Quan van provar Pegasus en un intent de detenció exprés de Puigdemont i Comín

“@indpom Reacción de Boye frente a exclusión de Puigdemont como eurodiputado.” Són gairebé les nou del vespre del primer de juliol de 2019 i Josep Costa veu de reüll que li arriba aquest missatge al mòbil, però no en fa cabal: ja sap quina és la reacció de Gonzalo Boye, hi acaba de parlar fa cinc minuts. Van atabalats. Fa escassament dues hores que el vice-president del Tribunal General de la Unió Europea ha desestimat la petició de mesures cautelars que havien presentat, i ni el president Carles Puigdemont ni el conseller Toni Comín no podran assistir l’endemà a la sessió inaugural de la legislatura del Parlament Europeu a la seu d’Estrasburg. Han de decidir què fan, però sense tenir la immunitat com a europarlamentaris reconeguda, per més que siguin electes, són en risc. Són a Kehl, al costat alemany del Rin. I Boye i Costa han advertit la presència d’individus sospitosos a l’hotel on s’allotgen els eurodiputats electes. Els vigilen i hi ha un dispositiu en marxa per a detenir-los si entren a l’estat francès. Les autoritats espanyoles hi posen molts recursos, fins i tot una eina d’espionatge, Pegasus, que han provat d’introduir al mòbil de Costa.

Ho van provar el dia abans del ple, i hi van tornar el dia D, amb un altre missatge enviat a Costa. D’ençà de l’arribada a l’hotel de Kehl, van rebre indicis de preparatius per a detenir Puigdemont i Comín si entraven a l’estat francès. Boye ho relatava al llibre Así están las cosas (Roca Editorial, 2020): “Al cap de pocs minuts d’haver arribat a l’hotel, ens van donar més informació sobre allò que preparaven per detenir-los. Una dada que em va cridar l’atenció fou que ens asseguraven que no hi hauria temps de recórrer a cap tribunal perquè en quaranta minuts ja serien a Espanya. Quedava clar: tenien previst fer-ho en avió. Vaig trucar a una amiga que encara era al costat francès i li vaig demanar com vaig poder que anés a l’aeroport d’Estrasburg, que és força petit, i que comprovés si hi havia avions privats, o fins i tot algun avió oficial espanyol. Al cap de gairebé una hora em va enviar fotografies de tres avions i, tan bon punt vam comprovar-ne les matrícules, ens va quedar clar que el pla era aquell.”

I a això s’afegien els advertiments que els arribaven de la part francesa. Parlaven del Conveni de Màlaga, signat entre Espanya i França el 2002 i pensat per a una extradició ràpida de persones amb passaport espanyol o francès que fossin sospitoses de pertànyer a ETA. En aquell moment es va signar amb aquest propòsit, i, tot i que no s’havia arribat a fer servir mai, continuava vigent i era la carta amagada que possiblement tenien les autoritats espanyoles per a detenir Puigdemont i Comín.

La tensió era alta, a l’hotel de Kehl, dels eurodiputats exiliats mentre esmorzaven el matí del 2 de juliol. Perquè volien anar fins a la seu del parlament, on milers de catalans s’aplegaven per donar-los suport i per denunciar la tenalla que feien la justícia espanyola i el president sortint de l’Eurocambra, Antonio Tajani, per impedir-los d’exercir el càrrec. Però el risc era massa alt i en aquell esmorzar es va acabar de decidir que no travessarien el pont que anava de Kehl a Estrasburg. Fou en aquell moment que Costa va rebre un nou missatge esquer: “@ScotNational Catalan protest to take place at European Parliament.” El seguia, com el missatge del dia anterior, un enllaç, que tampoc no va clicar.

L’amenaça era palpable, però volien deixar enregistrat un missatge per als manifestants que els esperaven davant el Parlament Europeu, i van cercar un punt elevat i segur on gravar-lo. Van trobar el lloc ideal: un edifici molt a tocar del pont que feia de frontera. Mentre hi anaven, un cotxe els seguia. Es van enfilar a la terrassa, d’on es podia veure l’edifici del parlament. Mentre ho feien, els advocats Gonzalo Boye i Josep Costa van pujar al cotxe on fins aleshores havia viatjat Puigdemont i van anar a Estrasburg. Un cop acabat d’enregistrar el missatge, el president i Comín se’n van anar de pressa, Alemanya endins, per esquivar un perill que veien imminent.

Al cap de poca estona, Boye i Costa van seguir, en un altre cotxe, els passos dels seus defensats per assegurar-se que, si els passava res, disposarien de seguida de l’atenció necessària. Aquella vegada, quan Puigdemont i Comín no van poder entrar a l’Eurocambra, els espies espanyols no van aconseguir d’accedir al dispositiu de Costa amb el propòsit clar de saber què volien fer en tot moment el president i el conseller, i anticipar-se als seus moviments. En canvi, sí que van infectar el seu mòbil uns mesos més tard, coincidint curiosament amb els dies que sí que van tenir reconeguda plenament la condició d’eurodiputats.

Un objectiu sucós per als jutges espanyols

Citizen Lab ha documentat quatre infeccions de Pegasus al mòbil de Josep Costa. La primera, el 15 de juliol de 2019, poc després d’aquella sessió a Estrasburg. I les altres tres força seguides: el 17, el 21 i el 30 de desembre de 2019. Són dates molt significatives, perquè s’hi van concentrar decisions judicials molt importants que han marcat el calendari tant judicial com polític de l’independentisme. El 19 de desembre, el TJUE va fer pública la sentència en què reconeixia la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat, desobeïda pel Suprem espanyol, i que va permetre que, l’endemà, el dia 20, Puigdemont i Comín entressin al Parlament Europeu per acreditar-se com a europarlamentaris. Un dia després, el 21 de desembre, Costa rebia un atac de Pegasus.

Però segurament els espies tenien un altre interès més gran per a infectar el dispositiu de Costa aquell dia, perquè eren els dies immediatament després de la sentència del TSJC que condemnava el president Quim Torra a inhabilitació per desobediència. Una sentència que el tribunal va decidir de publicar el mateix dia que la sentència Junqueras, el 19 de desembre. Entre la infecció del 21 de desembre i la que també va rebre el 30 de desembre, hi va haver els recursos i el debat a la Junta Electoral de Barcelona sobre si Torra havia de deixar de ser diputat per més que no hi hagués una sentència ferma. La junta de Barcelona va dir que havia de mantenir l’escó. Uns dies més tard, el 3 de gener de 2020, la JEC va rectificar i va ordenar que perdés la condició de diputat.

Encara més, el 17 de desembre, la data de l’altra infecció al mòbil de Costa, s’acabava de fer la vista al jutjat de Brussel·les sobre l’euroordre contra els exiliats a Bèlgica. La decisió es va acabar ajornant, tot esperant, precisament, la sentència del TJUE sobre Junqueras. És clar, en vista dels moments triats per a espiar Costa, que Pegasus ha estat una arma d’espionatge que ha pogut fer servei a la cúpula del poder judicial espanyol.