Quan l’únic record de l’avi absent és un moble

Un escriptori de roure presideix l’entrada de casa de Salvador Sabrià Pau. No és un moble qualsevol, malgrat ser un model popular, típic dels anys trenta, encara fàcil de trobar en antiquaris i revenedors per un preu raonable abans de restaurar. Un moble amb quatre calaixos i una persiana que oculta la taula de treball i que transmet la modernitat i el dinamisme propis d’un moment de confiança en el progrés i l’extensió del treball intel·lectual, però que, fabricat per l’especialista en mobiliari d’oficina Bernardo Fanlo, encara conserva el to de l’artesà, de la bona fusta, de la qualitat que justificava la inversió. Per a Sabrià aquell moble no és tan sols un objecte, sinó que simbolitza l’absència i la ferida familiar. El va comprar l’any 1936 el fondista de la Seu d’Urgell Jaume Sabrià Roca com a regal de Reis per al seu fill Jaume Sabrià Bellera, que tenia tretze anys i era un alumne prou aplicat perquè per consell dels Hermanos, sospesés d’estudiar batxillerat. Com tantes famílies, els Sabrià van veure els plans alterats. Però, en el seu cas, la guerra va acabar amb la desaparició del pare, assassinat durant les primeres setmanes de conflicte al cementiri de la Seu. No se’n van localitzar mai les restes. Per això, del “pare del pare”, com els Sabrià anomenaven l’avi, només en quedava el record d’aquell moble que simbolitzava l’esperança d’un futur pròsper encarnat en la carrera acadèmica del fill, que acabà essent metge i arrossegà tota la vida el trauma viscut.

L’herència del trauma

Un trauma que, incapaç de posar per escrit malgrat intentar-ho, va traspassar als seus fills. Havia de ser el seu fill Salvador, periodista terrassenc d’àmplia trajectòria al Diari de Barcelona, Catalunya Ràdio, l’Avui i, especialment, a El Periódico de Catalunya –on va ser cap de la secció de política i economia–, qui s’encarregués d’investigar-ho i escriure-ho a L’escriptori de la Seu, premi Carles Rahola d’assaig 2024, editat per Pòrtic. “Com a periodista, he passat dos terços de la meva vida intentant explicar fets des dels diaris, i potser ja és hora de posar llum en un dels episodis més foscos dels meus orígens familiars. Fins ara m’havia faltat un dels elements més importants per poder-ho intentar: el temps. Quatre fills fruit de dos matrimonis i una feina obsessiva i massa sovint sense límits horaris es menjaven totes les hores. Amb la canalla gran, deslliurat del periodisme diari perquè em vaig veure afectat pel tsunami d’acomiadaments a la premsa escrita dels últims anys, i amb el cap clar, la crida de l’escriptori es va fer més intensa. Havia arribat el moment d’intentar esbrinar la part desconeguda de la història del meu passat”, escriu Sabrià. Mort el pare i aclarit el futur laboral, animat per la seva parella i els amics amb qui havia compartit la història, s’hi va posar abans de la pandèmia, que no va ser aturador de les seves investigacions.

Jaume Sabrià, conegut com el Boter, per l’ofici que havia exercit abans de ser fondista, és un de tants assassinats durant els primers compassos de la revolució a la rereguarda. Un dels vuit mil morts comptabilitzats per Joan Villarroya i Josep Maria Solé i Sabaté. Un de tants d’aquests morts incòmodes, que van ser usats per la propaganda franquista i etiquetats de “caiguts per Déu i per Espanya”, malgrat que la seva mort sovint no hi tenia res a veure. Sabrià era propietari d’un negoci, havia estat un jove regidor nacionalista afiliat a la Lliga, destituït per la dictadura de Primo de Rivera, però no havia tingut cap paper en la política de la Seu d’Urgell, ni s’havia destacat en cap moment, adherint-se o oposant-se al cop d’estat del 18 de juliol. Més aviat havia tingut mala sort, havia format part d’una llista i, potser massa refiat, no havia volgut fer com tants d’altres veïns, que aprofitaren la proximitat amb Andorra per refugiar-s’hi, com ara el bisbe Justí Guitart o l’advocat i militant del POUM Antoni Forné, d’Arfa, pare de qui va ser cap de govern del Principat, per dir-ne dos de destacats. Com tants altres, morts el 36 o el 39, creien que no tenien res a témer, que no havien fet mai mal a ningú i que no hi havia cap motiu per a preocupar-se. Potser va ser al lloc equivocat en el moment més inoportú, però va acabar formant part de la vintena d’executats la nit del 10 d’octubre de 1936 al cementiri de la Seu d’Urgell, una de les nits més tràgiques d’aquella població de pocs milers d’habitants, amb unes xifres de morts sorprenents en una ciutat sense combats ni resistències a les forces republicanes.

Assassinat de l’octubre del 36

El punt de partida de Sabrià, que acompanyem en la seva recerca, és que la seva àvia i el seu pare no van poder recuperar mai el cos del seu marit i pare. Una mort sense cos, que no tan sols arribarà a obsessionar mare i fill, reduïda família que farà mans i mànigues per sortir-se’n, fins a extrems pràcticament esotèrics, sinó que implicarà molta burocràcia i molt de paperam per a esbrinar i certificar com es va esdevenir la mort, cosa que haurà d’anar desxifrant el nét. Una mort envoltada d’històries macabres, mentides i ocultacions, però també investigada doblement, no solament l’any 39 per les noves autoritats franquistes dins l’anomenada “causa general”, sinó especialment poc temps després de la mort, per part del jutjat especial encarregat d’investigar les morts i enterraments clandestins, amb l’impuls del president del Tribunal de Cassació de Catalunya, Josep Andreu i Abelló, per investigar els crims i abusos comesos amb l’excusa de la revolució. Enmig de la guerra i sotmès a la pressió dels mateixos grups als quals s’havia ordenat investigar, el magistrat d’instrucció Antoni Fernández Ros va ser el primer de mirar de posar llum a la foscor dels assassinats de la Seu, fins que ell mateix es va trobar obligat a fugir a l’estat francès, amb por de ser mort.

Al llibre, hi descobrim que, d’ençà del juliol de 1936, els milicians de la FAI s’havien fet amos de la situació a la Seu arran del buit de poder, perquè els militars de la guarnició havien anat a lluitar al front i les institucions republicanes tremolaven de feblesa davant la revolució. Eren personatges de biografies ben poc heroiques, però si més no pintoresques i d’un garbuix ideològic on es barrejava el desig de venjança per dècades d’explotació i anys de pistolerisme; gent amb un afany exacerbat de lucre i d’ostentació de la masculinitat i la cruesa pròpies dels anys violents en què bategava el món. Dels gàngsters de Chicago als paramilitars i ex-combatents de la Gran Guerra que van nodrir les files dels totalitarismes europeus. Potser caldria començar a pensar la nostra violència en els termes de la història comparada, més enllà de sigles i ideologies.

Van ser ells qui la nit del 8 d’octubre, al número 10 del carrer de Sant Ermengol de la capital urgellesa, s’endugueren detingut l’hostaler Sabrià. De la Fonda Cadí, llavors als afores de la ciutat, en el camí que anava cap a Castellciutat i amb la presència imponent però solitària de la Cooperativa, va ser conduït al convent de la Punxa, noviciat de l’orde de la Sagrada Família, que tanca l’accés al Segre del passeig arbrat de la ciutat. Als familiars els van dir que se l’enduien per interrogar-lo a Lleida. No hi va arribar mai, perquè fou conduït cap al cementiri, sortint en direcció cap a la Cerdanya, on va ser assassinat i on en va desaparèixer el rastre.

Les restes de l’avi, que no hi ha cap dubte que va ser assassinat aquella nit, tampoc no les trobà el periodista, que, potser encara més important, descobrí l’avi i les circumstàncies d’aquell final, tancant la ferida familiar. Conec el paisatge i la història d’aquest petit món del Pirineu on va viure i morir Jaume Sabrià. Fins i tot a l’estiu passo cada dia per on hi havia hagut la Fonda, i això me’l fa més pròxim, òbviament. Però no cal estar vinculat emocionalment amb la Seu d’Urgell per llegir i empatitzar amb la història d’un nét que vol conèixer l’avi que li havien amagat. És allò que ha tocat fer tantes vegades a la tercera generació d’aquesta història nostra tan cafre, quan –com malauradament passa encara avui a tants llocs del planeta– l’altre no val res i la vida o la mort juguen al subhastat.