Quan Madrid marca el pas al parlament

La investidura de Pedro Sánchez torna a determinar el present i el futur de la política catalana. No és res de nou: fa temps que l’activitat del Parlament de Catalunya –de les iniciatives que s’hi presenten a la política d’aliances– resta supeditada a la política espanyola. És sobretot per les divergències en el front de Madrid i amb la taula de diàleg, precisament, que Junts va acabar sortint del govern de Pere Aragonès. Mentre ERC i Junts negociaven la investidura amb el PSOE, la cambra va tenir un paper molt secundari: a la pràctica, ha restat al marge dels continguts de la llei d’amnistia i tampoc no s’ha complert la resolució amb què ERC i Junts semblaven vincular la votació de Sánchez amb el compromís per a negociar un referèndum.

A final de setembre, en el debat de política general al parlament, ERC i Junts van votar a favor de no donar suport a “una investidura d’un futur govern espanyol que no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum”. Això deia una de les propostes de resolució que van arribar a acordar els dos antics socis de govern i que es va aprovar amb l’abstenció de la CUP, que seguia amb escepticisme les negociacions dels dos partits amb el PSOE. En plena competició entre ERC i Junts per treure el màxim rèdit polític dels socialistes espanyols i de reivindicar els guanys com a propis, tots dos partits es relligaven amb una manifestació política que va indignar el PSOE i el PSC. De fet, en el discurs amb què va obrir el debat, Aragonès havia circumscrit a la nova legislatura espanyola la necessitat d’arribar a un acord sobre les condicions d’un referèndum. És a dir, l’acord de la claredat. ERC demanava, abans de la investidura, una expressió de la voluntat del PSOE de negociar aquestes condicions. Però ni ERC ni Junts no han obtingut cap compromís per a negociar la manera d’exercir el dret d’autodeterminació. En això, els socialistes no s’han mogut ni un mil·límetre.

ERC i el PSOE constaten, en el seu pacte, “la necessitat que els acords aconseguits com a resultat polític del diàleg siguin referendats per la ciutadania”. És a dir, mantenen la idea ja consensuada que els resultats de la taula de diàleg es validin a les urnes. També recullen que “s’ha d’abordar el debat sobre la manera en què els acords als quals es pot arribar sobre el marc polític de Catalunya siguin referendats pel poble català”. Aquesta és la frase que més s’assembla a la voluntat declarada per Aragonès i aprovada pel parlament. Però “els acords als quals es pot arribar” inclou qualsevol dels dos projectes polítics dels partits sotasignats i qualsevol altre que pogués sorgir de les converses: no exclouria un referèndum sobre la independència (que és l’opció que Aragonès ha defensat públicament) ni tampoc la votació d’un nou estatut, per exemple.

En l’acord de Junts i el PSOE admeten que “la qüestió de fons” continua sense resoldre’s i fan una llista de les seves diferències. Diuen que en la taula entre els dos partits –amb un mecanisme internacional de verificació i seguiment– Junts proposarà la “celebració d’un referèndum d’autodeterminació sobre el futur polític de Catalunya emparat en l’article 92 de la constitució”. I que el PSOE defensarà l’estatut del 2006 i el desplegament de l’autogovern. El PSOE, per tant, tampoc no es compromet a treballar per fer efectives les condicions d’un referèndum. Malgrat això, Junts ha deixat dir que ells el proposaran en les converses. Fins i tot el van incloure en la pregunta amb què van consultar l’acord a la militància: “Ratifiques l’acord signat a Brussel·les entre Junts per Catalunya i el PSOE, en què s’estableixen tant les condicions com els mecanismes per a la resolució del conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol i en què plantejarem un referèndum d’autodeterminació?” En el text pactat entre Junts i el PSOE, també diuen que els acords a què es pugui arribar per a provar de resoldre el conflicte “han de respondre a les demandes majoritàries” del parlament que, segons l’estatut, representa legítimament el poble de Catalunya.

El parlament, tanmateix, ha tingut un paper igualment secundari en l’elaboració de la llei d’amnistia, que finalment ha anat lligada als acords bilaterals del PSOE amb els partits que li faciliten la investidura. El 2020, a la presó dels Lledoners, el president d’Òmnium d’aleshores, Jordi Cuixart, va proposar que el parlament encapçalés una proposta per a l’amnistia. Cuixart va proposar als partits que la cambra catalana n’elaborés el text i el presentés al congrés espanyol, com a prova de l’ampli consens que tenia a Catalunya. L’antecedent de la proposta era l’intent de la majoria del parlament de demanar a la cambra baixa espanyola la transferència de les competències per a convocar un referèndum. Però no va anar així. El desembre d’aquell any, en l’últim ple abans de dissoldre’s el parlament, com a colofó d’una legislatura marcada per la repressió, les divisions dels independentistes i la pandèmia, Junts, ERC i la CUP van segellar el compromís del parlament amb l’amnistia en una resolució per a reclamar-la al congrés espanyol, amb l’objectiu que permetés l’alliberament dels presoners, el retorn dels exiliats i la fi de les causes contra els gairebé tres mil represaliats que es comptaven llavors. Demanaven també una reparació per a tots, les seves famílies i els col·lectius de què formaven part. Deien que, perquè fos efectiva, havia d’anar acompanyada d’una solució al conflicte polític que inclogués el reconeixement del dret d’autodeterminació de Catalunya. Els comuns es van abstenir en la votació.

En aquell moment, els partits independentistes van explicar que no impulsaven una llei a la cambra per falta de temps i pels dubtes que no acabés suspesa pel Tribunal Constitucional, que torpedinava tots els pronunciaments vinculats al procés. El debat a Madrid se centrava aleshores en els indults i en la reforma del codi penal. L’abril següent, ERC, Junts, el PDECat i la CUP van registrar al congrés la proposició de llei que la mesa no va admetre amb l’argument que era parcialment inconstitucional, perquè s’hi proposava un indult general. Després hi va haver més pronunciaments del parlament sobre l’amnistia. L’últim, el setembre passat, també en el debat de política general. ERC, Junts i la CUP van pactar una redacció per a esquivar les seves diferències sobre la magnitud que havia de tenir la llei, amb el propòsit d’incloure-hi el màxim de causes.

La CUP, incloent-hi la referència que s’havia de basar en la proposició del 2021, pretenia vincular-la a l’exercici de l’autodeterminació. Però en la resolució no hi havia cap referència explícita al reconeixement d’aquest dret. I, d’acord amb el text, es pot dir que Junts i ERC sí que han complert el compromís d’intentar que s’hi incloguessin “totes les persones represaliades per motius polítics en aquesta causa i en defensa de drets i llibertats en el context de conflicte social i polític amb l’estat espanyol”. L’orientació política de les dues lleis, tanmateix, és totalment diferent. La proposició de llei pactada que ha registrat formalment el PSOE no tan sols defuig l’autodeterminació, sinó que presenta l’amnistia com un reforç de l’estat de dret i s’empara en la constitució espanyola.