‘Quan parlem de qüestions mèdiques amb la gent cal emprar un llenguatge diferent sense banalitzar-lo’

Maurizio Gotti dirigeix el departament de Llengua estrangera, Lingüística i Comunicació a la Universitat de Bèrgam (Itàlia). Una de les seues àrees d’investigació és la del llenguatge especialitzat, en la qual ha publicat nombroses obres com Robert Boyle and the language of science (Guerini, 1996), Advances in medical discourse analysis: oral and written contexts, editat junt a Françoise Salager-Meyer (Peter Lang, 2006) o Insights into academic genres, junt a Carol Berkenkotter i Vijay Bhatia (Peter Lang, 2012). Aquest curs, Maurizio Gotti ha participat en unes jornades de la Universitat Jaume I de Castelló dedicades al discurs en contexts sanitaris i Mètode va parlar amb ell. Amb motiu de la publicació del número 86 de la revista, dedicat a la retòrica de la ciència, vos oferim aquesta conversa.

Quines són les característiques del discurs especialitzat? Per què es important el seu estudi?
Aquest camp és cada vegada més popular en la lingüística per les expectatives dels estudiants i pel paper que juguen els idiomes al món. Ara molta gent, per descomptat, s’interessa per estudiar altres idiomes per raons culturals o literàries, però cada vegada més els aprèn perquè els vol emprar en la seua professió. Per això el seu ensenyament s’encamina a l’estudi del discurs especialitzat. Però després, com a professors universitaris, investiguem sobre els propis textos i trobem aspectes molt interessants. En el meu àmbit, per exemple, analitzem el paper de l’anglès com a lingua franca, sobretot en investigació. Vam començar a interessar-nos cada vegada més i a tindre més contacte amb experts sobre les publicacions en anglès, que s’han convertit en un aspecte important per a la gent de països no anglosaxons. Ara en molts, molts països, fa falta parlar anglès per a poder publicar. La segona qüestió és la que té a veure amb els nous mitjans de comunicació, el fet que hi haja nous mitjans i, per tant, noves formes de comunicació, de manera que els especialistes ens tenen més en compte perquè veuen que no estan preparats per a satisfer les necessitats dels nous mitjans. Això ha comportat un nou tren, el de la interdisciplinarietat. No pots fer aquest tipus de treball simplement mirant el text, sense fixar-te en allò que la comunitat fa i pensa.

Parla de nous mitjans de comunicació. Com canvien aquests la relació metge-pacient?
Bé, d’una banda el pacient és ara més autònom per a rebre informació, per a informar-se per experts, per a intentar trobar respostes als seus problemes, i en ocasions, en l’evolució de la comunicació, ha hagut errades i problemes mèdics, fet pel que podem debatre el paper professional o del superexpert. La gent ara és encara més crítica, espera coses millors i això canvia el rol dels propis pacients i dels doctors. I els metges haurien d’adonar-se’n que ja no són privilegiats en la seua torre d’ivori, sinó que són part d’una comunitat que cada vegada es fixa més en el seu paper, especialment si treballen al sector públic, si són part d’un servei nacional. No estan allà amb afany de lucre personal, sinó pels interessos de la comunitat.

Quin paper té el discurs especialitzat en la creació i consolidació d’una nova disciplina?
És molt important. El llenguatge no és estàtic, és dinàmic, canvia contínuament d’acord a les necessitats de la gent. Si tens noves idees, una nova epistemologia, també necessites noves formes de comunicació. Per això hem tingut evolucions. Galileu va escriure un diàleg sobre els sistemes del món. Qui escriu un diàleg avui en dia? O bé escrius un article o un llibre o un bloc, o un correu electrònic, però disposes de formes diferents. I aquestes formes tenen la seua raó de ser en la necessitat. També en l’evolució tecnològica, perquè no podríem comptar amb els correus electrònics o els blocs si no tinguérem internet ni ordinadors.

Ha parlat de Galileu. Pensa que la ciència necessita més «galileus» que divulguen? Ell va escriure en la seua pròpia llengua.
Això és fascinant. Molta d’aquesta gent ja no era només que escrigués en determinada llengua sinó que també feia moltes referències metatextuals. Jo podria aprendre alguna cosa només d’observar allò que va escriure Robert Boyle o Isaac Newton. Una nova aproximació era que hi havia que comentar les coses tal i com eren percebudes. Moltes vegades observaven coses però no podien explicar-les, pel que reflectien allò que veien en els seus escrits. Molt sovint eren conscients que estaven inventant coses noves, no només instruments per observar la lluna sinó la forma de parlar amb altres, hi havia un altre tipus de preparació i aquesta gent tenia un interès més ampli per moltes ciències. Prenem, per exemple, Boyle. Ell va escriure sobre el buit, però també sobre llenguatge i religió. No es deien a si mateixos científics en aquell moment. Es consideraven filòsofs, així que el seu enfocament era ben diferent. Començàrem a tindre ciència en el segle XIX, quan ja hi ha una especialització real. Però en aquell moment, només observaven el que podien. Ara això no seria possible. Això un ho pot fer, potser, al final de la seua carrera, quan es té una visió més àmplia, però quan un comença, se centra en un únic aspecte, una única malaltia i treballa vint anys en aquesta malaltia que tracta d’explicar. Treballes amb el càncer i hi dediques la teua vida.

Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode.

Lucía Sapiña. Observatori de les Dues Cultures. Revista Mètode.

Què és Mètode?