Quaranta anys del parlament gallec

Fa quaranta anys de la primera sessió del Parlament de Galícia. Una institució sorgida de l’estatut ratificat el 21 de desembre de 1980, amb uns resultats descoratjadors per als promotors. L’abstenció va arribar a xifres històriques. Es van quedar a casa 1.558.674 gallecs, el 71,74% del cos electoral, i van acudir a votar 614.218 persones, de manera que la participació va assolir només el 28,26% del cens. El text, amb el suport de les forces estatals i del Partit Galeguista i rebutjat per la totalitat de les organitzacions nacionalistes, va ser votat favorablement per 450.566 electors, un 20,73% dels gallecs amb ple dret de sufragi, i va comptar amb l’oposició de 121.448 persones.

El procés autonòmic va arrencar marcat per l’estatus reservat a Galícia en els dissenys dels grans partits estatals i per la manca de legitimitat. Mentre el govern català i basc van ser restaurats a mitjan 1977 i començament de 1978, quan es posà al capdavant persones d’un compromís democràtic indestructible, com l’exiliat Josep Tarradellas i el pres de la dictadura Ramón Rubial, l’executiu estatal no va concedir la preautonomia a Galícia fins el 16 de març de 1978, un dia abans que Aragó i València. I es va posar com a president Antonio Rosón, antic falangista lligat a la repressió a la comarca dels Ancares, president de la Diputació de Lugo durant la dictadura i procurador a les corts franquistes.

L’estatut no va omplir les aspiracions d’una part de la societat gallega, sobretot del nacionalisme, els diputats del qual van ser expulsats del parlament el 1982 amb caràcter retroactiu per haver-se negat a jurar fidelitat. A més, el monopoli de les institucions autonòmiques per part de la dreta va impedir-ne el desenvolupament i van quedar sense transferir competències exclusives recollides al document. En dotze anys de govern de Feixoo, no es va concretar cap transferència i el PP continua negant-se a reformar l’estatut en la línia del canvi iniciat durant el govern bipartit i demandada per les forces de l’oposició parlamentària. Això sí, el PP no va dubtar a anomenar una sala de juntes de la cambra amb el nom d’Antonio Rosón.