16.10.2021 - 21:50
El 17 d’octubre de 1961 la ciutat de París va convertir-se en una trampa mortal per a un nombre indeterminat d’immigrants algerians, entre dos-cents i tres-cents, que van ser massacrats per la policia de la capital dirigida per Maurice Papon. Vora deu mil més van ser detinguts en pavellons i estadis de futbol on van rebre tortures i, moltes dones, violacions.
En molts casos els agents van llançar al Sena els algerians que es manifestaven a la capital en contra de la queda imposada per la policia al seu col·lectiu. Molts no sabien nedar, estaven ferits de bala o havien estat apallissats brutalment. La concentració la va convocar el Front d’Alliberament Nacional i segons la policia aquell dia tan sols hi va haver tres morts, però al Sena van aparèixer cadàvers en diferents graus de descomposició durant tota la tardor del 1961. Durant quaranta anys el govern francès va ocultar aquesta matança i va perseguir tothom que intentés destapar els fets. Fins que el 2001 els va reconèixer com una de les més grans vergonyes del país, però va col·locar una placa i prou.
La manifestació es va produir en plena guerra colonial a Algèria i la població algeriana que vivia a París intentava amb aquesta concentració de sensibilitzar l’opinió pública sobre la persecució que rebien constantment per part de la policia. El context era molt complicat: molts eren immigrants a la metròpoli i s’havien convertit en sospitosos (tot i que alguns feia dues generacions o tres que hi vivien) de ser terroristes o de formar part de l’enemic únicament per haver nascut a l’Àfrica.
El màxim encarregat d’aquesta repressió el 1961 va ser el comissari Maurice Papon (1910-2007), un exemple clar de fins a quin punt moltes biografies vinculades a l’alt poder francès van ser molt més obscures que no ens podem imaginar. I és que no va ser fins el 1981 que el diari Le Canard Enchaîné va publicar documents que demostraven la col·laboració de Papon amb el règim de Vichy i en la deportació de milers de jueus francesos als camps d’extermini nazis. Així i tot, el judici contra Papon es va allargar disset anys i el van poder condemnar per crims contra la humanitat el 1998. L’alliberaren el 2002, a noranta-dos anys, després d’haver passat quatre anys a la presó.
Un dels primers autors a escriure sobre els fets anomenats “la Ratonnade” va ser Didier Daeninckx (1949), un prolífic autor de novel·la negra francès que el 1983 va publicar Meurtres pour mémoire, una novel·la negra que enguany ha estat reeditada per l’editorial Alrevés en el seu segell Crims.cat amb el títol Crims per la memòria, i que s’havia editat a la mítica col·lecció la Negra de la Magrana amb el títol Memòria mortal. La traducció és la mateixa, la de Carme Geronès i Carles Urritz, revisada per a l’ocasió.
El director literari de Crims.cat, Àlex Martin, un dels màxims estudiosos de la novel·la negra al nostre país, va explicar llavors que la novel·la negra li interessava perquè permet de revelar veritats. “Vivim en societats que no deixen d’esborrar allò que no els interessa i que estan instal·lades en un present perpetu.” De fet, es considera que aquest gènere literari és una de les millors eines a l’abast dels escriptors, perquè fa crítica social i denúncia política, amb l’avantatge que es pot explicar allò que se sap, però que no es pot demostrar de manera pública perquè els papers i documents, les proves, no estan a l’abast dels autors. Aquesta és una nova manera de narrar la història recent i compta amb grans conreadors del gènere com ara James Ellroy i David Peace.
Aquesta va ser la principal motivació de Daeninckx per a escriure el llibre, indagar en la història recent francesa. I es veu que el 1983 va tocar de ple el voraviu dels seus compatriotes perquè la novel·la, que va sortir a Gallimard, la principal editorial francesa, va tenir un èxit aclaparador, es va enfilar als primers llocs de les llistes de vendes, se’n va fer una versió per a la televisió i una altra en còmic i a més a més va guanyar, el 1985, el gran premi de literatura policíaca.
Un any abans l’escriptor de Saint Denis ja havia donat vida a l’inspector Cadin, el protagonista d’aquesta novel·la. En total el farà servir en cinc ocasions fins el 1990 i aquests cinc llibres constitueixen un dels frescs més interessants sobre la França dels anys setanta i vuitanta. Cadin és un personatge singular i dels que marquen època. En primer lloc, perquè treballa a Tolosa de Llenguadoc i per tant està allunyat de la gran capital francesa. En segon lloc, perquè entronca amb tota una tradició: solitari, crític amb el poder, un xic sòrdid, connecta molt més amb els personatges clàssics nord-americans que no pas amb els europeus. Però, inevitablement, també amb Jules Maigret, el personatge per excel·lència de Georges Simenon i figura referencial ineludible per als autors francòfons.
La novel·la
La novel·la comença gairebé com un documentari en què veiem com un grup de joves organitza la manifestació d’algerians i van omplint els llocs sobre els quals pivotaran les concentracions i posteriors marxes amb la voluntat de col·lapsar París i les barriades perifèriques. També seguim en Roger Thiraud, un professor d’història que espera el seu primer fill. Aquell dia d’octubre en acabar les classes va a una sessió de cinema de ciència-ficció, la seva passió oculta, i compra flors i uns pastissos per a la seva dona. Rutina. Però és el 17 d’octubre i conflueixen els aldarulls i els enfrontaments, i quan es fa balanç de les víctimes troben el cos de Thiraud mort per una bala, un dany col·lateral de la repressió. El cas es perd en el temps i és oblidat.
Passen vint anys i el fill d’en Roger, Bernard Thiraud, es prepara per marxar de vacances amb la seva companya, la Claudine, al Marroc. Decideixen de passar uns quants dies a Tolosa perquè en Bernard vol completar unes dades d’una monografia sobre el poble on van néixer els avis. Una monografia en què treballava el seu pare i que ell vol continuar. Quan surt de l’arxiu, un home que el seguia el mata a trets i fuig amb cotxe. L’inspector Cadin s’ha de fer càrrec del cas i comença a recollir possibles pistes que aportin alguna llum a la investigació. Cadin investiga la vida del pare i la seva mort durant les manifestacions del 1961 per mirar d’entendre què pot haver passat amb el fill i es troba unes imatges inèdites de les manifestacions que li aporten una informació molt valuosa. L’inspector Cadin troba la pista definitiva després de llegir el manuscrit del pare d’en Bernard i que ell volia completar, Drancy, dels orígens als nostres dies. La lectura el porta a resseguir les consultes que els Thiraud havien fet als arxius de Tolosa i troba el perquè dels assassinats. Si el pare va morir enmig de la convulsió de la repressió contra els algerians, el fill descobreix una trama al voltant de la deportació dels jueus que des de Tolosa eren enviats a Drancy. La descoberta d’alguns fets posa en dubte l’actuació d’algunes persones amb càrrecs importants a l’administració durant l’ocupació nazi.
El néo-polar i la Negra de la Magrana
Al pròleg del llibre, que signen Àlex Martin i Jordi Canal, podem llegir això: “Ens trobem, per tant, davant d’una obra mestra del gènere que també obre el camí a una nova tendència dins de la novel·la negra, la retrospectiva, que s’acosta al passat no tant per cercar un mer decorat on ambientar la trama, com fa la novel·la policíaca històrica, sinó per reescriure des de la ficció els esdeveniments més foscos de la història oficial i anar a la recerca de les arrels dels problemes contemporanis.”
De fet aquesta és una de les motivacions del moviment néo-polar del qual Daeninckx és membre fundador, un moviment literari que va renovar el gènere negre a França gràcies al grau de compromís com a eina d’intervenció social, per a denunciar les injustícies de la societat contemporània, assenyalar els crims d’estat i contrastar les desigualtats socials. En aquest grup trobem autors com ara Jean-Patrick Manchette, possiblement l’escriptor més conegut de tots ells, però també Marc Villard, Jean-Jean-Bernard Pouy, Jean Vautrin, Frédeirc H. Fajardie, Jean-François Vilar, Thierry Jonquet i el mateix Daeninckx. No és debades que alguns dels autors fossin traduïts a la Negra de la Magrana sota la direcció de Jaume Fuster, que era un gran amant de la novel·la negra política d’esquerres. A més a més, cal recordar que l’editorial estava vinculada, quan va començar, a l’esquerra independentista, i que va ser en part una idea de Carles Jordi Guardiola amb el suport de bona part dels intel·lectuals del PSAN.
Daeninckx compleix tots els requisits per formar part del grup: de ben jove va militar al partit comunista, després en unes altres formacions de l’extrema esquerra (actualment es defineix com a comunista llibertari) i des del periodisme ha emprès moltes batalles polèmiques en contra dels negacionistes de l’holocaust jueu. És el perfil perfecte d’allò que es coneix com un escriptor compromès. Com explica el director de Crims.cat, “ser un escriptor compromès és ser un autor que normalment intenta explicar la veritat que no han explicat els nostres governs, desafiar els mitjans de comunicació i tenir un ull molt crític per a desemmascarar autèntiques tragèdies que han succeït en la nostra societat. Llegint el Denis descobreixes que els francesos també tenen els seus traumes, les seves desgràcies. Ell va considerar que s’havia de donar a conèixer un afer tan fosc de la història de França”.
“La Ratonnade” de París és un dels episodis més foscs de la història contemporània francesa i ha estat la novel·la negra la primera a treure a la llum aquesta història. Seixanta anys després la podem redescobrir en català en una nova edició d’un llibre que ha estat model d’inspiració per a molts novel·listes que han decidit que el gènere negre és la millor eina per a explicar les vergonyes d’una societat quan el periodisme no hi pot arribar.
