08.11.2023 - 21:40
Encara ara, quan els veig actuant així tan descarnats, no me’n sé avenir. I m’esgarrifen, sí. Que no ens hauria de sorprendre, i que no ens sorprèn, ni pel temps que ja ens ha tocat de viure ni per la història que coneixem acumulada, però que horripilen.
I prou que ho sabem, que ells són així i que a això vénen: a perseguir i trinxar tant com creguin que posa en perill el seu projecte uniformat i acastellanat del petit món que congrien. Però, tot i això, veure’ls desplegar el seu odi tan descaradament, aquell absolut desdeny per les coses bàsiques, la cultura, el respecte als altres, la consideració a les institucions que ocupen, aquell menyspreu descarnat corprèn. És molt significativa, en aquest sentit, la compareixença de Vicente Barrera (l’ex-torero que fa de vice-president i conseller de Cultura al govern de Carlos Mazón) per a presentar la seva part del pressupost autonòmic. Més enllà dels balbucejos i la incapacitat per a pronunciar ni un sol mot en valencià o la desídia (natural o forçada, tant hi fa) a l’hora d’esmentar els noms que considera vilipendiables (aquell indescriptible “Ernés Lluç” que potser es volia referir a Ramon Llull), més enllà d’aquestes coses que no penalitzen pas davant del seu públic (ans al contrari), hi havia aquella actitud, de fons i de forma, aquella agressivitat doctrinària, aquell missatge violent que converteix el rabiós a por ellos en credo polític. Ell mateix ho va dir: no és que pensi en com governar, és que es veu dins d’una trinxera i, des d’allí, ataca tot allò que considera atacable: la llengua del país, els escriptors del país, els instituts d’estudis comarcals.
Potser és hora que simplement assumim l’evidència que, dia sí dia també, exhibeixen amb desvergonyiment: que, si per ells fos, si ells poguessin, ens farien desaparèixer llengua i història i cultura i perspectives. Més: que ens farien desaparèixer.
De vegades costa trobar les paraules per a expressar les coses que sents, tan rebolicades. De vegades, també, resulta que algú ja les ha escrites per tu. En aquest cas, el rebolic se m’ha condensat i aclarit en dues citacions. Una és de l’escriptora i filòloga Puri Mascarell, que ara fa uns dies, precisament arran de la compareixença embarbussada de Barrera, publicava aquest piulet: “M’afona tant d’odi des de les institucions cap a les coses que més m’estime: els llibres, la llengua, la cultura.” L’altra, com sol passar, és de Joan Fuster, feta aforisme: “M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.”
El problema, val a dir, no són les dèries de l’ex-torero, ni els fantasmes que cregui veure de dia o de nit, ni el sutge que li entortolliga els mots: el problema és que han col·locat aquest personatge, i el que aquest personatge representa, a fer això que fa, a gestionar així els recursos públics (que, com a tals, no són seus ni a mercè del seu particular caprici: són de tothom). I és que, al capdavall, indirectament, cada vegada que assenyalem Barrera, amb el seu posat de torero polsós que enyora les glòries que no li van ser atorgades, deixem de banda qui és en realitat responsable de les barrabassades antivalencianes que Barrera i el seu partit ultraespanyolista anuncien o perpetren: l’actual president, l’inefable Mazón.
Perquè ni el conseller Barrera (Vox) ni els seus estirabots de fatxenda (i que consti que no menystinc ara les formes, les males formes, que exhibeixen: també en aquesta contínua ostentació de gestos i expressions i comportament de pinxo carpetovetònic hi ha missatge i una degradació que voldrien estesa socialment) no fan el pressupost que l’altre dia presentaven: el pressupost és un acord de govern. Per tant, el responsable últim de la cosa és el president del govern valencià, Carlos Mazón, i el seu partit, el PP.
La cosa: presumir que es retira tot ajut de la Generalitat a la Càtedra Vicent Andrés Estellés de la Universitat de València, a l’Espai Joan Fuster de Sueca, a la fundació del gramàtic Carles Salvador, presumir d’anatematitzar qualsevol entitat o persona que empri el terme País Valencià i pretendre que això justifiqui la proscripció, presumir de perseguir els escriptors valencians perquè… perquè són escriptors valencians, de retallar la inversió en cultura, de retallar a l’IVAM i retallar al Consorci de Museus i retallar arreu, mentre s’atorguen, gratia et amore (la lliure concurrència i la transparència a l’hora de les subvencions públiques queden per a un altre dia, si de cas), 300.000 euros a una madrilenya associació del “toro de lidia” o se subvencionen ens momificats i socialment irrellevants que fan bandera de les faltes d’ortografia. Creure’s graciós quan diu que si Acció Cultural del País Valencià vol optar a algun ajut públic, que organitzi curses de braus.
Per exemple.
Tot això i més és obra de Mazón i el seu partit. Si Mazón i el seu partit consideressin que no, o que ja massa, o el que fos, traurien del càrrec l’ex-torero o n’impedirien les pràctiques inquisitorials.
Però no ho fan. Perquè ja els va bé per molts motius. També per a aquesta poc subtil operació política que, mentre centra l’atenció i la indignació en els exabruptes de l’ex-torero Barrera, acaba col·locant Mazón al marge de l’acció dels seus consellers, com si els seus brams dibuixessin un extrem, els destinataris dels brams un altre i ell, ves per on, quedés al mig d’aquesta fal·laç equidistància. Centrat.
Si algú ha tingut mitja paciència per veure/sentir la compareixença del tal Barrera, potser hi haurà trobat també la intervenció de l’enviada de Mazón, Bartual, la diputada del PP que l’aplaudeix amb les orelles i explicita que el seu partit “dóna suport activament” als plantejaments del representant de Vox.
Naturalment. Perquè no és qüestió de suport: són els mateixos.
