Quan nedem

El diàmetre de la piga del costat del melic deu fer el doble que vuit mesos enrere. Em meravella aquesta elasticitat, sembla que la panxa no pugui créixer més sense començar a esquerdar-se, però sí, continua fent, espaiant-se fins qui sap quins confins. El melic ha anat sortint enfora, és tou i suau, també s’ha estirat, i ara dibuixa al seu voltant una anella de Saturn.

El miro ara en pla zenital, que és com si m’hagués sortit un mugró enmig de la panxa, ara boteruda d’una banda, on intueixo que hi remena el cul l’hoste. Aquest melic, que és la cicatriu d’aquell cordó que un dia em va alimentar quan era jo qui creixia en un ventre i provocava estries a la cintura de ma mare i vés a saber quines altres coses feia que mai no em va explicar i que mai no sabré. Aquest melic, que ara és el centre de l’esfera on creix una altra vida i d’on, en principi, sortirà un altre cordó, que tallarem però que ens haurà lligat per sempre.

El fil que enllaça mare i fetus, aliment i oxigen. El cordó, ben tangible, ben físic, ben de carn i artèries i venes. I per a la resta dels teus dies, un record en forma de cicatriu, que es farà més present i evident si mai engendres. Lligades per sempre.

La panxa fa petits batecs a ritme de singlot. Una síndria que ha canviat el centre de gravetat. I ara tot és voler deixar les coses preparades, i netes, i endreçades. Si bé no tinc gaire pressa. Qui ens ho hauria dit. Les primeres setmanes van ser més llargues que un dia sense pa. Amb l’ensurt que ens va fer aguantar la respiració unes hores. Les males digestions, els fàstics i una son arrossegada per tots els racons. En acabat, la resta de mesos s’han escolat com l’aigua entre els dits, mirant de retenir-los. Amb molts dies massa solitaris per una pandèmia que un dia recordarem entre les batalletes, i amb setmanes que han fet caure les pàgines del calendari sense temps d’arreplegar-les. Ho havia desmitificat tant, que ha vingut de nou, aquest arrelament. Esprémer els dies, abraçar el ventre. L’ara i l’aquí més presents que mai. Queda’t amb mi. Deixar-se caure de quatre grapes i sentir-se part d’una natura fins ara desconeguda.

Uns peus badallen sota les costelles de la banda esquerra. On són les dones de casa? No pots enyorar allò que no has arribat a conèixer. Una mare fent de mare d’una mare. I, tanmateix, rebusco en la saviesa natural d’una estirp òrfena. Records que es van difuminant, una llibreta malgirbada, unes veus que es perden en l’eco de la memòria. Recupero el fil perdut, ara ja ho sé, que ens en sortirem. Sé on anar-la a trobar. Em torno a mirar el melic. Hi ha un dia que l’enyor ja no fa plorar. Que s’ha incrustat a l’estèrnum, com un petit tumor necròtic, i ha esdevingut una nosa lleugera amb què convius i que els dies que fa rúfol es deixa percebre més. Les nostres converses són en una sola direcció, però ara ja sé com acollir-la perquè m’aculli.

Sota la pell, uns moviments sinuosos de banda a banda del melic deformen el ventre com onades. A ella també li agradava nedar. Dir futur és dir incertesa, irremeiablement. També esperança. I en aquest demà desconegut, ens capbussarem a la mar i obrirem els braços, que és la manera de viure.

De vegades me passa que t’estim
i veig un dia que comença
dins un camp de maduixes.
De vegades me passa que nedam
dins una piscina que vessa
de flam i iogurt natural.