Quasi-conte per Sant Jordi

Anava lligat a una corda de presos; érem en ple hivern, i tots portàvem un uniforme color de gos com fuig, segons que manava el govern propi, amb un rètol fosforescent escrit a l’esquena: L’ILLA DE TOTES I DE TOTS. Vaig aprofitar un descuit dels vigilants per fugir. Barrejat amb la ciutadania, ningú no es va estranyar de veure’m assegut un diumenge a migdia amb aquell uniforme en ple centre de la ciutat. A la taula del costat, una dona i un home parlaven amb molta confiança. La dona, prima i rossa, amb unes ulleres de sol muntades damunt els cabells amb flocs, portava uns texans, camisa de seda groga amb jaqueta de llana freda blau marí, mocador estampat al coll i botes de mitja canya; bevia una tònica i fumava molt. L’home era alt i ros; portava jaqueta, pantalons i armilla amb distints tons grisos, i els cabells pentinats amb una ratlla antiquada; prenia un cafè i fumava molt. Tots dos gastaven aires d’adolescent sobre els estigmes d’uns cinquanta anys ben fets.

El meu ex i la teva ex han d’estar fets l’un per l’altra, tan semblants, tan diferents de nosaltres…, va dir la dona. Per això, ni tu ni jo els suportàvem. Doncs, sí, t’ho miris com t’ho miris, és així. Sort que tu, amb la teva ex, t’hi entens bé, perquè t’hi entens bé, oi? Almenys, no et toca els nassos amb les criatures. Potser fotrà les criatures, perquè la teva gran està grassa, però grassa, eh?, no rodoneta, sinó grassa… Ja s’espavilarà quan prengui consciència de la murga de les modes… N’ha fet quinze? Doncs, en qualsevol moment, comença a matxacar-la amb això m’ho menjo i això no, o li agafa la dèria d’anar al gimnàs… És que ha sortit com la família de la Maica, perquè, com la meva, no, va dir l’home. Ja ho veus, jo no he canviat de talla en vint anys… Sí, és clar que ens entenem bé, peles puntuals i no obrir la boca per a contradir-la en res del que decideixi… Ara me’ls emporto i et canvio el finde, ara te’ls emportes tu, que jo tinc pla fora de Barcelona… Així és fàcil no barallar-se. Doncs el Javier, va dir la dona, m’entén igual de malament que quan vivíem junts. Sap que tinc al·lèrgia a la guerra civil, que no m’interessa gens, ni teatre, ni cine, ni lectures… Res que toqui la guerra, és que em posa malalta. Doncs va i diu que si he llegit Los girasoles ciegos, d’un tal Méndez… Quina depressió! O l’altra, la del Salmón, aquest asturià de cognom compost, encara que no sé pas si el tema de la novel·la és la guerra civil o la Segona Guerra Mundial… tant me fa, vinga amb la guerra. De debò, que no l’aguanto. Les vaig llegir totes dues, i no t’ho perdis, l’Ulises, en castellà, és clar, quan vaig fer el taller de narrativa, que el portava el marit, company, amant, o el que fos, de la Zoé Valdés, que van acabar a matar, encara que no sé pas si és aquest, el que ella va denunciar per maltractaments… Com et deia, les vaig llegir per obligació, però no m’interessen. Allò del taller va estar bé, vaig rellegir els grans novel·listes, els grans de debò, Flaubert i, sobretot, els russos, la Karènina, com es deia l’amant, això, Vronski, i Stendhal, també, aquest una mica menys, allò del roig i el negre, el capellà aquell, exacte, el Julien Sorel, però no recordo gaire bé de què anava… La dels Girasoles, sí, que l’he llegida, va dir l’home, quina claustrofòbia! A mi, el tema sí, que m’interessa, però, hòstia, tu, aquesta tenia una atmosfera irrespirable… Doncs, com et deia del pis, va dir la dona, quan m’hi hagi instal·lat, gairebé serem veïns, hauríem d’establir almenys un dia la setmana per veure’ns, sortir a sopar, o fer alguna cosa. Ara estic llegint Las benévolas. Ah, l’has llegida? Jo vaig per la pàgina cinc-centes i pico… Tu creus que es pot ser tan radicalment dolent? O el paio és tan dolent perquès és gai? Però com és que algú tan culte, tan refinat, pensador, humanista, és clar que era gai, però que estima la música… És que a vegades et vénen basques llegint-ne alguns episodis, et pertorben tant aquestes imatges, es fiquen a casa teva… I és que la Primera Guerra Mundial va ser molt bèstia, però la segona ja va ser delirant, que et preguntes fins i tot, però, cony, què ha passat aquí. El problema és el concepte de nació, és igual amb la socialdemocràcia que amb el marxisme-leninisme. Per això em fan por els catalanistes, perquè comencen amb aquestes gilipolleces, el concepte de nació i vinga… perquè, en aquesta novel·la, Las benévolas, del concepte de la gran nació alemanya, hi participen tots de la mateixa manera, víctimes o botxins. Per això em va agradar el Cercas de Soldados de Salamina, que hi posava les coses a lloc, tots víctimes i tots botxins… Sort que el proper finde me’n vaig a esquiar. Has vist quanta neu en pols que hi ha a Baqueira?

De la boca del metro del cantó oposat, van sorgir els primers caps de la multitud. Amb els rostres ensutzats per tot el temps passat sota terra, no semblaven pas angoixats, com si no els hagués costat gaire guanyar la superfície. Dos escombriaires vestits de gris, amb insígnies del govern propi i d’una acadèmia estrangera a la gorra, van acudir brandant sengles escombres de bruc per empènyer la gent escales avall: “A les andanes, a les andanes”, cridaven, exasperats, els dos escombriaires. Em vaig treure l’uniforme de gos com fuig i, despullat del tot, vaig afegir-me a la multitud que encara pugnava per guanyar l’aire lliure, però els escombriaires tornaven a empènyer-los escales avall, empunyant l’escombra de bruc amb energies renovades, i ells vinga provar, i jo animant-los des de fora, mentre els escombriaires arremetien contra ells un cop i un altre, amb l’escombra a tall d’espasa o de llança, fins que la multitud els va sobrepassar.

Vaig tornar al meu lloc de la terrassa, vestit amb l’uniforme de gos com fuig, i vaig sentir la dona prima i rossa que comentava a l’home alt i ros: “Qualsevol persona sensible és un artista, encara que hagi d’escombrar el carrer de tant en tant.”