22.10.2017 - 22:00
|
Actualització: 23.10.2017 - 04:26
Avui fa quaranta anys justos que el 125è president de Catalunya retornava a Barcelona per posar la legitimitat de la Generalitat republicana al servei de la transició del franquisme. Era el 23 d’octubre de 1977, encara amb la ‘constitució’ franquista en vigor (els anomenats fueros i les altres lleis fonamentals). Josep Tarradellas havia estat escollit president legítim de Catalunya el 7 d’agost de 1954. L’havien votat els diputats del Parlament de Catalunya escollits pels ciutadans abans de l’entrada de les tropes franquistes al país. El van votar a l’ambaixada que la República espanyola mantenia oberta a Mèxic, gràcies a la generositat i la dignitat d’aquell gran país que mai no va reconèixer la dictadura. La constitució espanyola, aquesta que ara posen d’argument per provar de destruir l’autogovern català, simplement no existia. Amb la qual cosa resulta ben elemental entendre que l’autonomia de Catalunya no pot provenir en cap cas d’ella.
Políticament, Tarradellas no va ser mai sant de la meua devoció. Però jo i –n’estic segur– tothom li deurem sempre respecte per la valentia, la tenacitat i l’orgull amb què va defensar durant els anys més difícils de la dictadura franquista que ell era el representant legítim del poble de Catalunya. Que ho era. Calia una enorme dignitat, fidelitat i confiança en el propi país per a assumir el pes del seu càrrec en la solitud de l’exili de Saint-Martin-le-Beau, pobre, sol i desconnectat de la terra que donava sentit a la seua vida. I ell ho va fer. I amb aquest gest ens va oferir la continuïtat d’una institució que ara pot afirmar per això que no és filla del pacte entre franquistes i demòcrates, que no té una legitimitat derivada de res més que no siga la voluntat tenaç dels catalans de mantenir l’autogovern i la democràcia.
La commemoració d’aquests quaranta anys arriba en un moment intens, únic. Aquesta setmana mateix Espanya tornarà a perpetrar un colp d’estat contra les llibertats col·lectives dels catalans i Catalunya es tornarà a trobar enfrontada al seu destí. En una entrevista molt interessant que publiquem avui, Pere Portabella afirma que els governants de l’època, els últims franquistes, eren molt més valents i intel·ligents que no Rajoy. Lamentablement té tota la raó. Però recordem que la seua valentia va tenir premi: la transició, aquesta transició que ara esclata en trossos, no s’hauria fet altrament. O s’hauria fet en unes condicions que no l’haurien deixada durar quaranta anys.
Quaranta anys després, siga com siga, ara som nosaltres qui ja som aquí. I hi som, això és veritat, perquè Tarradellas va mantenir la institució enmig de l’ombra franquista. Però també perquè al carrer els ciutadans van fer impossible que la dictadura continuàs una volta mort el dictador. I perquè l’autonomia no fou mai considerada suficient per una part significativa de la població. I perquè alguns van continuar lluitant per la llengua i pel país, quan els deien que ja no calia. I perquè uns pocs van dur una pancarta amb la paraula ‘independència’ a la manifestació contra la LOAPA. I la policia els va pegar. I perquè van aparèixer mocadors negres insurrectes i juvenils que desafiaven el règim quan aquest règim era més fort. I perquè vam tenir presos polítics als anys noranta –sí, també aleshores–, torturats i detinguts arbitràriament i de forma salvatge. I perquè grups de música van cantar en una llengua que deien que no tocava. I perquè van aparèixer diaris i televisions que les volien antropològiques, però no ho eren pas. I per Ramon Barnils i els de ‘El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico’, que van fer descobrir a tanta gent que els qui se sentien independentistes i cosmopolites alhora no estaven sols. I per gent concreta que hi va deixar la pell, no metafòricament, sinó de veritat, la pell que et permet de respirar i de viure. I pels llibres que ens explicaven que allò que vivíem es podia canviar si ho volíem canviar i ens obrien el cervell. I per les caravanes a Estrasburg i els milers a Brussel·les. I fins i tot per aquells onzes de setembre en família que semblaven actes inútils quan amb la mirada podíem abastar més enllà de la manifestació, la plaça ben buida… Ara, però, sabem ja que venim de la república del 1931 i tornarem a la república del 2017.
Venim de la república i tornarem a la república. Junts. Com vam resistir junts els colps d’estat del 20 de setembre i les agressions del primer d’octubre. Venim de la república i tornarem a la república. Convençuts de guanyar, tant com Tarradellas ho va estar, ell contra totes les evidències, durant més de quaranta anys d’exili i de soledat.
Venim de la república i tornarem a la república. Per dignitat, sobretot. Perquè ja estem cansats d’haver de donar raons a aquells que només ens parlen de força. Perquè amb la seua violència fan que molta gent crega que qualsevol situació és millor que estar-se quiet. Perquè el fill de l’hereu coronat de Franco és més reaccionari i autoritari que el seu pare i tot.
Venim de la república i tornarem a la república. També perquè, així com una generació volia veure tornar Tarradellas a la Plaça de Sant Jaume, nosaltres volem veure tornar Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a la plaça de Sant Jaume. Tarde tant com tarde i coste tant com coste.
No serà fàcil, hi estic d’acord. I és possible, fins i tot podria passar, que ens derroten al cap d’un temps o durant un temps. Però si passa això, simplement hi tornarem i hi tornarem i hi tornarem i hi tornarem, com hi hem tornat tantes voltes des del 1931, superant tots els obstacles que han aparegut en el camí. Conscients que ja no poden de cap manera aturar el procés d’independència, aquest que Espanya mateix ha impulsat en destruir l’autonomia que volia el president Tarradellas.
