Quatre coses que ens allunyen de la independència

Hi ha dies que acabo convençut que volem perdre l’oportunitat de guanyar la independència. Dies que no són tampoc gaire excepcionals. Lamento dir-ho amb cruesa, però em sembla que val més veure-les venir que no anar despistant. Potser som a temps de reaccionar i canviar de xip. Però no ens queda gaire temps. Si deixem passar una nova oportunitat com vam fer després del 9 de novembre del 2014, no crec que tornem a tenir-ne cap més durant molt de temps. Caldrà una generació sencera que aporti una nova mentalitat. Per què ho dic, això? Per què no veig clar que anem pel bon camí?

Primer, perquè crec que s’ha instal·lat una mena de mentalitat entre l’individu independentista que no accepta cap veu que no li confirmi els seus prejudicis. Observo que, quan algú presenta dubtes sobre les veritats absolutes del procés o del full de ruta és acusat de traïció, de botifler, de venut… L’individu independentista general té al·lèrgia a qualsevol cosa que no sigui escoltar la música que vol escoltar. I aquest aïllament mental és molt perillós. Perquè no permet d’analitzar la situació amb totes les dades i les idees necessàries. I afavoreix que ens fem una pel·lícula de flors i violes que només pot portar al fracàs. Un exemple d’això és la resposta que ha rebut algun analista –ara em ve al cap Francesc-Marc Álvaro– quan ha suggerit que caldrà més temps perquè la majoria independentista encara no és prou sòlida.

Segon, perquè no volem creure les dades que no ens agraden. I això és, en bona part, responsabilitat també dels mitjans de comunicació. Quan una enquesta pinta una mala perspectiva per a l’independentisme, o hi busquem la interpretació que ens convé o la descartem perquè segur que és una manipulació per a desmoralitzar-nos. Quan un diari important d’abast internacional dóna la raó a l’estat espanyol i ens posa al sac del populisme sense base democràtica, no en volem saber res. I els diaris ‘del rotllo’ no en fem ressò. En canvi, si un diari de llengua estrangera ens elogia una miqueta, fem grans titulars i grans festes. I així anem creant una imatge de l’opinió pública internacional sobre el procés d’independència que ens pot fer creure que el món ens espera amb braços oberts.

Tercer, perquè alguns indicis apunten a una discòrdia sobre l’estratègia de fons entre els tres actors polítics principals de l’escena institucional (ERC, PDECat i CUP). Aquests dies han corregut especulacions sobre la voluntat d’algun d’aquests tres de precipitar unes noves eleccions. Aquestes coses són difícils de demostrar. I no saps mai qui és el beneficiat dels rumors i les males llengües. Jo no m’afegiré a la irresponsabilitat de contribuir a escampar-los. Amb tot, observo amb preocupació alguns moviments que no m’agraden i aquest rebombori les setmanes prèvies al debat sobre el pressupost al parlament. Hi ha cap partit que en sortiria beneficiat, d’unes eleccions? No ho sé. I no ho crec. Però hi ha una cosa que tinc clara: el camí cap a la independència quedaria barrat completament.

Quart, perquè continuem distrets en debats estèrils i ben estranys. Tenim un problema greu que es diu ‘fullderutitis’. Sí. És una mena de síndrome que fa que, en lloc de mirar d’ampliar el suport a la independència (que el 27-S es va demostrar que no era sobrat), estiguem entretinguts en grans disquisicions sobre què hauríem de fer en cas que passés això o allò. Ja ho he dit mil vegades i potser em faig pesat, però el full de ruta no és tan important. Ja està bé tenir acords de base per a treballar dins un consens. Però qui ens obliga a construir-nos una mena de presó de la qual no ens puguem moure i que hem de complir peti qui peti? Si fóssim més intel·ligents i no tan desconfiats acceptaríem unes línies generals, ens dedicaríem a empènyer i deixaríem més marge a la gent que hem votat per a menar el projecte davant de cada imprevist que es presentés. Ja són ganes de lluitar amb una mà lligada a l’esquena.

Potser hi ha més elements que apunten a una mala jugada per part de l’independentisme. Segur. I també hi ha un munt de bons símptomes que fan pensar que ens en podem sortir. Però no comparteixo de cap manera l’opinió d’aquells que diuen que ja ho tenim fet. Crec que encara falta avançar. Que passen coses (com aquestes que he assenyalat) que ens n’allunyen. I que amb grans dosis de ‘wishful thinking’ (o pensament màgic) no s’aconsegueix res més que una nata sideral. Que cal somriure? Sí. Que som més a prop que no ha estat mai Catalunya de ser un estat independent? Sí. Que és a les nostres mans? Sí. Que l’estat espanyol va tard i no troba la manera d’aturar-ho? També. Però hem d’afinar molt més. Els independentistes de base hem d’acceptar que no totes ens ponen. També hem de valorar com un regal immens qualsevol crítica o avís que ens facin. Els dirigents polítics han d’aparcar un parell d’anys les ànsies d’hegemonia partidista. I ens hem de prendre una pastilla contra el ‘fullderutitis’. Cal més cintura. Cal més confiança. I cal més tolerància al risc. Si volem guanyar, és clar.