Quaranta anys de majories en joc

Fa quaranta anys que els partits ara independentistes (abans nacionalistes) tenen majoria absoluta a les eleccions al parlament de Catalunya. D’ençà de l’any 1984 els diputats de CiU, ERC, més tard SI, CUP, Junts, etc. han obtingut, com a mínim, 68 diputats dels 135 del parlament. Fins i tot els anys del tripartit, amb presidents socialistes, la majoria absoluta era de diputats nacionalistes, però van optar de no pactar entre si. En les eleccions d’avui també hi ha en joc aquestes quatre dècades de majories absolutes, perquè, segons les enquestes publicades, l’unionisme té opcions de girar la truita. Aquí teniu el gràfic de l’evolució del vot als partits independentistes, nacionalistes, recollida pel GESOP l’any 2021, quan van superar el 50% dels vots. El gràfic suma els vots, durant quaranta anys, d’aquests partits: CiU, CUP, ERC, FNC, Junts per Catalunya, Junts pel Sí, PDECat, Primàries, Reagrupament i Solidaritat.

Si mirem el quadre dessota el gràfic, veurem que en quaranta anys mai no s’ha baixat de la majoria absoluta de 68 diputats, i que l’any 1992 es va arribar al màxim, 81. Dues dades interessants: si mirem únicament a partir de l’any 2012, quan CiU abraça l’estat propi, l’independentisme mai no ha baixat dels setanta diputats. I l’any 2021, el de la pandèmia, quan la participació va ser tan baixa, resulta que no va ser l’any amb menys vots absoluts per als partits independentistes. Aquell any hi hagué 1.446.774 vots als partits independentistes. Els anys 1988, 1992, 2006 van ser més pocs. Coses de la participació i del cens electoral.

Els independentistes, si perden, ho faran contra un bloc unionista més espanyolista que mai: un PSC-PSOE sense Maragall, amb un candidat, Illa, que es manifestava amb Vox, és realment incomparable amb Maragall, i fins i tot amb Montilla; el PP té un candidat simpàtic, sí, i molt escorat cap a les tesis d’Aznar, que creu que Madrid comet l’error de perdonar la vida als nacionalistes i que té el suport de Vidal-Quadras; afegim-hi la ultradreta de Vox, que vol eliminar les autonomies, i un Sumar Comuns que des que van decapitar l’autonomia d’Albano han optat per Jèssica Albiach, que ha fet de la submissió a Madrid la marca personal, en un espai que a Barcelona va estimar-se més de votar amb el PP que no amb Maragall. Vull dir amb això que si Catalunya dóna la majoria absoluta a aquest bloc unionista tan espanyolista, el canvi serà històric. No és igual perdre contra el PSC de Maragall que contra el PSOE d’Illa.

Crec que un dels errors de la campanya d’Illa ha estat d’esvalotar el galliner (amb sortides de to, com la de Matías Carnero i el seu pixat i cagat), just quan li convenia adormir la campanya i deixar que els independentistes anessin tristos i emprenyats a la platja en lloc d’anar a votar. Illa, volent evitar la fuga de vots espanyolistes contraris a l’amnistia que se li poguessin escapar, va treure l’espantall ultra que porta dins, però potser, de retop, va despertar independentistes, i no tan solament els de Junts. La mobilització, que semblava adormida, sabrem avui al vespre si Illa l’ha despertada prou per a contrarestar el desànim raonat que hi ha. Veurem com acaba. Sigui com sigui, de l’any 2012 ençà el vot independentista, en termes absoluts, no havia parat de créixer (1,79 M, 1,97 M, 2,09 M) fins l’any de la covid-19, quan molta gent dels dos bàndols no va sortir de casa, i va baixar a 1,45 M.

Jo, avui, a banda votar, compararé els vots amb els resultats dels altres anys. I veuré si el cicle de majories absolutes de quaranta anys s’acaba o no. I veuré, també, quina és la dada de l’abstenció, que vull recordar que, en gran part, és unionista, com explica de fa temps el politòleg Toni Rodon, i que ensumo que aquesta vegada també ho serà. Ja ens ho explicaran els experts, si això ha canviat, o si Illa ha comès l’error d’esvalotar quan no li convenia.