Quantes pomes per al cap de Lenin

Aquests dies de símbols que cauen, segles vints que es moren i tanta altisonància aquí i allà, em ve al cap un conte de Gonçalo M. Tavares que trobo que, com només ho sap fer la (bona) ficció, ajuda a mirar-se la realitat –o n’hauria de dir actualitat. El conte es titula “Bucarest-Budapest: Budapest-Bucarest” (no el trobareu en català; en castellà l’ha publicat, en un volum del mateix títol, Nórdica Libros el juny d’aquest any, en traducció de Rita da Costa). El conte va en dues direccions, com ja ho avança el títol, tenim uns germans a Bucarest que roben una estàtua de Lenin per endur-se-la a Budapest, i tenim un home a Budapest que es vol endur el cadàver de sa mare a Bucarest; tot plegat en tres vehicles: un camió, una bicicleta i un cotxe. I tothom cap a la carretera a transportar símbols i cadàvers a banda i banda de la frontera.

Enteneu que em vingui al cap, oi que sí? És que tenim la reina morta viatjant amunt i avall amb tots els honors i sent saludada i acomiadada i honorada per totes les carreteres, com si en lloc d’un cadàver es passegés una estàtua, com si la veiessin, com si confiessin del tot que dins d’aquell taüt hi ha la reina, que ningú ho pot saber del cert, suposo que vosaltres, recargolats com jo, també ho heu pensat. I no em puc estar d’imaginar que mentrestant potser hi ha algú altre que tragina qui sap quin mort amb la suor freda envernissant-li l’esquena mentre passa controls perquè hi ha una monarca difunta que ha de ser protegida. No vull dir un criminal que carregui d’amagat la seva víctima, ni tan sols cal que hi hagi un cos en cap maleter, tot i que en el conte de Tavares sí que hi és, però la mare ha mort per causes naturals i el fill se l’enduu perquè la vol enterrar a Bucarest i no a Budapest.

M’ho fa molt, això, Tavares, em diu té, posa’t això, i un conte es torna unes ulleres netes, netíssimes, que m’ho fan veure tot més clar. I ara aviso que seguiré parlant-vos del conte i que tot i que Tavares juga en una altra lliga i això dels espòilers li rellisca vaselínicament, us he de dir que us l’explicaré sencer (i explicar-lo serà avançar-vos-en, com a molt, un terç, que estem parlant de literatura, no d’historietes amb trama de fireta i personatges extraplans), o tan sencer com ho necessiti per aclarir per què m’ha vingut al cap aquests dies.

Al conte tenim els dos germans que un cop han robat, per encàrrec, l’estàtua de Lenin (a les fosques, amb una certa inquietud per si realment han agafat l’estàtua correcta) han d’aconseguir dur-la fins a l’altra banda de la frontera sense que els enxampin, i no se’ls acut altra cosa que partir-la en dues parts. Un germà se n’enduu el cos amagat al darrere d’un camió, i l’altre se n’emporta el cap amagat dins d’un cistell ple de pomes al darrere d’una bicicleta. I ja hi som, ja ve Tavares i t’ho fa veure: el del camió no s’arrisca gens, aquell cos pot ser de qualsevol, ningú veurà una gran massa de pedra en forma d’home vestit i dirà “mira, el cos de Lenin!”; ara bé, el germà que va en bicicleta, dins d’aquell cistell ple de pomes, que no m’imagino com deu ser el cistell i quantes pomes deuen fer falta per tapar el cap de Lenin, perquè si el cos s’ha de transportar en camió, el cap, proporcionalment, en quina mena de cistell cap?…, deia que el germà que va en bicicleta sí que s’hi juga el coll, perquè aquell cap, aquell cap és de Lenin!, per poc que un parell de pomes en deixin entreveure la punta del nas, la cua d’ull, un tros de cella, qualsevol veurà que en aquella bicicleta hi viatja el cap de Lenin. Però a la frontera entre Hongria i Romania, o entre Romania i Hongria, just en el moment que el camió amb el cos de Lenin aconsegueix passar sense problemes i en canvi fan parar el ciclista per inspeccionar què duu dins la cistella, s’hi atura un cotxe que vol travessar la frontera en sentit contrari i que desprèn una catipén de carn morta que fa saltar totes les alarmes i permet que el cap de Lenin arribi a Hongria a pedals.

Hi he pensat, en el pobre home que vol traslladar el cos de sa mare per enterrar-la allà on toca i es creua amb l’estàtua de Lenin travessant la frontera en dues tandes. Les imatges del fèretre d’Elisabet II viatjant per Escòcia m’hi han fet pensar; qui sap si mentre es tallava el trànsit i s’aturava el país per veure passar les despulles de la monarca, no hi havia algú atrapat en un cotxe, un camió, una bicicleta, un cistell, amb la vida penjant-li d’un fil, el temps encetant-li els talons i veient com un seguici fúnebre li barrava el pas en un moment crucial i delicat de la mena que sigui. Com en el conte de Tavares, la història fa un camí i la vida quotidiana un altre, però es creuen una i mil vegades i això en pot fer canviar els destins. Si els vigilants no s’haguessin aturat en veure un paio sospitós travessant la frontera cap a Hongria en bicicleta, potser no s’haurien fixat en el pobre desgraciat que viatjava amb la música a tot drap per distreure’s del tuf de mort que li embafava el vehicle, i la mare hauria acabat enterrada al lloc que tocava de Romania. Però un cap de Lenin de pedra, sota un munt de pomes, quantes en calen?, pot fer canviar el curs d’una vida, i això ens ho pot explicar un conte.