Quan rectificar no és cosa, precisament, de savis

Pedro Sánchez només es mou per electoralisme de curta volada. Al març va pensar que podria aprofitar la pandemia per convertir-se en líder únic i indiscutit. Però va resultar que això del coronavirus va ser més greu del que es pensava ( i del que molts pensàven en aquells moments) i no es va poder superar ni en 15 dies, ni en un mes ni en dos.
Ara ja sap que gestionant la pandèmia no hi té res a guanyar i que només pot rebre crítiques, de manera que reparteix responsabilitats perquè no l’afecti a ell.

No te rés a veure en Pedro Sanchez en aquest assumpte.

La gent que mana, li ha dit: idiota, delega i delega que no tenim diners ni per robar, ara serà més difícil donat que els alumnes entren a les escoles i en aquest tema ja tenen competències. Si no tenen diners, que es morin. Nosaltres a la nostra. Sinó, no tindràs porta giratória i et pot passar alguna cosa a la teva família. Ho has entés nen?

Em recorda molt un episodi de la sèrie Primer Ministre.

Nosaltres no podem defallir, ni pel presos de la presó ni per nosaltres, els presos de la colònia.¡¡¡¡¡

Una mostra més, si calia, del caos en que està sumit l’estat espanyol. Un president de govern que és un titella en mans de poders més o menys ocults que decideixen què es pot fer i què no, i què s’ha de dir i què no en cada moment. El gran desastre de España han sigut sempre i segueixent siguent les classes dirigents: politics, jutges, militars , grans empresaris, financers,etc… o sigui el spoders fàctics, els que manen de veritat, on de fet caldria posar els politics a la cua de la llista. Ho deien els historiadors anglesos del segle XVIII i XIX i ho repeteix Paul Preston en el seu esborronador llibre “Un poble traït”, molt recentment; i ho diu a la primera pàgina! Les classes dirigents espanyoles han sigut sempre corruptes i sobretot extraordinariament incompetents, només eficaces en matar i reprimir, però incapaces de crear i mantenir riquesa de cap mena.

Què li ha costat i li segueix costant econòmicament la represió ferotge de l’independentisme català a l’estat espanyol? Una veritable fortuna! Solucionar el problema negociant de veritat i a fons li hauria costat moltíssim menys, i a part s’hauria estalviat la nova llegenda negra que esta creixent a Europa i al món contra España, que en tot cas significa costos que poden ser molt greus. Però no, España és un exemple perfecte de ls Estupidesa que analitzava tan brillantment Carlo Cipolla: fer mal als altres a costa de fer-se mal un mateix. Sensacional!

No es pot donar cap crèdit al que digui aquest president espanyol com tots els altres del ‘donde digo diego’.
“Estat quasi federal” fa riure, sembla que se’n foti. Amb espanya mai ni unió ni encara menys federació. No se li ha de donar crèdit ni per broma, ės anar blanquejant “la España de siempre” el nostre pitjor matrimoni i malson. Divorci i prou! ja!
Mantinguem – nos ferms i inamovible s: Reafirmem continuament el Mandat del 1r d’octubre ni i aixequem i completem la DUI catalana del 27 oct 2017. Res més!

Ja sé que em repeteixo però cal clarificar i concentrar els lemes de la samarreta de L’ANY de l’11S d’enguany, i per tal de fer-ho escric el que segueix: Dret a viure des del present la independència de la nostra Nació i deure de complir el mandat d’edificar-la.

La gent que fa servir el cap, entén la flexibilitat com a eina imprescindible per a l’avenç del coneixement i per a un bon govern. Després hi ha la gent que només utilitza el seu cap per a fotre-s’hi tricornis i altres artefactes, que confonen la flexibilitat amb el trilerisme i creuen que el poder els dóna tots els drets i cap obligació. Ells no tenen per què explicar res quan demà diuen i fan el contrari que ahir, ni que en el seu capritx de fer-se el “mandamás”, s’hagin carregat milers d’avis. Ja els va bé per pagar menys jubilacions per a gastar-les en corrupteles al “más Madrid”. Doncs bé: el despiporre del trilerisme i la trampa governamental es diu “Pedro Sánchez y sus mariachis, i en aquest esperpent moncloaquil salta, balla i fa cabrioles com el seu vassall de Barcelona amb nom de cotxet passat de moda. Ja se sap, ells són així, però el crim de debò el du a terme la Unió Europea regalant-los diners per a continuar sent els més corruptes del món.

Recomano a tothom de llegir un article d’Elisa Beni a “El Nacional” (disculpes al director per promocionar la competència :-)) on explica clarament el canvi d’actitud: es tracta de tornar la pressió als presidents autonòmics, després d’haver de suportar mesos de crítiques. I, curiosament, la cosa no va aquest cop contra Catalunya, que suposo que deuen considerar inofensiva, sinó més bé contra el Madrid del PP i Diaz Ayuso.

De fet, hores d’ara, amb el virus totalment escampat, sense possibilitat de mesures de control real (perquè tancar-ho tot seria la mort definitiva de l’economia i la ruïna de la majoria de les famílies), la població desconcertada i el nombre d’hospitalitzats per sota dels que hi havia l’abril (les xifres d’encomanats ronden les que hi havia als pitjors moments de la pandèmia), tampoc és que el que ofereix serveixi de gran cosa. Realment algú creu seriosament que la Generalitat demanarà al govern central declarar l’estat d’emergència a Catalunya per tal de tancar-ho tot estrictament ? I quan s’aixequi l’estat d’emergència i tornin a venir lliurament persones procedents de les altres parts de l’estat, què passarà ?

En aquest sentit crec que és més una jugada política molt hàbil (aquesta capacitat d’encantar serps del personatge cal reconèixer-la) més que no pas cap mena de reconeixement de res, o de rectificació. Amb en Sánchez i els socialistes funciona allò d’encertar-la si penses malament.

D’altra banda- i em sap molt de greu de dir-ho- l’actuació de la Generalitat des que va “recuperar” el “control” no és que hagi estat precisament brillant. Tant pel que fa a la improvisació, com a la manca de previsió, capacitat minvada de reacció, etc (vegi’s els cas dels 200 rastrejadors quan en calien 2000, els temporers de Lleida amuntegats quan es veia venir, el fet que durant setmanes no hi hagi hagut secretari de salut pública, els protocols de les escoles, etc). Tot i que ara probablement estan començant a prendre les mesures correctes, com ara els rastrejos i els test massius, en bona part gràcies al Dr. Arguimón, tot el capteniment al llarg dels mesos em fa pensar que la Generalitat hauria estat el mateix atzucac si hagués pogut gestionar-ho tot des del minut zero.

Si, segur que la Generalitat ha tingut, té i tindrà molts errors en aquesta situació tan excepcional, i també en altres situacions no tants anormals.
El que sí que hem de deixar clar és la fita i plantejaments de solucions de cada executiu:
No, el fons és totalment diferent ; mentres la Generalitat des del minut 1 ha mirat pels ciutadans en blau sanitat i, enfocant-lo en l’única manera que ha de ser, no deixant de recordar els entrebancs politiquers i “barriobajeros”, que en anat esquitxant des de la villa i corte.
Aquesta és la gran diferència: apart de la centraliltzació….és lo vergonyós de polititzar una situació humana tan dura.
Hem vist les disfresses de militars i ordres de “seguretat” amb els portaveus del governs. O millor…..el “preparao” vestit de militar donant ànims.
Si això es gestionar i ajudar les terres del seu estat……ostres¡¡¡ vull despertar d’aquest malson que s’ha tornat normal.
Sí, perquè la gent, la que treballat i la que notreballa que és mooolta, que han anat de vacances….i que no han trobat gens estrany que aquest mes d’agost el SEPE NO HAGI PAGAT EL ERE…..perdó ciutadà…..què us passa. Vaig anar la setmana passada i……la resposta era.
QUE TOTES LES EMPRESES HAVIEN PRESENTAT TARD ELS PAPERS AL SEPE, o sigui que COBRARÍEM EL SETEMBRE.
i JA ESTÀ…la gent com a bèns¡¡¡¡ s’ho mereixen…….JO NO¡¡¡¡¡¡
QUINA CIRCO D’EQUILIBRISTES DESEQUILIBRATS¡¡¡

El president Sànchez no ha canviat ni d’actitud ni de pensament i totes les seves actuacions indiquen que no ho farà mai. Si del que ens ve a sobre esperara treure honor i glòria, continuaria amb la seva tasca de recentralització assumint des de Madrid tota la capacitat operativa en solitari. No és el cas. Sànchez no espera en un termini curt cap triomf del qual vanagloriar-se i simplement és la manera (una manera ben seva) d’espolsar-se pressió, responsabilitats i culpes per descarregar-les sobre les comunitats autònomes.

Intriga en tres actes, com la novel·la: primer acte: la gestió centralitzada venç la pandèmia (o al menys així ha quedat a la retina dels espanyols, malgrat ser el país amb més morts per població); segon acte la gestió descentralitzada no aconsegueix vèncer la pandèmia, amb el consegüent desprestigi de l’estat de les autonomies (ja prou qüestionat); tercer acte (més) re-centralització, i tot el poder per al Sánchez. No son “tontos” no, a la Moncloa, i qui així ho crega va ben servit.

Els polítics no s’han de justificar de paraula, sino amb fets. Ben pocs ho fan, i per això hi ha barra lliure de promeses electorals, que són ràpidament oblidades en arribar al govern. De justificacions verbals mai no en manquen: la gravetat d’aquest sobtat problema, la urgència d’aquest altre, la manca de mitjans que ens hem trobat, la situació internacional, la crisi migratòria (o econòmica, o de salud…). Només els (pocs) polítics coherents es justifiquen fent honor a les seves promeses, o si més no en intentar-ho. Sánchez no n’és cap excepció. Per això no cal esperar-ne explicacions dels seus canvis de rumb. El que és novedós, com afirma l’editorial, és que ara ja no s’espera dues setmanes per ordenar imperativament allò que mig mes abans havia denegat airadament al MHP Torra; ara amb només 24 hores ja pot fer el contrari del que deia el dia abans.

Quan al març, les coses s’ hagueren pogut controlar una mica mes, tancant el Principat com va demanar el president, no va voler pq el que estava passant a Madrid es tenia que escampar bé per tot arreu, no fos cas que a la capital li anés pitjor que a la resta del territori i sobretot que a Catalunya. Ara que ja ja està tot com està, que estem en plena segona onada i que s acosten les eleccions a la Generalitat, es el moment idoni per donar “competències” (que ja hauríem haver tingut al mes de març i que se’ ns van negar) i preparar-li el terreny a l Iceta pq pugui fer campanya amb la “mala gestió” del president independentista. Jugada mestre dels socialistes com sempre per mantenir cadires.

Els polítics pertanyen a una espècie d’homínid que es caracteritza per tenir la cara dura, no tenir vergonya, pocs escrúpols, dir una cosa avui i demà la contraria, amb arguments en tots els casos i una retòrica -la tècnica de la persuasió- dignes d’un venedor d’enciclopèdies. El cas de Sánchez hauria de formar part d’una tesi de doctorat d’un estudiant de psicologia. La cara granítica, poca vergonya no, el següent (com es diu ara), cap escrúpol, arguments?, no li calen. Què ens està passant?. Es tracta d’un polític que ha mutat o potser és el cretinisme de la població que està arribant a la fase terminal?. Sigui com sigui a la taula de diàleg la cartilla ens llegiran, anar-hi anant, anar-hi anant, anar-hi anant.

Pedro Sánchez no és més que una titella política, manegada pel poderós entramat dels barons del PSOE, membres destacats de l’oligarquia de l’Estat.
Sánchez com a supervivent polític, no agrada a ningú, ni als seus propis, però l’han de cuidar i fer servir per a complir les altes misions que el partit té fixades com són:
– blindar i protegir a la Monarquia que els ha donat el poder, contactes i molts diners.
– tapar la corrupció de la que han viscut comodament i que els esquitxa per totes bandes,
– protegir l’unitat d’Espanya, herència del franquisme que, des de la Transició, han treballat intensament per conservar i mantenir.
– Combatre i impedir qualsevol mena de canvi que pugui posar en perill el model espanyol, que tants bons resultats personals els ha donat.
– refer el bipartidisme espanyol (PP-PSOE) per estar molts més anys en el poder i poder seguir repartint-se el cada cop menys sucós, pastís de l’Estat.
Aquests són els objectius del PSOE.

Sànchez ara descentralitza exactament pel mateix motiu pel que abans va centralitzar.

Va centralitzar per evitar que Catalunya tanquès l’arribada del virus des de Madrid. Volia evitar la imatge d’una Espanya empestada al costat d’una Catalunya neta. Es pensava que això seria una tempesta d’estiu que passaria ràpid i que ell sortiria sent l’heroi que va salvar Espanya.

Ara descentralitza perquè creu que això va per llarg i que és fàcil criticar i desprestiguiar a qui ho gestioni. Vol aprofitar la gestió que faci Catalunya per vendre la moto de que els catalans som uns essers inferiors que no sabem gestionar i que és millor que seguim sotmesos al domini espanyol.

Sànchez no ha canviat, el que ha canviat és la seva percepció del que passarà amb la pandèmia.

Ens n’hem d’alegrar. Això és la conseqüència d’una política informativa radicalment falaç, però també estúpida. Una desinformació d’un poble estupidificat que esbronca Vivas a les Caenas mentre els pocavergonyes i els lladres coronats o amb bandereta rojigualda fan cua per robar-li la cartera.

No és el que volíem? El col.lapse d’Espanya entenent per tal el projecte polític imperialista castellà?

Doncs alegrem-nos-en, perque per aquest camí van directes a la timba. A la pèrdua de la cursa contra en virus s’unirà la pèrdua de competitivitat i l’impacte en un món accelerat pot ser fatal per a ells i su Guarra Civil i alliberador per a nosaltres i qualsevol persona amb dos dits de front.

El projecte Espanya, eixa gestació d’una nació inexistent que intenten construir passant la turmix pels pobles i nacions reals de la península, pot acabar ara més que mai, i per a goig de les persones decents i intel.ligents, com una gestació fallida, com el producte d’un procés mal encarrilat que acabi com solen acabar aquestes coses: en un avortament.

Ja em perdonareu, però jo no hi veig cap canvi. M’explico (i no és una referència a cap llibre): continúa sent l’aprofitament polític d’una situació de crisi sanitària. Primer ‘todos juntos’ s’escampa l’epidèmia arreu per fer-ne una qüestió nacional-nacionalista, amb exèrcit i GC, ‘que no se nueva naide’. De cop i volta, ‘lo hemos superado’ en 48 hores i a gaudir de ‘un gran verano en un gran país’. Passa l’estiu i com la realitat i el virus són tossuts, i la propaganda no dóna per massa més, cedim la responsabilitat als díscols presidents autonòmics, tant dolents per l’unitat de la pàtria.
Sense pressupost, evidentment. I el poc que arribi, anirà a mans de Ferrovials i companyia (oi, senyor Junqueras? No Oriol… Pujol, ai!! no, perdoneu, que amb aquestes coses entre germans i empreses espanyoles i corrupcions autonòmiques, em faig un embolic. No els acabo de distingir…)
I demanant permís prèviament, no fos cas que intentem altre cop tancar el país. I donant explicacions (els presidents, no les conselleres de sanitat, per exemple) per prorrogar permisos d’actuació. I enviant l’exercit, no a desinfectar sinó a fer seguiments, controlant la seva aplicació als nostres mòbils. Jo no hi veig massa canvi de rumb. Això de l’Estat federal ho deu dir per els alemanys que paguen l’operació, no?
Cert que sembla una batalla madrilenya, però de pas reben els països catalans (i els seus presidents, especialment un…), que facin el que facin, no anirà bé. I el finançament europeu, al calaix. Carambola a tres bandes?
I els amics d’erc aplaudint amb les orelles desde la seva taula de diàleg, per poder afeblir el seu enemic ‘convergent’, que encara diuen avui, no?

Té la cara dura com el ciment i la poca vergonya del més ignorant i desvergonyit dels espanyols, cosa que els seus aplaudeixen. Li és igual dir una cosa i la contrària immediatament.

Amb 50.000 morts d’espanyols a l’esquena, conseqüència de la irresponsabilitat de no tancar Madrid i Catalunya i de la seva pèssima gestió, els espanyols encara li donen suport. Vivim en un país d’ignorants i subnormals i si no ens ho recordem a cada minut: 50.000 morts, 50.000 morts, acabarem tant tanoques com ells.

D’entre la estupidesa col.lectiva -també endèmica com la del virus de la corona- però molt més cara i degradant, els polítics són els que tenen més sort: No tenen l’obligació de callar, i poden dir les bestieses que volen, que els estùpids de baix se les creuen i les asimilen. Pere Sió ens ha descrit més amunt amb força precisió les missions fonamentals que ha de complir la “claca” política si vol aspirar a una jubilació daurada i si pot ser a denominar un carrer del poble on va nèixer.