27.01.2018 - 22:00
Suposo que deveu haver vist aquesta setmana a la televisió la imatge espectacular –i preocupant– d’una cua de 7.000 persones per a optar a cent llocs de feina que oferia un hotel de luxe a Madrid. Successos com aquest ens recorden que encara som molt lluny de la normalitat en el terreny laboral. El primer que vaig pensar va ser si seria possible fer aquesta fotografia a Barcelona. Lamentablement, el més probable és que sí. Però la veritat és que, després d’haver vist l’Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre, crec que, malgrat tot, les possibilitats eren una mica més grans a Madrid. No perquè les taxes d’atur siguin molt diferents (que ho són) –12,13% a Barcelona i 13,75% a Madrid– sinó perquè a la vista de les xifres del quart trimestre neixen dubtes. A Madrid, l’atur ha crescut en 51.800 persones (xifra que m’ofereix serioses sospites sobre la seva veracitat per la quantia, tot sigui dit), mentre que a Catalunya només ho ha fet en 3.600.
Sí, la Catalunya del quart trimestre, la de la situació catastròfica segons el relat oficial, resulta que ha tingut una evolució del mercat laboral millor que la mitjana espanyola: un baix augment de la xifra d’atur (+ 0,76%) enfront d’una de superior a la mitjana estatal del 0,94%, i una caiguda imperceptible en l’ocupació del -0,01% enfront del -0,27% estatal. El treball sembla que no s’ha ressentit, doncs, en el trimestre ‘tràgic’ de l’economia catalana.
Bé, certament, per aquesta banda les coses no han anat tan malament com es podia témer, però és que, si considerem l’any 2017 en la seva totalitat, han anat bastant millor. Per exemple, sabíeu que aquí s’han generat 23 ocupats de cada 100 a escala estatal? No està malament, oi? Però és que en la indústria han estat 31 de cada 100, i en la construcció, 40 de cada 100. Això indica que la màquina econòmica catalana no tan sols no s’ha aturat, sinó que comença a traslladar més de pressa que l’estatal la seva tracció al mercat laboral. Aquí, la indústria té molt a dir.
Sí, m’agrada que l’ocupació en la indústria hagi crescut interanualment el quart trimestre al 7,2%, arrossegada, sobretot, per la química i el material de transport, encara que tots els subsectors han tingut un comportament positiu. En la construcció, en canvi, l’espectacular 14% d’augment d’ocupació no ens ha de fer oblidar que fa deu anys el sector ocupava 450.000 persones i avui són només 211.000. Cada cosa al seu lloc.
En els serveis, l’ocupació ha tingut un any molt convuls, per la dispar evolució dels seus subsectors. Per això, l’augment en el saldo final de 45.000 treballadors en el sector el 2017 (+ 2,4%), no ens diu res en absolut, perquè el comerç (al detall i a l’engròs), per exemple, ha perdut gairebé 40.000 treballadors (una altra xifra que em sembla excessiva i em genera dubtes) i el sector financer, 15.000, mentre que, al costat positiu, l’hostaleria en guanyava 28.000, la mateixa xifra que el calaix de sastre que és ‘altres activitats’ –on pesen molt els serveis personals– al costat de les activitats administratives, amb 23.000 i les TIC, amb 16.000. Salut i educació, pràcticament es compensaven amb un guany d’unes 14.000 persones el primer i la pèrdua de les mateixes en el segon.
En l’aspecte de la contractació d’assalariats, valoro positivament el gairebé 5% de creixement en els treballadors amb contracte indefinit, encara que m’agradaria que fos més alt. Senzillament, perquè crec que una taxa de temporalitat del 21,5% és exagerada, encara que el turisme tingui un fort pes en la nostra economia. No em serveix de consol, veure que en el total de l’estat aquesta taxa és superior al 27%. Mentrestant, em sorprèn veure com a Catalunya el sector públic perd efectius (-1,4%) en l’any i en el total estatal hi ha un guany interanual del 3,0%. Qui contracta?
I per edats? A Catalunya, els 113.600 llocs de feina addicionals del 2017 es reparteixen en la mateixa xifra del 22,5% per a joves (16-24 anys) i per a grans (més de 55 anys), mentre el 55% és per a la resta (25-54 anys). En el total estatal, és molt diferent –i complicat d’entendre–, ja que els joves són el 23%, els grans un 36% i la resta un 41%. Estrany, estrany… En qualsevol cas, és molt més racional la distribució de Catalunya, on destacaria el creixement de la contractació juvenil en un 14,4% interanual.
I, finalment, vull destacar una diferència entre Catalunya i Espanya que considero important i de la qual es parla molt poc. A Catalunya, la diferència entre la taxa d’atur masculina (11,85%) i la femenina (13,49%) és d’1,64 punts, mentre que aquesta diferència entre les taxes per sexes es duplica (+3,38) en el total estatal, ja que la primera arriba al 14,97% i la segona al 18,35%.
En conclusió, no estem tan malament com alguns ens diuen, ni tan bé com ens agradaria. Però, de moment, s’ha superat amb nota el primer examen seriós en el món laboral, que és el que més de prop ens toca a tots.
