Quan la vida d’un nen israelià val més que la d’un nen palestí

Una onada de mobilitzacions recorre el món: de Galícia a Londres, de Bagdad a Bogotà, de Nova York a Amman… Milers de persones surten al carrer contra el genocidi que l’estat d’Israel perpetra contra el poble palestí. Però també hi ha el fantasma del gran poder, que dóna suport de manera explícita al règim sionista, començant per la Comissió Europea i els Estats Units.

Em sembla vergonyós que, a l’hora d’escriure aquestes ratlles, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, no ha plegat. No esperava pas que es pronunciés contra l’atac desproporcionat de l’exèrcit israelià contra els palestins, atès que tampoc va dir mai res contra l’ocupació il·legal del territori de Palestina. Però haver visitat Netanyahu i haver hissat la bandera israeliana a Brussel·les són fets absolutament reprovables, igual que és reprovable que es condemnin els atacs terroristes d’Hamàs, però no el terrorisme que fa anys que practica l’estat d’Israel.

Sembla, com tantes vegades més, que hi ha una doble vara de mesurar i que no totes les vides valen igual. Per gran part de l’anomenada comunitat internacional, la vida d’un nen israelià val més que la d’un palestí, potser perquè hi ha qui s’identifica més amb uns hàbits de vida… i, en uns altres conflictes, amb el color dels cabells o amb el to de la pell. Per gran part de la comunitat internacional, el poble palestí és un poble de segona. Tant hi fan les múltiples resolucions de l’ONU. Tant hi fan els drets humans. Tant hi fa el dret internacional. Quan es tracta d’Israel i de Palestina, aquesta vara de mesurar, aquest metre, resol sempre a favor dels israelians.

Les façanes dels edificis públics, que després de la invasió russa d’Ucraïna, el febrer de l’any passat, vestien la bandera blava i groga, avui no llueixen la negra, blanca i verda amb el triangle vermell. A les parets dels centres educatius tampoc no hi ha murals contra la guerra a Palestina i, per això, les criatures que fa un any i mig sortien d’escola amb dibuixos plens de flors, cors o coloms de la pau amb la bandera ucraïnesa ignoren això que passa a Gaza i Cisjordània.

Són set dècades d’ocupació il·legal del territori. Set dècades de greuges a un poble que va ser sotmès a una política d’apartheid amb la complicitat de l’occident. Set dècades de càstig a milers de persones amuntegades en un espai com més va més reduït i aïllat. Set dècades que no han estat prou per a un règim opressor que ara pretén d’executar una neteja ètnica, expulsar i exterminar un poble que tan sols vol la seva legítima autodeterminació.

Les paraules del ministre de Seguretat israelià poc després d’haver-se sabut el bombardament sobre l’hospital de Gaza que va deixar prop de cinc-cents morts no fan sinó demostrar l’odi que vomita el govern d’Israel: “Mentre Hamàs no alliberi els ostatges que té en mans seves, l’única cosa que ha d’entrar a Gaza són centenars de tones d’explosius de les Forces Aèries, ni un gram d’ajut humanitari.” Un horror pel qual, malauradament, no se cerca cap solució. Ni tan sols s’apel·la a frenar la matança, a un alto-el-foc. Ben al contrari, actituds com la de Von der Leyen –a qui, per cert, va fer pujar els colors l’eurodiputada del BNG, Ana Miranda, amb una intervenció valenta i necessària al darrer ple de l’eurocambra– i la de Biden contribueixen a alimentar un conflicte pel qual no s’entreveu cap esperança en forma de pau.

L’única llum en aquest context de destrucció, runa i sang és la que donen els milers de persones que es manifesten, de manera pacífica, per demanar la fi del genocidi. Precisament, i després de les mobilitzacions de dilluns, els gallecs tornaran a sortir als carrers demà en més d’una dotzena d’actes que es faran amb el lema “Aturem el genocidi a Palestina”.