BEI: Quan l’independentisme va aprendre a guanyar

Divendres al vespre hi va haver un sopar que va reunir un centenar de persones a la casa de València de Barcelona. Entre els assistents, gent tant diversa com el vice-president del Parlament de Catalunya, Josep Costa, de Junts per Catalunya, el secretari general de Joventut, Cesc Poch, el diputat d’ERC i ex-secretari d’Hisenda Lluís Salvador, el tinent de batllia de Barcelona, Jaume Asens, de Barcelona en Comú, el fotògraf Jordi Borràs, el professor universitari i analista Jordi Muñoz, el periodista Eduard Voltas, la sociòloga Marta Rovira i membres de la direcció d’Òmnium, com Jordi Bosch i Oleguer Serra, i de l’Assemblea Nacional Catalana, com Pilar Cros i David Minoves. Tots són independentistes però representen partits i entitats que públicament mantenen estratègies diferenciades sobre què cal fer políticament d’ara endavant per a tirar endavant el procés català. Què hi feien junts? Doncs commemorar els trenta anys de la fundació del sindicat Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI).

Tots els esmentats, més el centenar de presents, més desenes i desenes de persones, avui ja professionals, van passar pel BEI en la seva etapa universitària d’ençà que es va fundar el 1988. Un sindicat que els anys noranta va esdevenir majoritari a les universitats catalanes i a la Universitat de les Illes Balears i que no va tenir presència al País Valencià però va pactar una col·laboració estable amb el Bloc d’Estudiants Agermanats. El mateix cas es va repetir amb l’Associació Catalana d’Estudiats de la Universitat de Perpinyà, perquè el marc d’actuació del BEI eren els Països Catalans. El sindicat es va acabar dissolent però la pedrera que en va sortir continua activa i demostra dos dels ingredients clau en l’èxit del sindicat: la unitat dins la diversitat.

El BEI va néixer a la Universitat Autònoma de Barcelona a finals dels vuitanta, en plena lluita caïnita de l’independentisme extraparlamentari d’aquella època, vinculat a l’MDT i Catalunya Lliure. Tenia un antecedent, l’Assemblea d’Estudiants Independentistes d’Universitat (AEIU), que havia mantingut la flama durant els anys més durs, quan l’independentisme era marginal, no a la universitat, sinó també a la societat catalana. L’AEIU es dedicava a l’agitació i la propaganda, però no intervenia en la política universitària. El BEI va néixer per superar aquesta etapa i va començar a fer política universitària. La reivindicació ja no era exclusivament la independència, sinó també que la biblioteca fos oberta les 24 hores del dia en època d’exàmens, que els accessos a la universitat amb transport públic funcionessin, el preu de les taxes universitàries o la qualitat de l’ensenyament. Sense renunciar a la independència palesa al nom, el BEI es va convertir en una eina pràctica per als estudiants, útil per a transformar la universitat, participant en els òrgans de govern i, fins i tot, decantant l’elecció de rectors a la UB i la UAB. Hi ha una membre de l’actual Tribunal Constitucional espanyol que encara es deu recordar que el BEI no li va donar suport perquè fos rectora.

A més de pràctic, l’altra clau de l’èxit del BEI és que va ser unitari. Va néixer a l’Autònoma, però de seguida es va anar estenent a la resta d’universitats dels Països Catalans gràcies a la seva pluralitat interna. Era un sindicat progressista obert a tothom, dels qui venien de l’esquerra independentista revolucionària fins als que van venir de l’FNEC, aleshores el sindicat oficial de CDC, que es repartia el poder de la universitat amb l’Assemblea d’Estudiants Progressistes, (AEP), llavors pròxima al PSC. L’entrada d’afiliats provinents de la FNEC va ser clau perquè el BEI esdevingués hegemònic i alhora adquirís cultura de govern. El resultat va ser que gent de procedències ideològiques molt diverses treballés braç a braç per convertir l’independentisme en majoritari a la universitat. I ho va aconseguir. La majoria a la universitat va ser el preludi de la majoria social que va esclatar posteriorment. Amb el BEI, l’independentisme va aprendre a guanyar, a ser majoria i a gestionar les seves victòries. Malgrat els intents dels partits sobiranistes per a controlar-lo en diferents etapes, no ho van aconseguir mai, perquè hauria perdut el seu caràcter transversal.

El BEI es va acabar dissolent l’any 2000 i va deixar l’herència a la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans, però la seva petjada és ben present en l’independentisme d’avui de manera ben transversal. Durant el sopar de divendres hi va haver connexions amb Brussel·les i Suïssa, perquè hi ha ex-membres del sindicat que treballen o viuen fora de Catalunya fent feina al costat dels exiliats. També es va llegir una emotiva carta de Jordi Cuixart, perquè sense el BEI no s’hauria renovat Òmnium ni hauria esdevingut, al costat de l’ANC, la punta de llança de la societat civil catalana. Molts dels integrants han continuat fent política i han passat pels governs successius del tripartit de José Montilla al de Quim Torra. Alguns, com Carles Mundó, han estat consellers. Però també a la resta dels Països Catalans. Un dels seus presidents més emblemàtics, Josep Castells, avui és diputat al parlament balear per Més per Menorca. La majoria dels membres són professionals anònims, d’aquests que omplen carrers i places quan cal sortir a defensar el país. I que omplen les urnes o les amaguen quan cal fer-ho. I que pengen llaços grocs per recordar els presos. En temps de repressió i divisió, trenta anys després, el BEI continua essent un referent.