25.03.2021 - 21:50
“A l’oficina hi arriba gent amb molt de desconeixement. Hi vénen adults que es plantegen si són trans o no. Alguns altres ho tenen clar, però no saben què fer. Busquen informació. Abans de venir, molts n’han parlat amb amigues o han fet una cerca a internet i no saben cap on tirar. Ací els donem suport i els fem un acompanyament.” Parla Maria Homsani, que treballa de tècnica de suport a l’oficina Orienta de València.
“Tenim perfils de tota mena. N’hi ha que vénen amb la família; n’hi ha que acaben de començar el procés; n’hi ha de molt joves –entre quatre anys i deu– que ens arriben perquè la família està descol·locada i no saben on anar: tenen ganes d’ajudar, però no saben com fer-ho. També ve gent que ha començat el trànsit i té por que la família no ho accepte.” Guillem Montoro és tècnic a Orienta de Castelló.
Orienta és l’oficina LGTBI de la Generalitat. També té seu a Alacant i es va obrir a l’empara de la “Llei Integral del reconeixement del dret a la identitat i a l’expressió de gènere a la Comunitat Valenciana“, coneguda popularment per “llei trans“.
Quatre anys d’una llei pionera
Ara fa quatre anys que les Corts Valencianes la van aprovar. Encara té aspectes que no s’han acabat de desenvolupar, però el text ha permès d’avançar en el reconeixement dels drets d’un col·lectiu que sempre ha trobat moltes dificultats per a assolir una normalització pública, social o econòmica.
La despatologització, l’ajuda a les persones trans menors d’edat, els problemes dels immigrats, l’acompanyament a les famílies i la normalització administrativa dels noms triats són algunes de les mancances que la llei ha ajudat a corregir.
José de Lamo, director general d’Igualtat en la Diversitat, que depèn de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques inclusives, es declara prou satisfet en el desenvolupament de la llei. “Ens ha servit per a prioritzar les polítiques públiques cap al col·lectiu trans. Abans de la llei ja es feien coses, però ara s’asseguren uns drets i s’obliga l’administració a actuar”, diu a VilaWeb.
La llei estatal, embarrancada
Amb tot, hi ha aspectes legals que van més enllà de l’àmbit autonòmic i que necessiten amb urgència que s’aprove una llei per a tot l’estat espanyol que no acaba d’arribar. Les gelosies i disputes per competències entre dues ministres que volen ser referents l’han paralitzada. La vice-presidenta Carmen Calvo –del PSOE– i la ministra d’Igualtat, Irene Montero –de Podem–, tenen dues maneres diferents de veure el món. I mentre això està aturat, ERC, Junts, la CUP, Compromís i Més País van registrar la setmana passada al congrés espanyol una proposta de llei per la igualtat real i efectiva de les persones trans. Complien així el compromís de presentar-la si el govern Sánchez no duia la llei al consell de ministres de la setmana del 23 de març.
La inserció sòcio-laboral
Segons De Lamo, la major part de la llei valenciana ja s’ha desplegat, però falta anar cosint algunes actuacions. Per exemple, aconseguir la inserció sòcio-laboral de les persones trans. “És un col·lectiu molt vulnerable i hem de veure si n’hi ha prou amb tot això que es fa per a evitar la discriminació en aquest entorn. Especialment en les dones”.
Maria Homsani també es fixa en aquest aspecte i en posa exemples concrets. “La setmana passada vaig atendre una dona trans que buscava feina. A voltes han estat a punt de contractar-la, ha arribat al final de tot el procés, però quan dóna la documentació completa i veuen el nom que consta als seus papers i s’adonen que és trans li diuen que no, que gràcies.”
Això indigna Maria: “Les persones trans tenim les mateixes capacitats que la resta de la gent. No poder disposar d’una documentació amb el nom triat és discriminatori, sobretot en l’etapa formativa i laboral. La formació i el treball dóna dignitat a les persones. S’ha de facilitar que el DNI pose el teu nom sense haver d’estar dos anys hormonant-te i que un psicòleg certifique qui ets”, reclama.
I això solament serà possible quan s’aprove la llei estatal. La Generalitat facilita un document assimilable a un document d’identitat que es pot usar per a fer tràmits administratius al País Valencià: per obtenir la targeta sanitària, per anar a la Universitat, per accedir a diversos serveis que depenen de la Generalitat… Però no té cap més validesa administrativa.
De validesa en tindrà quan les dues sensibilitats del govern espanyol es posen d’acord per a desblocar posicions i fer la nova llei. La vigent, del 2007, només regula la modificació registral d’aquells qui modifiquen legalment el seu sexe. D’aquesta manera sí que tenen el permís per a canviar el nom amb tots els efectes legals. Guillem Montoro explica: “Aquesta llei et diu que has d’estar dos anys en un procés mèdic d’hormonació per a adaptar el teu cos al gènere de destinació i tenir un informe psiquiàtric de disfòria de gènere. Fins el 2018, la transsexualitat era catalogada com una malaltia mental i necessitaves un informe psiquiàtric. Ja que la transsexualitat no és cap malaltia, cap psiquiatre no ha d’emetre un informe per dir què és aquesta persona.”
El que va resoldre fa quatre anys la llei valenciana és això justament, la despatologització de la transsexualitat. Per a Montoro, la llei cobreix la major part dels objectius que es van proposar en el moment de redactar-la. Ell va formar part de l’equip de ponents. “Segurament, d’ací a quatre anys la veurem obsoleta, però ara, d’un punt de vista objectiu, no li podem demanar més perquè conté tot allò que reivindicàvem en aquell moment.”
Amb tot, Montoro posa l’accent en la problemàtica dels immigrats, perquè sense una nacionalitat no tenen la mateixa protecció que la resta. Maria Homsani hi coincideix: “No es poden acollir a la llei estatal d’ara. Alguns fugen del seu país perquè hi reben amenaces, fugen de la misèria, busquen una vida millor, però la misèria els acompanya. Ací no troben encara mesures per a poder deixar la misèria enrere”, diu.
La preservació de la fertilitat dels menors
Les famílies de les persones trans menors d’edat comencen a pressionar l’administració perquè s’implique en un aspecte que fins ara no s’ha resolt: la preservació de la fertilitat.
Segons que explica Maria Homsani, és molt complicat perquè els pre-adolescents encara no han desenvolupat els òrgans sexuals. Són tècniques complicades, però existeixen i s’apliquen en casos de malalties com ara el càncer. “Però els metges no volen fer-ho quan es tracta de personetes trans. Nosaltres pressionem, però no hem tingut cap resposta de la sanitat pública. Això mateix passava fa dues dècades amb les persones trans adultes que volien fer teràpia hormonal i els metges no se la jugaven. Doncs ara amb la fertilitat, tampoc.”
Xifres
A les oficines Orienta, durant els anys 2019 i 2020 s’han fet més de tres mil atencions a persones trans. La majoria tenien entre divuit anys i trenta. És una quarta part de totes les consultes que ha rebut l’oficina. “Això demostra la vulnerabilitat més gran del col·lectiu trans dins el col·lectiu LGTBI”, diu José de Lamo, que afegeix que el confinament de l’any passat va ser especialment dur per a una part dels qui encara viuen en una situació de més vulnerabilitat, com ara les dones que es dediquen a la prostitució. Guillem Montoro, que a Castelló les tracta també, explica que són dones que començaren el procés de transició ara fa quinze anys, trenta o quaranta. “Durant la joventut o adolescència no van tenir el suport dels qui tenien més a prop i no van tenir els recursos per a desenvolupar un projecte de vida digne. Les hem d’acompanyar i les hem d’ajudar.”
El cas de Guillem Montoro
Ara és tècnic d’una de les oficines Orienta de la Generalitat. Va ser notícia en lletres majúscules als titulars quan es va convertir en el primer regidor trans dels Països Catalans i de l’estat espanyol. Va deixar el càrrec institucional el mes de desembre passat. Fa poc que s’ha casat. “No hauria de ser notícia, però, malauradament, en els temps que corren serveix per a demostrar que les persones trans som i existim en tots els contextos i en tots els espais. Tenim la capacitat de fer el que vulguem i podem ser referents per a persones que potser encara són a l’armari.” Pensa que les etiquetes són una arma de doble tall. D’una banda, poden servir per a trobar persones amb qui compartir els problemes, però alhora molesta que els etiqueten constantment.
El cas de Maria Homsani
Li preguntem quan va començar la transició i fa servir la resposta per a ajudar a definir l’expressió ‘transició’: “Tenim la idea que el procés comença quan comences la teràpia hormonal i no és així, però tornem a caure en l’error que tot gira entorn de la qüestió mèdica, que la medicina hi té la darrera paraula i no és així. La transició és molt més social. Si jo em centrara en quan vaig començar mèdicament, et diria el 2017, però de manera global el procés va començar el 2013 o el 2014.” Parla d’autoacceptació i de recerca de recursos en una època en què la llei no existia i sols la rodejaven els interrogants sobre l’acceptació de la seua família.
