15.05.2018 - 22:00
|
Actualització: 23.05.2018 - 12:41
La pitjor cosa que podia passar en aquest país és que un intel·lectual esdevingués president. No vull dir que els presidents precedents no fossin gent d’intel·lecte clar i privilegiat. Parlo de la figura de l’intel·lectual que ha estat Quim Torra aquests últims anys. Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas i Carles Puigdemont eren polítics amb una carrera més o menys llarga que exigia el càlcul de la paraula pensada per a un impacte electoral. Tots quatre, amb més llibertat o menys, s’expressaven sabent que allò que diguessin podia ser utilitzat en contra seu en el combat gallinaci de la política. Quim Torra, no. La llibertat d’estil amb què ha escrit el president Torra tot aquest temps que la possibilitat de fer política institucional era remota no era pensada per a la dialèctica de partit o repressiva actual.
Entre les files mateixes de l’independentisme llegeixo reflexions que apunten que això ja ho hauríem pogut pensar abans. Que hauríem pogut imaginar que passaria. Que es podria haver evitat amb un altre candidat. I que s’ha donat munició a un unionisme a punt sempre per al combat més baix de tots. Em sorprèn. Si apliquem aquesta lògica tan perversa, acabarem tenint a la política una mena d’éssers neutrals, muts, inexpressius, gestors del políticament correcte, calculadors, productes de disseny, etc. Hem de demanar-nos si volem que els intel·lectuals de combat entrin en política i que s’ompli de gent que ha pensat i s’ha atrevit a parlar, o si tan sols hi volem polítics pre-fabricats que arribin des de les escoles dels partits amb una trajectòria immaculada, buida i transparent.
De fet, si els cerqueu, no trobareu pas cap article d’Arrimadas per a fer-li cap retret perquè no n’ha escrit. Tot és càlcul. Sí que trobareu les aliances del seu partit amb elements i formacions com Libertas, d’extrema dreta, o la companyia amb què es manifesten pels carrers de Barcelona tot sovint. D’articles d’intel·lectual amb idees pròpies, no en trobareu cap ni un. Potser els qui diuen que s’hauria pogut evitar la polèmica escollint un altre candidat volen que ens governin éssers ‘neutrex’, d’aquests que podrien servir per a qualsevol partit i moment. Jo no. I, sincerament, m’estranya d’algunes persones de qui he sentit i llegit comentaris en aquest sentit.
Aquells que hagin sucumbit a la campanya de l’espanyolisme, els recomano una cosa: llegir algun dels articles esmentats al parlament. Però llegir-lo sencer, vull dir. Per exemple, aquest que va servir a Arrimadas per dir bestieses de l’alçada d’un campanar. És un article que des del primer paràgraf anuncia que se servirà d’una metàfora inspirada per un llibre ple de bèsties llegit de petit a casa. I també de bon principi deixa clar que parla d’aquells que odien la llengua catalana de tal manera que en persegueixen la desaparició. Per tant, hi parla de lingüicides. Precisament, descriurà amb aquesta metàfora de les bèsties tot de gent que odia el català de manera malaltissa.
Si es passa per alt que es tracta d’una metàfora explicada al principi de l’article i que vol descriure els qui odien i volen fer desaparèixer el català i, en canvi, es presenta com una descripció dels qui parlen castellà o que es consideren espanyols, és evident que totes les frases que vindran a continuació poden semblar escrites per Joseph Goebbels. Aquesta pràctica també va servir a Miquel Iceta per a retreure l’article sobre els socialistes d’abans, la raça socialista i el seu ADN. Tret de context i negligint el sentit metafòric, Iceta va aconseguir donar tota una dimensió diferent del text de Torra. Amigues i amics, parlem de les pràctiques més elementals de la manipulació. I em semblava que això ja ho havíem de tenir superat. Qui encara dubti, que agafi els articles i els llegeixi de la primera paraula a l’última. O, encara millor, que compri algun dels seus llibres (recomano Honorables, Acontravent, 2011) i miri de saber què pensa realment Torra sobre la política, la societat i la nació.
Algú encara parlarà dels piulets esborrats i pels quals Torra ha mostrat penediment. Caldria veure quantes persones, en un moment de mala bava per algun dels molts atacs contra els catalans, no s’han expressat dient ‘els espanyols això…’ o ‘els espanyols allò…’, en el sentit que podríem dir ‘Espanya’ o ‘l’estat espanyol’. Com quan algú parla dels nord-americans per parlar del seu estat o del seu govern, o parla dels japonesos, dels alemanys, dels suecs o de qui sigui, sense pretendre condemnar tots i cadascun dels individus d’aquestes comunitats. No cal fer un esforç gaire gran per veure que Quim Torra no parlava del veí del quart que se sent espanyol. Com en els articles, Torra no preveia la carrera política ni el combat demagògic actual. Conec el sentit de la justícia –o la irritació amb les injustícies– que caracteritza Quim Torra i puc llegir aquells piulets en aquest context.
Abans deia que l’arribada d’un intel·lectual a la presidència és la pitjor cosa que pot passar (espero que aquí entenguem el sarcasme) perquè tenim un adversari que, en comptes d’elevar el debat parlamentari cap a l’excel·lència, el fa baixar fins a les mines més profundes de la terra. El populisme –que Rob Reimen ens convida a dir-ne ‘feixisme’ per deixar els eufemismes de banda– que gasta l’unionisme consisteix exactament en això: eliminar tota complexitat i profunditat analítica, discursiva i de pensament per deixar les idees en la pell i els ossos. Hi ha una renúncia volguda i meditada a la simplificació, a la batussa, a la descontextualització, al pim-pam-pum, a refusar el matís, la ironia i qualsevol element que doni complexitat al llenguatge i al pensament. És en aquest sentit que em sorprèn que persones que escriuen i que defensen l’ús intel·ligent del llenguatge es dobleguin davant aquesta ofensiva totalitzadora i feixistitzant.
Encara diré més. El racisme és tot sovint en la mirada de qui el denuncia. D’entrada, perquè qui identifica algú que parla de ‘catalans i espanyols’ com una categoria racial és precisament el racista. Qui fa referència constantment al lloc d’origen i naixement dels catalans? Qui pensa que, quan Torra parla dels catalans, no inclou tots els catalans? Per què estava tan nerviós amb aquest tema Xavier Domènech, que va compartir campanya electoral amb Pablo Iglesias, qui apel·lava als ‘que tenen pares andalusos o extremenys’ a fer fora Mas? Qui és que està pendent dels orígens dels catalans per a treure’n profit? Quan Domènech diu que els immigrants dels seixanta no van venir per integrar-se sinó per construir Catalunya, qui fa política dels orígens?
Enmig de tot això, hi ha aquest parany dialèctic que bona part del sobiranisme s’ha empassat sense ni mastegar, que és la denúncia del debat identitari. S’han escrit molt bones reflexions sobre això. Ho han fet sociòlegs, filòsofs, antropòlegs i politòlegs amb precisió, extensió i mètode científic. Jo tan sols diré que tota política és una qüestió d’identitat. La política és una gestió constant de les identitats. Identitats múltiples i de tota mena que ens permeten de viure com a éssers socials. No hi ha pràcticament res que no sigui matèria morta que quedi exclòs de la identificació, diferenciació i reconeixement –els tres trets que configuren les identitats més elementals. Parlar d’identitats és parlar de lluites pel reconeixement i, per tant, d’ocupació d’un espai propi i de poder. Les identitats no són estables, estancades i permanents, sinó resultat d’una evolució constant, una relació i una lluita.
En la reacció d’una bona part del sobiranisme, hi veig la nostra debilitat més gran. Ja fa un cert temps que l’observo. I és aquesta facilitat d’empassar-se i sucumbir a les campanyes més barroeres del nacionalisme espanyol. Aquesta facilitat de ballar la música que fan sonar. Insisteixo que em sorprèn que això passi en aquests moments. S’han dit moltes bestieses aquests dies i les ha dites gent que em fa l’efecte que no han llegit ni els articles ni els llibres, ni han assistit a cap dels centenars de conferències que ha fet els últims anys. Aquesta és una debilitat que hem de fer-nos mirar. Com més aviat millor. Aquesta també és una prioritat republicana.
