L’amnistia obre per primera vegada la porta del retorn de Puigdemont

“Si han de ser negociacions en què jo penso prendre part, no es poden desenvolupar a l’estat espanyol”, deia el president Carles Puigdemont en la compareixença de dijous a Brussel·les per a explicar el contingut de l’acord signat amb el PSOE. Parlava del mecanisme de mediació internacional acordat per a treballar en l’avenç de les negociacions que ja haurien de començar abans no s’acabés el mes. I quan deia que, si ell participava en la negociació, les reunions no es podrien fer a l’estat espanyol, deixava clar que no preveia pas un retorn imminent com a beneficiari de la llei d’amnistia. Perquè amb l’acord signat i l’entrada a registre de la proposició de llei acordada entre el PSOE, Sumar, ERC, Junts, EH Bildu, el PNB i el BNG al congrés espanyol, previsiblement dilluns, restarà una tramitació d’uns quants mesos abans no s’aprovi definitivament la llei d’amnistia i entri en vigor. El retorn de Puigdemont no és pas imminent.

I a curt termini? És possible que, tan bon punt entri en vigor la llei, Puigdemont tingui unes mínimes garanties per a poder tornar. I això pot passar el mes de març vinent, comptant que la tramitació de la llei restarà encallada un temps al senat espanyol, en què el PP té majoria absoluta i ha forçat una reforma del reglament de la cambra, que s’aprovarà dimarts, per poder retenir els texts que hi arribin aprovats en primera instància del congrés espanyol. El PP ho fa expressament per entrebancar l’aplicació de l’amnistia, però amb aquesta mesura amb prou feines aconseguirà que l’aprovació de la llei sigui el març en compte del desembre, comptant que al congrés els tràmits vagin de pressa.

Tan bon punt aprovada i publicada al BOE, la llei és d’aplicació immediata per part dels jutges amb causes que hi siguin emparades, que les hauran d’arxivar. En el cas del president Puigdemont, el jutge del Tribunal Suprem espanyol que hauria d’arxivar la causa és Pablo Llarena. Però és ben segur que el Suprem voldrà presentar una qüestió d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional, com segurament faran més jutges de causes relacionades amb el procés abans de decidir-ne l’arxivament. Si un jutge fa això, si eleva una qüestió d’inconstitucionalitat sobre la llei d’amnistia al TC, “se suspendran provisionalment les actuacions en el procés judicial” fins que el TC no hagi decidit si admet la qüestió o fins que s’hi pronunciï. Així ho diu la llei del TC.

Les ordres de detenció, suspeses

De manera que una qüestió d’inconstitucionalitat atura provisionalment les actuacions en un procediment judicial, però no els efectes de la llei d’amnistia. Això voldria dir, a la pràctica, que el Suprem hauria de suspendre les ordres de detenció contra els exiliats, que no haurien de tenir impediment per a poder tornar. Així ho exposava fa uns dies El País: “No es podrà arxivar la causa [amb una qüestió d’inconstitucionalitat], però segons que assenyalen fonts jurídiques, tampoc no els podrien detenir ni prendre cap mesura judicial contra ells, de manera que, en principi, podrien tornar sense risc de ser arrestats.” Les fonts jurídiques consultades per VilaWeb ho corroboren: una qüestió d’inconstitucionalitat no hauria d’impedir la retirada de les ordres de detenció ni que la llei tingués efectes sobre els beneficiaris, per més que formalment la causa no pogués ser arxivada fins que el TC no es pronunciés.

Cal dir que els recursos d’inconstitucionalitat que previsiblement presentaran partits com el PP i Vox contra la llei no podran suspendre pas l’aplicació de l’amnistia. La qüestió d’inconstitucionalitat, que poden presentar els jutges, sí, però en els termes que hem exposat, és a dir, que en una causa com la dels exiliats les actuacions, incloses les ordres de detenció, també resten suspeses fins que el TC no resol la qüestió. I en el cas de Puigdemont, Comín, Ponsatí, Puig i Rovira, seria Pablo Llarena qui presentaria aquesta qüestió d’inconstitucionalitat? Llarena ja ha deixat dit per escrit que no li correspondria a ell, sinó a la sala d’enjudiciament, presidida per Manuel Marchena.

Si fos així, Llarena hauria de tancar abans el sumari. Però com es podria entendre que, arran de la publicació i l’entrada en vigor d’una llei d’amnistia, la decisió del jutge fos de tancar el sumari i passar la causa a la sala d’enjudiciament perquè decidís si presenta una qüestió d’inconstitucionalitat en compte de complir la llei i arxivar el cas? De fet, Gonzalo Boye dubta de l’honestedat de l’argument de Llarena quan diu que no li tocaria de decidir si portar la llei d’amnistia al TC. Vet ací una contradicció que el jutge Llarena pot salvar simplement fent veure que no hi és i, en conseqüència, traslladant la causa a la sala de Marchena.

Sigui com sigui, segons les fonts jurídiques consultades, el trasllat de la llei d’amnistia del Suprem al TC hauria de deixar suspeses les ordres de detenció. Puigdemont podria tornar sense risc de ser detingut, però hauria d’exigir garanties, i assegurar-se que la suspensió del procediment afecta tant el procediment en el seu conjunt –la causa especial contra l’1-O per la qual el volen extradir– com la peça separada de la seva situació personal.

El TJUE serà un obstacle?

El Suprem encara tindria un altre recurs per entrebancar l’aplicació definitiva de la llei d’amnistia, que és la presentació de qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la UE. Però es fa difícil de pensar que aquesta via s’activi abans de saber què resol el TC sobre la constitucionalitat de la llei. Si el TC avala la llei, el Suprem encara pot recórrer al TJUE per demanar si la llei és compatible amb el dret comunitari, i més concretament amb les directives contra la corrupció que obliguen a perseguir delictes com els de malversació, pel qual Puigdemont és reclamat.

Caldria veure si el TJUE acceptaria a tràmit unes preguntes tan clarament orientades a entrebancar l’aplicació d’una llei, però si les admetés, la resolució final en forma de sentència es podria allargar molts mesos, fins i tot anys. En el cas de les pre-judicials de Llarena al TJUE sobre els casos en què es poden denegar euroordres, van passar gairebé dos anys entre l’enviament de les preguntes i la sentència que les resolia. Però també en aquest cas les mateixes fonts indiquen que les ordres de detenció sobre els afectats haurien de restar suspeses, perquè allò que se suspenen són les actuacions, no pas els efectes de la llei, i menys encara si ha estat avalada pel TC, cosa que implicaria l’arxivament immediat de la causa.

Finalment, resta pendent de saber com avança la causa per terrorisme del Tsunami Democràtic que té entre mans el jutge Manuel García-Castellón a l’Audiència espanyola. En aquest cas –i manca veure què diu la proposició de llei d’amnistia–, la investigació s’hauria d’arxivar. De tota manera, en relació amb aquest procediment no hi ha cap ordre de detenció contra Puigdemont, i, de fet, per poder continuar la investigació en contra seu García-Castellón hauria de demanar el corresponent suplicatori al Parlament Europeu.

Puigdemont no pot tornar de manera imminent; la llei s’ha d’aprovar, i tan bon punt entri en vigor, la primera vinent, ja hauria de tenir unes certes garanties per a poder venir sense risc de detenció. Per més que els tribunals recorrin al TC o el TJUE. Però és ben cert que l’entorn del president i els seus advocats sempre han dit que cercarien la màxima seguretat jurídica possible. La incògnita és si aquest moment serà d’ací a uns quants mesos o bé quan hi hagi els pronunciaments judicials definitius sobre la constitucionalitat i sobre l’encaix en el dret de la UE d’aquesta llei. I sempre amb condicionants polítics a sospesar: els més evidents, les eleccions europees del juny de l’any vinent –en què la carta de la immunitat tornarà a entrar en joc– i les eleccions al Parlament de Catalunya, a començament del 2025.