Quan tot es precipita i tots els seus plans s’esfondren

Espero que tothom porti la corretja ben cordada, perquè han començat els revolts, les accelerades i els cops de volant. Tampoc no es pot dir que no haguéssim estat avisats. Un estat com Espanya no es pot permetre de perdre la seva gallina dels ous d’or. I finalment s’ha adonat que aquesta gallina –que ha dit que prou– estava disposada a trencar tants ous com calgués. La setmana passada, amb l’aprovació de les lleis de referèndum i de transitorietat, l’estat espanyol va descobrir que certament hi ha una majoria disposada a fer la independència i a assumir-ne les conseqüències. A partir d’aquesta descoberta i després d’una primera reacció d’estupefacció perquè algú els havia dit que tot això era un suflé i que no ens hi atreviríem, les coses han agafat aquest ritme que els amants de la lectura de cròniques dels grans esdeveniments històrics pot reconèixer perfectament. Quan tot es precipita.

Indefensió i por
Hi ha una estratègia de l’estat que consisteix a crear la sensació de caos i descontrol. De vulnerabilitat social. D’encrespament i de fractura. Una mena d’estat de setge i d’excepcionalitat. En aquest sentit, l’amenaça constant, policies militars regirant maleters de cotxes de treballadors, redaccions de mitjans profanades, citacions judicials a tort i a dret, webs i anuncis prohibits, milers de càrrecs coaccionats, desenes de policies desembarcats ací i allà, vehicles militars amunt i avall… Tot plegat té aquest objectiu concret: crear una sensació de crisi social oberta i d’indefensió. Tot plegat es resumeix en la idea de fer agafar por.

Somriure o escopinada?
Espanya estava preparada per a encarar una revolta d’inspiració revolucionària a la manera del segle XIX. També estava preparada per a encarar un numeret del catalanisme, com una rebequeria, que es pogués resoldre amb bones paraules i unes quantes llentilles. Però no estava preparada per a actuar contra un moviment intel·ligent, amb sentit de l’humor, domini de les xarxes socials i capacitat política. S’han trobat amb l’enemic que no esperaven. S’han trobat un somriure quan perseguien una escopinada. Han restat completament descol·locats i, a partir d’aquí, els han començat a fallar totes les pensades que tenien a punt.

El gos de presa ha fugit
Per exemple, els ha fallat estrepitosament el pla A, que era l’ús del TC com a arma política disposada a aturar allò que el govern era incapaç d’encarar políticament. L’any 2015, amb l’experiència del 9-N, van fer una reforma per lectura única (ni Iceta ni Albiol ni Coscubiela ni Arrimadas no van fer grans escarafalls) de la llei del tribunal per dotar-lo de capacitat sancionadora. Era un fet molt irregular i completament inèdit en una democràcia europea. Però confiaven que amb les sancions (multes i suspensions, bàsicament) del TC podrien aturar ‘l’aventura separatista’. Però no. El tret els va sortir per la culata quan divendres passat els magistrats del TC van decidir que no farien de gos de presa del govern i van incloure Forcadell com a part de la causa general que s’instrueix contra el referèndum.

La diferència entre un fiscal i un jutge
Amb aquest giny jurídic, el TC es blindava de ser utilitzat per a fer sancions expresses per la via d’urgència. El govern espanyol confiava de transmetre –amb l’actuació del TC– la idea que tot plegat era un problema de compliment de la legalitat i de voluntat delictiva per part dels independentistes embogits. L’acció repressiva hauria de sortir ara del govern amb la figura del fiscal general de l’estat o dels fiscals col·locats (i prèviament depurats) a Catalunya. Però les ordres d’actuació les dóna en aquest moment un fiscal i no pas un jutge ni un tribunal. I qualsevol que sap com funciona un estat i el seu sistema judicial entén que la cosa canvia molt.

Quan els dies tenen vint-i-quatre hores
Com que han fet tard i s’adonen que van perdre el temps confiant que la por paralitzaria el president Puigdemont, el govern i els diputats de la majoria, ara s’han d’afanyar i actuen a la desesperada. Tan sols així s’explica la relliscada sideral de citar a declarar més de set-cents batlles. Recordem que tan sols falten setze dies per al referèndum. Set-cents batlles per a setze dies, això són quaranta-quatre batlles cada dia. I els dies encara són de vint-i-quatre hores. Ja veurem de quantes hores els farem, els dies, a la república, però de moment la llei de transitorietat no en diu res. Doncs ja m’explicareu com s’ho faran.

El factor mambo
Mentrestant, el carrer balla el mambo. No sé si hem valorat prou com va ajudar aquell vídeo de la furgoneta de la CUP per relaxar la ciutadania l’endemà de les dues llargues jornades del ‘cop d’estat’ al parlament. La reacció de Valls el dissabte passat va acabar de marcar el camí de la funció de la gent davant la potineria dels caps pensants de l’estat que havien enviat la Guàrdia Civil disfressada de grup especial d’intervenció a una redacció de setmanari. I el to de la manifestació, com una riuada de rialles, tancava una successió perfecta just abans de començar la campanya.

Els corresponsals a Turquia
Tot plegat, amb conseqüències evidents i immediates en l’opinió pública i publicada internacional. D’entrada, la prohibició d’un debat a Madrid feia saltar les alarmes adormides d’una colla de demòcrates que no ha acabat de pair la victòria de Rajoy quan prometia que l’estat canviaria i Catalunya seria escoltada. Però les alarmes saltaven molts quilòmetres enllà per la citació i l’amenaça de detenció dels set-cents batlles. The New York Times, The Guardian, Le Monde i Frankfurter Allgemeine estan acostumats a informar de fets d’aquesta naturalesa per les cròniques que els envien els corresponsals a Turquia. Però no comptaven rebre aquesta mena de notícies dels enviats a Barcelona. I la reacció era fulminant. I tots els dits editorials assenyalaven aquests dies el govern espanyol per no permetre de votar als catalans. També saltaven les alarmes d’organitzacions dels drets humans tan poderoses com Human Rights Watch, que mostrava sorpresa per la notícia a través del seu cap de comunicació europeu.

Una nit sense dormir
La judicialització amb el TC, la reacció atemorida d’un catalanisme covard, l’agressivitat d’algun grupet que cremés algun contenidor, el silenci d’un món governat per estats…, tot plegat se’ls desmunta a les mans com un castell de cartes. I això no vol dir que no puguin fer res a la desesperada. Però cada decisió que prenen els esclata als morros i van perdent llençols a cada bugada. Només els faltava tancar el dia d’ahir amb la portaveu del Departament d’Estat dels EUA afirmant que el seu govern treballaria ‘amb l’entitat o govern que surti’ del referèndum de l’1 d’octubre. Aquesta nit n’hi ha que no han pogut dormir.

La prova de foc i les bones vibracions
Jo no penso que ja ho tinguem tot fet. Em sembla que aquests setze dies seran una prova de foc constant que caldrà superar amb determinació, intel·ligència i molta valentia. Quan el govern, al cap de pocs minuts que la Guàrdia Civil ha anat a tancar els servidors de la web del referèndum, hi reacciona amb dues rèpliques, demostra que s’ha preparat per a això que ha de venir. Que el batlle socialista de Terrassa es desfaci de les coaccions del seu partit i vulgui pactar els col·legis de votació amb la Generalitat, és un símptoma que no es pot menystenir.

Passaran coses. Moltes. L’una rere l’altra. Però si ningú no es desvia del camí marcat fins ara, els serà molt complicat de fer-lo tòrcer. En aquest conflicte, ara que tot es precipita, l’estat espanyol va de fracàs en fracàs. Ja ho deia Joan Fuster: ‘El fracàs no s’improvisa.’