Quantes llengües parleu?, pregunto a una colla d’adolescents del barri del Raval. Tots són o de Bangladeix o del Paquistan. Ben avinguts, em van dient noms de llengües i algunes no les havia sentides dir mai. Són joves nascuts al segle XXI i que a més viuen lluny dels països d’origen de les seves famílies, i em parlen en català, tot i que entre ells es relacionen en castellà o en urdú. Una de les noies insisteix molt perquè recordi el nom de la llengua que parlen a casa: el sileti. L’hi faig repetir. Sileti. No en sabia res fins que ella no me n’ha parlat.

Hi ha onze milions de parlants de sileti a Bangladeix. És una llengua que no té un sistema d’escriptura estandarditzat. Els que venen del Paquistan em parlen de l’urdú, és clar, però també del paixtu, el sindhi, el saraiki, el balutxi… Després llegeixo que al seu país es parlen més de 74 llengües diferents, de les quals 66 són indígenes i 8 són foranes. Però les llengües oficials del país són l’urdú i l’anglès. El panjabi, el paixtu, el sindhi i el balutxi són llengües provincials, i llegeixo que el saraiki és la llengua materna de vint milions de persones.

Aquesta colla fan l’esforç de parlar-me en català, i quan canvien al castellà els faig un toc perquè tornin a la llengua que ens fa seure a tots junts al voltant d’una taula amb un munt de llibres entre mans, i jo sento que no faig el mateix esforç que ells i miro de disculpar-me intentant retenir tot el que m’expliquen de casa seva, de la seva llengua materna, de les feines i els horaris de casa, dels germans i germanes, de les àvies, dels plats, de tot el que els surt de dins d’explicar quan els fas una primera pregunta i seus i deixes un silenci perquè parlin. La sensació que escolten més que parlen em fa tractar-los amb un respecte i una prudència que sento que alguns m’agraeixen pessic a pessic.

Es parla sovint dels avantatges de parlar més d’una llengua des de petits, però últimament penso en els inconvenients, perquè una llengua és també una cultura, i depèn de com l’una esborra l’altra, i ara no parlo de política lingüística sinó que més aviat m’acostaria, si en sabés res, a la neurolingüística. Però com que no en sé, tot són preguntes que es dilueixen o m’emboiren. La majoria dels joves de qui parlava abans entenen i en gairebé tots els casos parlen sis llengües. Si a dotze o tretze anys, tens sis llengües al cap, la identitat on para? És que no sé ni com formular la pregunta.

Els veig com petits còctels lingüístics mal barrejats, amb bombolles de diferents idiomes que esclaten quan volen. Veig com una paraula que no surt en català surt en castellà, com un explica alguna cosa a un altre en urdú, com sempre m’entenen però no sempre se’n surten per fer-se entendre, gairebé se senten els engranatges dels seus caps activant i desactivant idiomes, clic, clac, per poder escoltar-me i alhora seguir el que diuen els companys en bengalí o urdú, per exemple. I encara tenen temps i cap per traduir-me el que diuen en les llengües que no entenc.

Tot són veus i preguntes, frases inacabades, gestos, molts gestos, mans que omplen buits de llengua, de seguida alcem tots el to de veu, llavors algú, sovint jo, crida a la calma, i fins al proper crit ens anem entenent, amb el que diem, el que insinuem i el que interpretem que es diu. Hi ha tantes transferències d’informació en una hora, que la tornada a casa és més lenta, pel pes del cap. Ser adolescent amb aquest guirigall d’idiomes és encara més complex, i alhora entre ells i elles hi circula una complicitat que hi ha estones que t’escalfa l’ànima i llavors de cop i volta es converteix en competitivitat i el castell s’ensorra. Es coneixen en més d’un idioma i això és avantatge i inconvenient alhora.

A casa seva, pel que em diuen, la jerarquia de llengües canvia però l’enrenou és semblant. Pisos petits sobreocupats, famílies nombroses, pares que treballen més que un rellotge, mares que fan l’impossible perquè els fills entenguin i parlin i escriguin la llengua d’aquí, i quina és la llengua d’aquí cadascú s’ho sap com pot, i mentrestant a casa es parla la llengua d’allà que ara és aquí, però hi ha la televisió, la ràdio, les xarxes en altres idiomes, hi ha les llengües que estudien els fills, hi ha els pares que aprenen l’idioma a cop d’errors i vida diària, just per sobreviure i fer-se entendre, i enmig de tot aquest anar i venir de llengües, de paraules, de silencis i de gestos tothom s’acaba fent entendre si us plau per força i com que els dies arriben i se’n van farcits d’altres preocupacions, ningú s’atura a pensar en quina llengua fa què. I potser és millor que no s’hi aturin, ara. Que això ja vindrà quan hi hagi temps. Si ve.

Jo tinc el privilegi del temps i per això hi dono voltes ara que m’atanso a aquesta realitat del barri tan sovint. Ja fa anys que en les converses diàries a casa apareixen noms de nois i noies del Paquistan, de Bangladeix i de tants altres llocs llunyans i absolutament desconeguts i ignorats des d’aquí. L’estiu passat, a més, quan hi va haver les revoltes dels estudiants contra els sistemes de contractació de funcionaris a Bangladeix, van haver de passar uns quants dies perquè els mitjans d’aquí en diguessin res, te n’havies d’informar a través dels mitjans internacionals. Els van tallar internet, no t’hi podies comunicar, amb els que eren dins del país, i en el país d’acollida no en deien res, com si allò no passés. Capes i capes de silenci. Dies d’esperar que les amistats que passen l’estiu al seu país donin senyals de vida, dies d’adonar-nos de la doble realitat que viuen els que han d’abandonar la terra on han nascut per tenir futur per a ells i per als fills.

Em miro la colla d’adolescents que seuen al meu voltant i provo de llegir en les seves mirades, en les seves cares, en els seus gestos, tot aquest pes de realitat feixuga que imagino que carreguen, i llavors m’adono que per sort no són adults encara, tot i que rebin contínuament empentes per tornar-s’hi de manera precipitada. I penso què puc fer per ells i veig com es construeixen cabanes per aïllar-se del que els envolta i els podria preocupar, com fan d’adolescents, que és el que els toca fer, i crec que si em dedico a empènyer perquè ho puguin continuar sent, si els ajudo a trobar eines per reforçar aquestes cabanes, eines com ficcions, potser haurà servit d’alguna cosa la gosadia de presentar-me davant seu amb la intenció d’acostar-los a una llengua ignorant totes les que ells atresoren i jo desconec.