Quant falta perquè s’acabi Nadal

Si Nadal ja és obertament la celebració mundial del consum, la religió dominant d’occident, què no hem de dir del postureig nadalenc, l’altre culte de masses que emblanquim amb la farina del pessebre i sobreexplotant els drets d’imatge dels nostres infants. En aquest sentit, per a fugir de la impostura no n’hi ha prou de declarar-s’hi en rebel·lia, hom s’hauria de mudar de planeta o colgar-se sota el nòrdic a hivernar fins passat Reis. Perquè l’altra veritat de Nadal és que hi ha molta gent que voldria desertar-ne i no pot, i d’això també se n’hauria de poder parlar.

Aviam, és clar que se’n pot parlar, però hi ha una penyora social i és la possibilitat de passar per un amargat. I a l’era de les aparences digitals, que et considerin un amargat és més lesiu per a la pròpia imatge que donar peu a un capítol de Crims. Pressuposar algú com a tal no és dir que sigui un simple rondinaire, ni tampoc un trist aixafaguitarres: és atribuir-li una condició de l’esperit que associem a la falta d’amor i la solitud, això primer, i segon: és situar l’acusat en una edat en què aquestes mancances capitals ja poden ser més difícils de remeiar. Ningú no espera ferir un jove de vint anys titllant-lo d’amargat, si de cas seria una ironia: per a fer mal, l’epítet ha de poder deixar entendre que se t’ha acabat un temps, el temps per a atraure l’alegria i la companyia de manera natural.

I resulta que Nadal és pura apologia de l’alegria i la companyia, a més a més de pura consciència del pas del temps. Mentre Cap d’Any mira endavant, acaparant els bons propòsits i els sentiments d’esperança, Nadal es presenta per a l’observador madur com un purgatori implacable, amb un temps de descompte que cada vegada comença més aviat –enguany, els torrons ja s’han avançat als panellets i les castanyes, en tinc prova documental. I això que anava a dir: la publicitat, les xarxes, la primera escudella de càtering, a mesura que ens fem grans, tot al nostre voltant ens empeny a passar llista d’allò que ens falta, més que d’allò que tenim. I és quan la vida –i alguna articulació– ens fa un clic.

Molts dels qui fins fa poc encara ens consideràvem joves ha estat per Nadal que ens ha caigut la primera bufetada. Vull dir que un dia érem jóvens i l’altre ens fèiem conscients del canvi radical de l’alineació reunida als menjadors de la nostra infància: figures que hi eren i que ja no hi són, figures que hi van ser i que al final no, figures noves que semblen vingudes –com un dia vam vindre naltros– a donar sentit a tot. El postureig de Nadal tracta essencialment d’això: d’anunciar-nos publicitàriament els uns als altres que la vida continua –amb xifres de comensals, amb postals digitals, amb missatges a les xarxes socials–, que hem sabut fabricar més amor al nostre voltant, que no estem sols.

Hi ha una edat que sabem que els Reis són els pares, i n’hi ha una altra que descobrim que Nadal són els fills. Teus o dels altres, pel que fa al cas tant se val. Aquestes pobres criaturetes que fa un mes que tenim embarcades en un Portaventura delirant d’assajos, festivals, pessebres, fires, cançons, qui dirà més gran mentida. Xiquets que tot d’un plegat posem a girar en una voràgine psicodèlica de música, color i neu artificial, naltros, adults embogits per donar-los records, records, records, com més brillants millor, com més màgics millor, una experiència inoblidable, escolti, que el temps fuig, tu encara no ho saps, criatura, però un dia tancaràs els ulls i ja tornarà a ser Nadal.

Quina pressió.

Ser conscients de la gestació d’aquest prodigi –emplenar la memòria de la canalla– ens esperona poderosament a fer el paper, a participar en la conxorxa social, a fer girar el món i tot el que calgui al voltant dels autèntics Reis d’aquestes dates, què dic, reis: emperadors. Canalleta que no s’aixeca dos pams de terra i a qui carreguem la responsabilitat de fer-nos feliços tot fent-los feliços a ells, el quid pro quo nadalenc. Perquè són el nostre antídot contra el temps, i anem desesperats per tornar a veure-ho tot a través dels seus ullots nets: la dona que renta, el pont, els pastors, el caganer.

Carregar contra Nadal pel consumisme desfermat és fàcil, però què passa amb la màgia? Qui pot ser tan amargat per a declarar-s’hi en contra? Quina mena de trauma deu arrossegar, una mort, un absent, un episodi tèrbol amb algun parent? Com pot escapar el dissident del recel social, de l’especulació familiar, de la psicoanàlisi casolana si demà llança la bomba i diu que es planta? Com li has de donar aquest disgust a la mama! Certament és un problema de primer món, però no hauria de costar d’entendre: hi ha gent que senzillament voldria poder dir “deixo el Nadal” amb la mateixa naturalitat que qui diu “jo no celebro el sant” o “ja no menjo carn”, que l’entorn se’n dóna per assabentat i si li cou s’hi posa fulles. Com a mínim, no precipitem el judici: una cosa és estar amargat i l’altra estar atrapat per aquestes festes, sabent que en el millor dels casos Nadal et perseguirà –socialment, familiarment, publicitàriament, cinematogràficament, instagràmicament– fins al final dels teus dies.