30.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 31.07.2023 - 08:06
Un dels moments que tots esperàvem cada vegada que Al Tall entonava el “Cant dels Maulets” era aquell en què Manolo Miralles treia la veu greu que tenia, profunda com la història del país, i avisava tothom que:
“Quant més curt ens lliguen
més perill tindran.”
El “Cant dels Maulets” és una peça clau d’aquell disc excepcional que Al Tall va gravar l’any 1979 amb el nom Quan el mal ve d’Almansa. Tot el disc és una meravella artística, literària i històrica i una obra imprescindible per a despertar la consciència del país, però el “Cant dels Maulets” ha pres vida pròpia i ha esdevingut un himne que s’entona de nord a sud com un cant contra els borbons –vegeu com a exemple, i és un dels més divertits que conec, com els dolçainers el van tocar precisament en ocasió de la visita del Borbó a València, a quatre pams d’ell i tot rient.
La cançó, amb lletra de Vicent Torrent i música de Ximo Caffarena, reprodueix l’ambient d’una taverna valenciana durant la guerra contra els borbons, on amb un aire festiu els maulets es burlen i amenacen els invasors espanyols. La seua eficàcia musical, pensada per a ser entonada per un grup nombrós de dolçainers, és tanta que molta gent la toca sense ni tan sols saber qui n’eren els autors. Al Tall ha aconseguit el que jo crec que és el mèrit més gran per a qualsevol músic: que generacions noves interpreten les seues cançons sense saber qui les ha fetes, confoses en la memòria col·lectiva, esdevingudes realment cant popular.
Som un país massa acostumat a les derrotes. Portem la derrota interioritzada i la vivim, equivocadament, com una part essencial de les nostres vides. Això –crec que ho he comentat més vegades– no tindria res de gaire especial si no fóra perquè sovint ens fa oblidar tot el que hem avançat i guanyat. I apreciar-ho.
I avui estaria bé apreciar, per exemple, que si la dolçaina torna a ser un instrument viu al País Valencià i un senyal d’identitat és gràcies, en la major part, a Al Tall. Que si avui tanta gent ens sentim maulets i connectem amb aquelles generacions que a Dénia es van alçar amb la senyera en alt i que van arribar fins a Barcelona per combatre, carrer a carrer, al Born en defensa de les llibertats catalanes, en molt bona part, és gràcies a Al Tall. Que si molta gent ens sabem i ens sentim néts i besnets d’aquell Tio Canya orgullós dels seus xiquets que mai parlen en castellà, això és gràcies a Al Tall. Que si avui hi ha rock i pop en català de qualitat, per tot el país, però molt en particular al País Valencià, és, en bona part, gràcies a Al Tall.
Hi ha una manera d’interpretar la política que només veu el curt termini, que només va d’elecció en elecció. És la preponderant en la política entesa com a màrqueting, en el mercat dels vots, els càrrecs i les pagues. I després hi ha la política amb majúscules, la que sap de la necessitat del pas de la història, de les generacions, de les dècades. La que entén que el combat principal és el de netejar les toxines implantades pel poder, la feina de bastir imatges, sentiments i voluntats, la política que no es cansa mai ni deixarà de treballar per més minoritària que siga.
Als Països Catalans hem entrat, d’ençà del 2017, en una fase històrica que és sociològicament diferent de tot allò que s’havia viscut abans, també del que s’havia viscut en la Renaixença i en l’efímera república espanyola. I evidentment, i clarament, del tot diferent del que vam viure en la transició després del franquisme. Una fase que després d’aquestes eleccions espanyoles potser també la visualitzarem d’una manera molt clara en el fet que una part del país ja es mostre completament immune a què diran, deixe de guiar-se per allò que els altres esperen i volen que siguem i es guie només per què volem ser. Aquesta és la gran força que va desencadenar el Primer d’Octubre.
Tanmateix, aquell Primer d’Octubre no s’entén sense tot allò que ens hi va conduir, perquè no es pot aïllar de la història de la nació. El Primer d’Octubre és una font que raja de la profunditat més gran del país i que porta barrejada amb l’aigua el pensament, els llibres, les cançons, les músiques, els escrits, els diaris, les empreses, els sindicats, els clubs, les associacions, les colles, els mapes, les banderes, els partits, els films, els somnis, els crits i les reivindicacions, els noms de les persones que han anat fent néixer i créixer, de vegades sense esperança de veure-ho quallar personalment, la nació que som.
Som forts perquè som molts. Però no hauríem arribat mai a ser forts ni molts si, un a un, molts Manolos Miralles no hagueren fet la seua feina i l’hagueren feta tan bé com l’han feta. I això és el que en el dia que li diem adeu m’agradaria que apreciàrem. “Quant més curt ens lliguen, més perill tindran”!
PS. No puc deixar de recomanar-los el visionament d’unes quantes versions del “Cant dels Maulets”. Aquesta d’Al Tall a la ciutat d’Almansa, commemorant la maleïda batalla, en un concert únic que VilaWeb va gravar.
Obrint Pas va popularitzar una versió en rock del “Cant dels Maulets”, que sempre en les grans ocasions va comptar amb la col·laboració de la gent d’Al Tall. Com ací.
El 2016, Al Tall va posar dempeus la plaça de bous de València, plena d’estelades, encara amb aquell cant estrenat quaranta anys abans.
I per entendre la projecció de futur, ací teniu un munt de xiquets de “Com sona l’ESO” entonant-lo i gravant-lo amb foc a la seua memòria.
