altres grans motociclistes del circuit com Jorge Lorenzo, Dani Pedrosa o Andrea Dovizioso. El Tro de Cervera només va cedir el mundial del 2015, que va caure en mans de Lorenzo, però ha alçat novament el títol aquestes dues últimes temporades.

El moment més complicat i el polèmic trasllat a Andorra
Márquez anava llançat, el 2011, cercant el segon títol a Moto 2. Ho tenia tot de cara, amb set victòries en les primeres catorze curses, i superava el seu rival, l’alemany Stefan Bradl, per un punt de diferència. Només restaven tres grans premis, però va ser sancionat per una qüestió de reglament a Austràlia i va caure durant un entrenament a Malàisia, la qual cosa li va causar dolor a les cervicals i el va impossibilitar de participar-hi. També va haver de renunciar a l’última cursa a València per problemes de visió com a conseqüència de l’accident a Malàisia, que gairebé el va fer abandonar el motociclisme, però va ser operat amb èxit.

L’episodi probablement més polèmic de la seva trajectòria va ser el 2014, quan es va anunciar que traslladava la residència a Andorra. Márquez va rebre crítiques, atès que diversos mitjans de comunicació i afeccionats del motociclisme van acusar-lo d’anar-se’n a Andorra per tributar menys impostos. Ell va negar-ho en una conferència de premsa en la qual no va poder evitar les llàgrimes, va explicar que es traslladava a Andorra perquè hi havia passat molts hiverns i perquè era un entorn favorable per a l’entrenament i va assegurar que continuaria pagant els impostos a l’estat espanyol.

A només vint-i-quatre anys i amb diverses marques de velocitat, poles i victòries batudes, Márquez aspira a convertir-se en el pilot de la història amb més títols mundials. Enguany ha igualat Geoff Duke i Jim Redman (6), i per davant té John Surtees i Phil Read (7), Carlo Ubbiali, Mike Hailwood i Valentino Rossi (9), Ángel Nieto (13) i el més guanyador de la història, l’italià Giacomo Agostini (15). El Tro de Cervera en suma sis i la marca d’Agostini sembla difícil de superar. Però de ben segur que, amb l’ambició que el caracteritza i la seva competitivitat, no hi renunciarà.