21.12.2016 - 21:15
|
Actualització: 21.12.2016 - 22:40
Dilluns hi va tornar a haver un assassinat de violència masclista. El periodista Alfons Quintà va matar la seva ex-parella, la metgessa V. B., i després es va suïcidar. Les primeres informacions periodístiques es van centrar en la figura de l’assassí, la seva vida, la seva carrera. De la víctima, ni tan sols se’n deia el nom. Era ‘la dona’. Hores després, el nom de la dona assassinada va aparèixer en alguns mitjans, no tots, i el debat es va obrir immediatament: cal dir el nom de la víctima, o només el de l’agressor? Ajuda a la víctima, i la seva lluita, que no se’n sàpiga gairebé res? És positiu o negatiu que els noms de les víctimes se sàpiguen?
VilaWeb s’ha posat en contacte amb l’Institut Català de les Dones i el Col·legi de Periodistes, que remeten al document titulat ‘El tractament de la violència masclista als mitjans de comunicació’ (pdf). Aquest protocol és vigent i concerneix els mitjans de comunicació. En el punt quart es recomana clarament de no dir el nom de la víctima. El títol de l’apartat és ‘Respectar el dret a la intimitat de les persones agredides i la presumpció d’innocència de les persones agressores’. I el text diu: ‘Convé preservar l’anonimat de les persones afectades i respectar sempre la decisió sobre la difusió de la seva identitat.’ En canvi, si la víctima és menor, el document no recomana, sinó que directament recorda que és prohibit de dir-ne el nom. Ho marca la llei.
Les interpretacions sobre aquesta normativa són variades. Hi ha experts que creuen que és bo de dir-ne el nom i n’hi ha que no. Núria Carrera, presidenta del Col·legi de Treballadors Socials de Catalunya, creu que dir el nom pot ajudar: ‘Conec la normativa i hem de reflexionar-hi, per veure si es pot millorar. Perquè una cosa veiem clara, nosaltres: en cas d’agressió, hem de fer visible la víctima. I una manera és saber-ne el nom. Les víctimes hi són, i fer-les invisibles potser tampoc no ajuda en aquesta lluita. Sembla com si no existissin. Ni elles ni la seva lluita. I, tristament, hi són. Entenc la precaució, és clar, però crec que se n’ha de dir el nom. De la mateixa manera, és evident que hem de poder saber qui és l’agressor. Jo sí que aprofito l’ocasió per fer un recordatori d’aquesta dona.’
La batllessa de Barcelona, Ada Colau, se situa en la mateixa línia, i reclama de saber el nom de les víctimes. En un escrit a Facebook que s’ha compartit més de 15.000 vegades i acumula més de 45.000 ‘m’agrada’, Colau diu: ‘Els primers articles de premsa es van omplir de dades sobre la biografia d’ell. Ens explicaven la seva vida professional, els èxits, les aparicions públiques i opinions polítiques… també ens donaven detalls de la seva malaltia, de la seva operació recent… D’ella ahir no en sabíem ni el nom, perquè els primers titulars parlaven de “la seva dona”, i sempre de forma passiva, com a objecte directe d’oracions en què el subjecte era ell, l’assassí. Que ell l’hagués matat semblava una cosa secundària perquè la notícia era que ell, algú important, havia mort. […] Hi haurà temps per als matisos, hi haurà temps per als detalls d’interès periodístic, però la notícia que avui ha d’interpel·lar-nos, la que hem d’exigir per rigor i per justícia, és aquesta: “La doctora Victòria Bertran ha estat assassinada pel seu marit”.’
No tothom ho veu igual. Carme-Laure Gil, ex-consellera de la Generalitat i blocaire de VilaWeb, té un bloc intens dedicat a la violència domèstica. Fa anys que compta, d’una en una, les víctimes de violència masclista. I les recorda sense nom. L’apunt de dilluns no en va ser cap excepció. Les seves raons: ‘El nom només s’ha de dir si la família o la gent molt propera ho permet. Per evitar que sigui ella qui rebi la curiositat malsana i macabra dels xafarders. L’important és saber qui és l’assassí. Que se sàpiga qui és. I poder encaminar la ràbia cap on toca. No pot ser que la víctima rebi, a sobre, la curiositat macabra.’
Aquesta mateixa posició ha manifestat Marta Rojals, columnista de VilaWeb. Avui, en un Mail Obert, Rojals diu que no veu bé de publicar el nom de la víctima. D’entrada, perquè se n’ha de respectar la intimitat. Però no tan sols això: ‘En el cas d’un feminicidi, difondre el nom de l’assassí l’exposa directament a la vergonya pública, en correspondència amb la seua indignitat, mentre que publicar el de la víctima, per més bona voluntat que hi hagi, pot tenir uns efectes secundaris incontrolables. Per començar, pot suposar condemnar-la a ella i els seus familiars a una mena de “pena de Google” que farà, per sempre més –internet és la cosa més semblant que tenim ara a l’eternitat–, que quan naveguin per la xarxa els qui avui la ploren es puguin trobar el nom de la seua mare, filla, germana, companya, veïna, lligat al del seu assassí i al fet dolorós del seu assassinat’.
El diari VilaWeb va publicar la primera notícia sobre l’assassinat sense dir el nom de la víctima. Senzillament perquè no se sabia. Un cop es va saber, VilaWeb va decidir publicar-lo. Aquest article té la intenció d’oferir claus d’interpretació i mantenir obert aquest debat.
