25.09.2024 - 21:40
|
Actualització: 25.09.2024 - 21:45
The Washington Post · Lizzie Johnson, Anastacia Galouchka
El vídeo és gràfic, però a Serhii Bolvínov no li importa. Creu que el món ha de veure què passa a Ucraïna per detenir el terror que cau sobre la seva ciutat.
Ho carrega a la seva pàgina de Facebook i ho publica en Twitter.
És el començament de setembre. Dies abans, el 30 d’agost, les bombes planadores va solcar el cel de Khàrkiv –a només trenta quilòmetres de Rússia– i van destrossar una casa, un camp d’esports, un magatzem, un edifici d’apartaments i un parc de la ciutat. En un vídeo d’un minut i vint segons, Bolvínov recorre les escenes de destrucció.
És espantós. És la seva realitat.
Aquests darrers dos anys i mig, Bolvínov –cap d’investigacions de la policia a la regió de Khàrkiv– ha investigat la mort de tots els civils d’aquest racó del nord-est d’Ucraïna. Morts per míssils i drons. Enterrats sota els enderrocs. Exhumats de fosses comunes. Els 2.678 morts, inclosos 93 nens.
Ell i el seu equip recullen els trossos dels cossos. Mesuren la metralla i duen els míssils a un cementiri especial. Construeixen els seus casos. Bolvínov coneix el culpable. Però no és clar com –ni si– els oficials i les tropes russes retran mai comptes pels seus crims de guerra.
L’investigador no espera que arribi aquest dia. En un vídeo del 30 d’agost presenta més proves: les flames assoten un edifici d’apartaments de dotze plantes, incendiat per una bomba planadora. Una dona es troba atrapada a l’últim pis, a la cuina, inassolible, mentre el seu apartament crema. A la gespa, una catifa cosida amb roses cobreix el cos d’una víctima, amb els peus sobresortint per baix.
L’escena canvia. A pocs quilòmetres de distància, hi ha un parc en l’última floració de l’estiu. Una nena de catorze anys es desploma en un banc. Al seu voltant, el terreny ha estat destrossat per la metralla. Se li veu el cap borrós, pixelat en tons vermells, i coses massa indescriptibles per a mostrar-les. Va vestida de blanc, fins les sabatilles New Balance. Un dia a Khàrkiv: noranta-set ferits, sis morts.
“Cada mort i cada destrucció és el nostre dolor”, escriu Bolvínov en els subtítols del vídeo.
No pot apartar la mirada de la carnisseria. I creu que vosaltres tampoc no l’hauríeu d’apartar.
Una gran pena
Les alarmes d’atac aeri són constants. A l’agost van sonar durant 369 hores i 31 minuts, gairebé setze dies seguits. La gent s’ha acostumat al perill de viure tan a prop de Rússia. Les parelles passegen agafades de la mà pel parc, fins i tot quan els telèfons emeten un crit d’advertiment. Els edificis d’apartaments tenen finestres de fusta contraxapada. Els nens van a escola sota terra.
Bolvínov ho hauria pogut deixar tot enrere.
Aquest home de quaranta-dos anys va ser nomenat investigador en cap de Khàrkiv el desembre del 2021. Dos mesos més tard, els russos van envair la ciutat, i amenaçaren de prendre’n el control abans que les tropes ucraïneses els fessin retrocedir. Bolvínov va poder fugir amb la seva família. A diferència de la majoria d’ucraïnesos a qui la llei marcial prohibeix de viatjar a l’estranger, ell té tres fills menors de divuit anys i el dret d’anar-se’n amb ells.
En lloc d’això, va enviar la família lluny. L’última vegada que van estar tots junts va ser al gener.
Khàrkiv és la seva vida; és on va néixer, va créixer, es va educar, es va casar i ha treballat. Es nega a abandonar la seva ciutat, fins i tot quan els seus records volen fets miques i se sobreescriuen de dolor. Un míssil va colpejar el seu edifici policíac. Hi van morir nou persones. Una bomba planadora va colpejar l’edifici d’apartaments on vivia quan era estudiant. Quatre morts més.
Pel seu treball d’investigació de crims de guerra, Rússia el va incloure en la llista de criminals de guerra –una ironia que té molt present– i va divulgar la seva informació personal, inclòs el seu número de telèfon mòbil, la direcció dels seus pares, el seu aniversari.
Va deixar de parlar rus. Va començar a meditar. I va treballar més.
No és pas un cas únic. Supervisa gairebé mil agents que són testimonis de les coses més inimaginables, omplint els servidors amb terabytes d’informació que esperen poder utilitzar algun dia en causes judicials contra els autors russos. Només investiguen morts de civils, persones innocents atrapades en el punt de mira de Rússia, lluny del front.
La seva feina és constant.
Punt d’impacte
Al parc Iurieva, Bolvínov recorre el camí de l’explosió. Han passat tres dies d’ençà de l’impacte de les bombes planadores, el 30 d’agost. Vol mostrar a un periodista què va veure aquella tarda en què van morir dues persones.
Sap que els números poden semblar abstractes, però aquestes víctimes mortals –com totes les altres– són per a ell una mica més que xifres. Representen persones amb esperances i somnis. En aquest cas, les víctimes eren joves, al començament de la vida. La seva feina és ajudar a venjar el final tan violent que van tenir.
Passa al costat d’un banc prop del parc infantil. Un nen empeny un camió groc al sorral.
“Som al punt d’impacte”, diu Bolvínov. “Una bomba aèria de mitja tona, molt explosiva. És una bomba que es fa servir per destruir edificis.”
Va caure del cel a les 15.20. Va topar amb Verónika Kojuixko, de divuit anys, Nika per als amics. Artista i poetessa, era prima i afable, amb els cabells recollits. Donava sentit a la guerra amb dibuixos: un edifici d’apartaments en ruïnes en tinta blava, figures fantasmals superposades en blanc. Dos edificis tatuats en un braç, les finestres sagnant.
“Parlava de pressa, com si se li acabés el temps per a enllestir les frases”, diu la seva amiga Marina Gratxova, que treballa al museu de Khàrkiv on Nika feia de voluntària. “Volia dedicar-hi tot el temps que pogués.”
Aquella tarda havia enviat un paquet.
Bolvínov continua caminant. Assenyala un forat de la grandària d’una pilota de golf en l’escorça dels aurons.
“Es pot veure que els arbres encara porten les marques de la bomba”, diu. “Quaranta-una persones van ser ferides. Algunes van perdre membres. Ara recorrerem la trajectòria de la metralla.”
Camina cap a un banc vorejat de flors i peluixos. Allí hi havia asseguda l’altra víctima, Sofia Hliniana, de catorze anys. Vestida tota de blanc, fent-se fotos amb una amiga al capvespre. Un moment de tranquil·litat després de tanta pèrdua: fugir de la seva ciutat natal de Kupiansk i assabentar-se que el seu pare havia desaparegut en combat a la regió de Donetsk. Així i tot, va fer el cor fort per la seva mare i la seva germana petita.
“Sofia es movia sempre”, explica Natàlia Lisenko, amiga de la família. “Dibuixava, muntava a cavall i escrivia poesia que no volia llegir en veu alta. Era tímida.”
Feia poc que havia decidit de fer-se psicòloga per ajudar els altres.
“Cada dia Rússia es cobra la vida d’algú”, diu Bolvínov. “La vida de Sofia, de catorze anys, o de Verónika, de divuit. En un món normal, no hauríem de recollir els cadàvers de les noies per trossos.”
Bolvínov assenyala el banc, on hi havia hagut la motxilla de Sofia. El seu mòbil era dins, amb una dotzena de trucades perdudes a la pantalla. Un agent el va fer servir per trucar a la mare.
Un funeral, una sirena
L’endemà comença amb un funeral. El col·lega de Bolvínov va ser abatut per un dron al seu cotxe de policia. Ara, Bolvínov està dret al costat d’uns altres agents prop del taüt obert, sostenint un ram de roses vermelles, amb les tiges unides amb cinta adhesiva. La música sona suaument en un altaveu. La mare de l’agent plora.
Bolvínov sap que les armes russes deixen danys que no poden ser fàcilment capturats com a proves, que trenquen les vides dels qui resten enrere –obligats a donar sentit a una guerra que no volien, a sentir al seu voltant el buit que ha deixat l’absència dels seus éssers estimats.
No és mai fàcil.
“Tots som víctimes”, diu.
El taüt encara no havia estat carregat al cotxe fúnebre –que havia de dur l’oficial al mateix cementiri que Sofia, de catorze anys–, però Bolvínov ha de tornar a la feina.
Sona l’alarma d’atac aeri. Un altre míssil a l’aire.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
