18.05.2021 - 05:55
María José López García. L’escalfament global del planeta afecta especialment oceans i mars. Al mar Mediterrani, els registres oceanogràfics i meteorològics presos in situ juntament amb les observacions més recents des de satèl·lit evidencien un escalfament global estimat entre 0,6 i 1 oC durant les tres últimes dècades. En aquest article presentem els resultats de l’anàlisi d’una sèrie de 35 anys d’imatges tèrmiques mensuals en les conques occidentals del Mediterrani. Les dades indiquen un avançament i intensificació de l’estació estival: els estius són més llargs i intensos i els mesos de juny i juliol registren les majors taxes d’escalfament, amb increments de 0,6 oC/dècada.
Paraules clau: Mediterrani, escalfament global, canvi climàtic, geografia física, teledetecció.
El Mediterrani, un «oceà en miniatura»
El Mediterrani, una mar quasi tancada emmarcada per tres continents, constitueix un escenari singular. Ocupa solament el 0,7 % de la superfície oceànica mundial i el 0,3 % del volum d’aigua, però ha estat considerada per molts autors com un «oceà en miniatura», un laboratori perfecte per a estudiar patrons climàtics i hidrològics (Bethoux et al., 1999), ja que gran part dels fenòmens observats en els oceans es produeixen també al Mediterrani. La configuració de la seua conca, amb grans contrastos topogràfics, i la seua posició intermèdia entre climes temperats i subtropicals fan d’aquesta mar un espai especialment sensible, per la qual cosa ha estat identificat com un dels punts calents (hotspot) del canvi climàtic.
«El mar Mediterrani és un espai especialment sensible, per la qual cosa ha estat identificat com un dels punts calents del canvi climàtic»
El Mediterrani es defineix com una «conca de concentració» on les pèrdues hídriques per evaporació (outputs) superen els guanys (inputs) procedents de la precipitació i les aportacions fluvials. Aquest dèficit es compensa per l’intercanvi d’aigües marines de diferent salinitat amb l’oceà Atlàntic, a través de l’estret de Gibraltar i, en menor mesura, amb la mar Negra a través del Bòsfor. Per Gibraltar es produeix una entrada en superfície d’aigua atlàntica de menor densitat que progressa cap a la conca oriental i que va modificant les seues característiques en la seua trajectòria; en profunditat, es produeix l’eixida d’aigua mediterrània més densa procedent de la part oriental de la conca.
La circulació general, descrita des dels inicis del segle XX, revist un caràcter termohalí, això és, s’origina per les diferències de densitat entre les diferents masses d’aigua. S’estructura en tres capes (superficial, intermèdia i profunda) i mostra un patró ciclònic entorn de les subconques occidental i oriental (Figura 1). El Mediterrani és també un dels pocs llocs en latituds mitjanes on es produeix la formació d’aigua profunda, un procés fonamental d’oxigenació de les capes profundes que té lloc a l’hivern al golf de Lleó i al nord de l’Adriàtic. En dècades recents, l’esquema de circulació general inicialment descrit ha estat revisat i s’hi han incorporat trets de la circulació de mesoescala i elements de variabilitat interanual a la llum d’observacions i mesuraments cada vegada més extensos (Bergamasco i Malanotte-Rizzoli, 2010; Millot i Taupier-Letage, 2005).
En el balanç hidrològic de la conca, les aportacions fluvials constitueixen un factor rellevant. Solament sis conques hidrogràfiques superen una extensió de 50.000 km² (les del Nil, el Roine, l’Ebre, el Po, el Muluia i l’Evros) i quinze més, els 10.000 km²; la resta són petites i mitjanes amb un règim efímer i torrencial. Aquest caràcter torrencial dels rius, i el clima mediterrani caracteritzat per episodis de pluja de gran intensitat, produeixen amb freqüència crescudes i inundacions de gran impacte per a les societats humanes. En les últimes dècades s’ha constatat una disminució de les aportacions fluvials a la conca deguda a causes climàtiques, però fonamentalment antròpiques, per la construcció d’embassaments i l’increment del consum agrícola. La disminució en les aportacions fluvials s’apunta com un dels factors, entre altres, que explicaria l’increment recent de salinitat en les aigües profundes (García-Martínez, Vargas-Yáñez, Moya, Zunino i Bautista, 2018).
«La pressió humana al Mediterrani s’ha produït sense tenir en compte que la mar és un sistema ambiental on interactuen múltiples factors»
Els principals problemes mediambientals que identifiquem en la conca mediterrània guarden relació directa o indirecta amb la climatologia i la hidrologia de la mateixa conca: l’escassetat de recursos hídrics, la freqüència d’inundacions per la intensificació de precipitacions extremes, els processos d’erosió i degradació costanera, la contaminació de les aigües per abocaments urbans i industrials i els incendis forestals. La pressió humana a les riberes del Mediterrani –intensificada en dècades recents– s’ha produït sense tenir en compte que la mar Mediterrània és un sistema ambiental on interactuen múltiples factors; qualsevol alteració causa impactes en el funcionament global les conseqüències dels quals estem lluny d’avaluar.
Escalfament recent d’oceans i mars
En l’actualitat hi ha acord en la comunitat científica sobre l’escalfament del planeta atribuït a l’increment del CO2 atmosfèric, especialment evident en les quatre últimes dècades. El Cinquè informe d’avaluació (AR5) del Grup Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC, en les seues sigles en anglès) assenyala un escalfament global de 0,85 ℃ en el període 1889-2012 (IPCC, 2013). A escala planetària, s’ha estimat que entre 1970 i 2010 els oceans han acumulat més del 90 % de l’increment d’energia en el sistema climàtic. L’escalfament global és manifest en la capa superficial fins a 75 m, on s’ha calculat una taxa mitjana d’increment tèrmic de 0,11 ℃/dècada.
No és fàcil identificar tendències temporals en els ecosistemes marins per a avaluar l’impacte que els canvis ambientals, inclòs el canvi climàtic, hi estan tenint. L’escassetat de registres in situ per a sèries temporals llargues procedents d’estacions marines i campanyes oceanogràfiques, així com les diferències en la instrumentació i la metodologia emprada en la presa de dades, dificulten les anàlisis retrospectives. Les taxes calculades varien depenent de l’escala espacial (global, regional o local), de la zona analitzada i del període de temps referit.
Diversos autors, a partir de les bases de dades de temperatura superficial de la mar (SST per les sigles en anglès de sea surface temperature) recopilades en el Centre Hadley de l’Oficina Meteorològica del Regne Unit, identifiquen un període de descens de temperatura entre 1948 i 1970 seguit d’un període d’escalfament accelerat des de llavors (Belkin, 2009; Trenberth et al., 2007). Segons aquests autors, en el període de 1982 a 2006 la temperatura superficial al Mediterrani es va incrementar 0,71 ℃, la qual cosa converteix aquesta mar en una de les àrees del planeta (juntament amb la mar Bàltica, mar del Nord, mar del Japó i mar de la Xina) catalogada d’«escalfament ràpid», amb taxes que multipliquen per 2-4 la mitjana global.
Els informes recents del Servei de Vigilància Mediambiental Marina Copernicus (CMEMS, en les seues sigles en anglès), a partir de les observacions (in situ i de satèl·lit) disponibles (Von Schuckmann et al., 2018), assenyalen un escalfament global en els oceans des de 1993 de 0,016 ℃/any, amb xifres molt superiors en el cas del Mediterrani (0,04 ℃/any).
«Els principals problemes mediambientals que identifiquem al Mediterrani guarden relació amb la climatologia i la hidrologia de la conca»
En el Mediterrani peninsular tampoc hi ha dubte de l’increment de temperatura i salinitat tant en les capes superficials com les intermèdies i profundes. L’últim informe Cambio climático en el Mediterráneo español (Vargas-Yánez et al., 2010) indica un augment mitjà de la temperatura superficial de la mar per al període 1948-2005, que varia entre 0 i 0,5 ℃ segons la zona del litoral mediterrani; en profunditats intermèdies (200-600 m) l’augment es calcula entre 0,05 i 0,2 ℃ i en les capes profundes, entre 0,03 i 0,1 ℃. Si bé l’increment en les capes profundes podria semblar menor, atesa l’alta calor específica de la mar, increments petits impliquen que la mar ha absorbit enormes quantitats de calor. Aquest escalfament s’aprecia especialment a partir de la dècada dels setanta.
Els registres sistemàtics d’observació marítima en el Mediterrani peninsular es van implantar, en la major part, a partir de la dècada dels noranta, amb l’excepció de l’estació oceanogràfica de l’Estartit. Aquesta estació –situada en la plataforma continental catalana a 4 km de la costa– comprèn la sèrie oceanogràfica ininterrompuda més llarga del Mediterrani, ja que registra dades des de la dècada dels setanta. A partir d’aquestes observacions, Salat, Pascual, Flexas, Chin i Vazquez-Cuervo (2019) assenyalen una taxa d’escalfament de 0,03 ℃/any en les capes superficials, amb valors superiors (0,09 ℃/any) registrats en l’última dècada. Els mateixos autors també identifiquen variacions estacionals, amb taxes més elevades en la primavera (0,039 ℃/any).
López García, M J. (2021). How much warmer is the Mediterranean becoming?. Mètode Science Studies Journal, 11. https://doi.org/10.7203/metode.11.16693
Llig l’article complet a la web de Mètode.
María José López García és catedràtica de Geografia Física del Departament de Geografia de la Universitat de València (Espanya), especialitzada en tecnologies de la informació geogràfica. maria.j.lopez@uv.es
