10.03.2024 - 21:40
|
Actualització: 11.03.2024 - 21:22
Clara Ponsatí no ha amagat que l’ANC la va anar a cercar per a la llista cívica. “M’han temptejat insistentment com a potencial candidata d’aquest invent. I sempre he deixat clar que no participaria en una operació com aquesta”, va explicar en una entrevista a VilaWeb. L’eurodiputada de Junts i el filòsof Jordi Graupera pretenen de bastir una candidatura independentista per a les pròximes eleccions catalanes i el seu anunci, que concretaran per Sant Jordi, ha arribat dins el termini perquè els socis de l’Assemblea responguin en una consulta sobre aquesta pregunta: “Estàs d’acord que l’Assemblea impulsi la llista cívica per la independència a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, per tal de fer efectiva la independència?” L’objectiu compartit de totes dues opcions polítiques és sacsejar l’electorat independentista, mobilitzar el vot decebut abstencionista i fer moure ERC, Junts i la CUP, a qui acusen d’haver aparcat l’intent de materialitzar la independència mentre pacten (en el cas d’Esquerra i Junts) amb el PSOE a Madrid. Però hi ha prou espai electoral per a totes dues candidatures?
De quina manera pot incidir l’anunci de Ponsatí i Graupera en la consulta de l’ANC? Els socis de l’ANC poden votar fins dijous i els resultats es faran públics dissabte en l’assemblea general ordinària que faran a Taradell. L’opció per la llista cívica, que era en els dos darrers fulls de ruta de l’entitat, ha tensat l’ANC. La presidenta, Dolors Feliu, i el secretariat nacional han concretat, amb un grup de treball, com hauria de ser el procés d’elecció del que volen que sigui una agrupació d’electors, que no es constituiria com a partit, i que actuaria excepcionalment com a revulsiu. Els detractors de la iniciativa alerten que l’ANC perdrà transversalitat i acabarà convertida en un partit polític. L’últim moviment significatiu contrari a la llista el va fer Lluís Llach, que va anunciar en una entrevista al Punt Avui que es presentaria a les eleccions al secretariat nacional i que podria optar a presidir l’entitat. Llach oferia així una alternativa al lideratge de Feliu per fer un cop de volant a l’Assemblea. Perquè l’opció de Llach, tal com saben els socis de l’ANC, té més sentit si en la consulta guanya el no. Llach és contrari a la llista cívica i reivindica la transversalitat i la necessitat d’exercir influència política com a entitat a partir de la confrontació, malgrat que ha dit que s’hi presentaria encara que s’impulsés la llista, per alliberar-la de la influència de l’Assemblea. Si guanya el sí, en coherència, podria ser Feliu i el nucli dur del secretariat qui continués per tirar endavant el projecte que han defensat.
Per això és tan significatiu el moment en què Ponsatí i Graupera han mogut fitxa. Perquè un dels arguments forts de Feliu és que l’independentisme necessita una candidatura alternativa a ERC, Junts i la CUP per a aconseguir que els independentistes que ja han començat a abstenir-se en les darreres eleccions es tornin a mobilitzar. És més, hi ha qui defensa la necessitat que hi hagi una candidatura independentista crítica per a evitar que Aliança Catalana, d’extrema dreta, acabi capitalitzant aquest vot, si opten per a presentar-s’hi. Però si ja fan el pas Ponsatí i Graupera, té sentit que ho faci l’ANC? En tot cas, han començat a competir pel mateix sac de votants.
Un dels inconvenients per a aquestes candidatures és la dificultat d’aconseguir que noms reconeguts acceptin de donar la cara per un projecte amb un futur incert. Ponsatí i Graupera ho han fet, tot i que l’ex-consellera i eurodiputada no ha garantit de ser-ne candidata (i ha optat per a promocionar perfils nous), però tampoc no ho descarta. Ponsatí resta pendent de judici al Tribunal Suprem espanyol i, per tant, no és inhabilitada pel presumpte delicte de desobediència de què és acusada, almenys ara per ara. En tot cas, és amb l’amnistia amb què tindria més garanties per a poder concórrer a les eleccions sense entrebancs judicials sobrevinguts. La variable dels candidats és un altre dels elements que complica que hi hagi dues llistes alternatives als partits independentistes tradicionals, però parteixen d’una premissa diferent.
Amb l’agrupació d’electors, l’ANC pretén d’empènyer ERC, la CUP i Junts a moure’s, boicotar qualsevol intent de fer autonomisme si depèn de tots tres, i materialitzar la independència si aconseguissin una majoria prou àmplia, una possibilitat que d’entrada sembla complicada. És a dir, volen actuar esporàdicament i amb un objectiu instrumental. En canvi, Ponsatí i Graupera són del parer que un intent així només té sentit a llarg termini i que s’ha de poder sustentar amb una estructura sòlida com a partit polític. D’ací, també, el nom: Alhora. “S’ha d’avançar en el front del dia a dia, i avançar en el front del dia a dia és no esquivar el conflicte que tenim amb Espanya”, deia a l’entrevista. Però Ponsatí tampoc no amagava que arribarien fins on fos viable: és a dir, que dependria de la resposta de la gent.
En última instància dependrà dels votants, però molt abans també. Perquè el procés participatiu que l’Assemblea proposa per formar la llista cívica tan sols tindria sentit si, una volta guanyada la consulta, hi participés tanta gent que els candidats proposats es decidissin a fer el pas, una vegada constatada la quantitat de suports obtinguts. Si s’hi impliqués menys gent que no s’espera, no tindria prou força per a arrencar. En el cas d’Alhora, la formació d’un partit polític vol militància, quadres, organització interna, un ideari polític definit i uns estatuts de funcionament intern i per a la presa de decisions que s’hauria d’anar concretant. I s’hi afegiria la complexitat de provar d’intervenir en el debat públic sense drets electorals durant la campanya i, probablement, amb menys ressò als mitjans de comunicació d’un bon començament. Les dificultats per a fer-se un lloc –en aquest cas, amb drets i simpaties mediàtiques– la va demostrar repetidament el PDECat, que va restar fora del parlament i del congrés espanyol en les darreres eleccions, tot i que apel·lava a un altre nínxol d’electors. La realitat és que ERC, la CUP i Junts han perdut un gran nombre de votants, si s’analitzen les darreres eleccions catalanes. Els dos milions de vots independentistes del 2015 i el 2017 es van convertir en 1,3 milions el 2021: és a dir, es van esfumar més de 713.000 vots.
Però abans no arribin les eleccions al parlament es resoldrà l’interrogant de les europees del 9 de juny. Permetran veure si Esquerra ha pogut frenar la pèrdua de vots de les municipals i les espanyoles o no i Carles Puigdemont s’examinarà de l’opció d’haver pactat la investidura de Pedro Sánchez i intentar de treure rèdits de la dependència que en té per a governar. Sembla més difícil que es puguin veure els resultats de l’aplicació de la llei d’amnistia, que pot entrar en vigor en plena campanya electoral. Caldrà més temps per a comprovar si ERC i Junts se n’han sortit o no, i si reclamaran més reformes legislatives o indults per als qui no se’n beneficiïn per l’actuació dels jutges, cosa que els lligaria encara més a l’opció negociadora amb el PSOE. Respecte de les catalanes, solament depèn de Pere Aragonès convocar-les, i dels mesos que s’allargui la legislatura dependrà també el marge per a desenvolupar-se que tindran les propostes per al quart espai. Tot esperant de saber els detalls de la iniciativa de Ponsatí i Graupera, el pas següent l’hauran de prendre ara els socis de l’ANC.
