‘Quan vam tornar, no hi havia ocells’

Història de Meliha Mehmedovic

“Jo tenia cinc anys quan va començar la guerra. No recordo quan van ferir el meu pare, al poble, a Kamenica. A mi i a les meves dues germanes, una bebè, i l’altre de nou anys, la mare ens va portar de nit pels boscos fins a Srebrenica. Passàvem gana. Jo havia d’anar pels pobles a buscar menjar. A la meva germana li feia vergonya. Quan van entrar els serbis, recordo molta gent prop d’unes cases grans. Devia ser la fàbrica de bateries de Potocari. La caserna dels cascos blaus. Recordo l’explosió d’una bomba i que duien una noia embolicada en una manta. No tenia peus.

Vam entrar en uns autobusos. En una parada, un noi armat va separar unes noies. Tenien uns quinze anys. No les va deixar marxar. Les seves mares ploraven, però van haver de pujar a l’autobús. No les he vist mai més. No sé què els va passar. La meva mare va amagar la meva germana de dotze anys sota les faldilles. Era molt fosc. El xòfer no deia res. Les passatgeres estaven molt malament. Es feien les seves necessitats a sobre, de l’espant, de la por. Moltes vomitaven. Jo també. Em vaig marejar perquè mai a la vida no havia pujat en un autobús. La mare ens deia que anàvem a trobar-nos amb el pare. Res més. Se sentien molts trets, moltes bombes… Quan vam entrar en territori lliure, a Tuzla, i vaig veure el meu pare, va ser com arribar a la salvació.

Era el 1995. Vam viure molts anys al camp de refugiats de Mihatovici. Malgrat el desastre de la guerra, jo era una nena, allà podia jugar i riure. Tenia una mica de felicitat. Pels grans, tot era molt difícil. No tenien diners, ni feina, ni menjar. Venia gent d’altres països i ens portaven roba, diners, medicines. Ens ajudaven molt. També hi havia una escola. Jo tenia pare i mare. Moltes altres nenes no tenien. Recordo una cançó que deia “Pare, estic a prop de la teva tomba”. Elles ploraven. Jo també. No cal que t’expliquin res. A poc a poc, ho vas entenent. Amb els anys, quan vaig anar sabent les històries de la gent, em vaig adonar que havia estat una guerra terrible. Mataven els homes perquè no nasquessin més nens. Volien destruir el nostre poble. Jo crec que ni ells saben per què.

Vaig arribar al camp de Mihatovici amb vuit anys i amb quinze i mig vaig conèixer Buco, que ara és el meu marit. Ens vam casar molt joves. Tenim dos fills i una filla. I hem tornat a viure a Kamenica. Els nostres pares són d’aquí. Treballem amb les ovelles. La gent tenia por, però volien tornar. Si no tornes quan tens l’oportunitat, no ho faràs mai més. I aquí estem. Quan vam arribar tot estava destruït: les cases, l’escola, les mesquites… No hi havia electricitat, havien cremat les cases, hi havia runes per tot arreu, havien crescut arbres dins de les cases. Els esbarzers s’ho menjaven tot. No podies passar.

El que més em va sorprendre és que no hi havia ocells. Després, amb el temps, quan va venir a viure molta més gent, també van tornar els ocells.

L’any 2000 es van començar a trobar les fosses comunes a la vall de Kamenica. Al principi era una, però quan van començar a trobar més i més i més vam saber que volien amagar les proves, i impedir que tornéssim al poble. Ja s’hi han trobat més de deu tombes amb 2 o 3 milers de cadàvers sencers o no. És molt dur veure tants cossos en una fossa. Pels que vivim aquí i pels que van perdre els seus familiars.

Fa set anys ens van trucar. Havien trobat els ossos del pare del meu marit. Només el cap, un tros de peu i un tros de mà. No hem pogut saber com va morir. Ni què li va passar. Ningú sap res. Tothom vol saber on són els seus familiars. Els volem enterrar com cal i també perquè no s’oblidi.

Han passat vint anys, però és com si n’hagués passat un. Te’n recordes cada dia. Jo recordo poques coses, però les que recordo són com si haguessin passat ahir. No pots esborrar-ho del cap: el que senties en aquell moment, els plors de la gent, la imatge dels funerals a Potocari, tantes mares plorant, tantes tombes al teu costat, no pots explicar-ho, allà entens el que va passar.

Mai no tornarà a ser el mateix. I hauré d’explicar-ho als meus fills, però no vull inculcar-los l’odi. Si algú es porta malament amb ells, els dic: no l’oblidis, però perdona’l. El meu fill gran va al col·legi amb nens serbis. Han de ser amics. Ara volen canviar el nom de la nostra llengua. Provoquen. És com si volguessin robar-te la identitat bòsnia. Si algú et vol prendre la teva llengua materna, és que et vol destruir una altra vegada, però d’una manera més fàcil, sense guerres, ni res”.

Articles de la sèrie:
Bòsnia, sobreviure a la pau
Trenkalòs, vint anys d’ajuda
‘El meu poble s’ha consumit’
Tensió i dolor a Srebrenica
‘Encara no sé si sóc lliure i estic segur’
L’últim camp de refugiats
‘Quan vam tornar, no hi havia ocells’
La vall de la mort
Sahbegovici, vèncer la neteja ètnica