Quan Leopoldo Pomés va enamorar-se de la cuina italiana… i va somiar Il Giardinetto

“Ella em va tornar la meva afició a la pasta com la fan a la seva Itàlia natal. A Barcelona, en aquell temps, els restaurants italians deixaven molt a desitjar, i a mi, personalment, no em produïen un plaer especial. A casa meva cuinava la meva tieta, gran i pacient cuinera. En canvi, la pasta la descuidava. Podia passar-se hores elaborant, a foc lent, un sofregit de tomàquet aromàtic, perfecte de textura i sabor, i, en canvi, passar-se en la cocció dels macarrons, o fins i tot deixar-los submergits en l’aigua de la cocció amb la peregrina idea que així no es refredarien.

Tot va canviar el dia que la Maria em va convidar a dinar a casa seva. Portat el meu entusiasme, en concloure el plat de fettuccine al doppio burro, que em va guisar ella personalment, em vaig aixecar de la cadira, em vaig agenollar davant seu i li vaig besar les mans repetides vegades. Al cap de dos mesos vaig oferir-li dirigir un restaurant, i així va néixer Il Giardinetto.”

D’aquesta manera explicava el fotògraf, creatiu publicitari i gormand Leopoldo Pomés l’origen del restaurant Il Giardinetto, obert l’any 1974 per ell mateix al carrer de la Granada del Penedès de Barcelona, davant pràcticament de la truiteria Flash-Flash, segons un projecte dels arquitectes i bons amics de Pomés Federico Correa i Alfonso Milà. De fet, amb aquest darrer és amb qui va projectar a quatre mans el restaurant especialitzat en truites, una menja que els feia salivar i que en aquell temps era senyal de poca cosa demanar-la en un establiment refinat. Si el Cap d’Any del 1969, havien decidit d’obrir un insòlit restaurant de truites, que després dels “complicats preparatius, la creació del molt particular interiorisme del local, la filosofia de la carta, el laboriós recull de truites possibles, la selecció del personal i les nombrosíssimes proves de plats prèvies” a l’obertura de l’establiment s’inauguraria l’any 1971, al cap de cinc anys s’embarcarien en un establiment dedicat a la cuina italiana.

Veneciana d’origen jueu, esposa de l’arquitecte i constructor Emili Bofill i mare de l’arquitecte Ricard i la compositora i arquitecta Anna Bofill Levi, Maria Levi va ser una dona culta i protectora de la cultura sota el franquisme, a més d’una magnífica amfitriona. Josep Maria de Sagarra li va escriure: “Tu tens dos ulls que són ònix en flama / tu pots mirar les coses amb el cor / perquè portes el cor a la mirada.” Ella va ser la inspiradora del nou restaurant, però finalment no es posà al capdavant del projecte. Ara, sí que va donar un cop de mà a Pomés a posar-lo en solfa, i es va ocupar especialment del receptari del nou restaurant, que gràcies a aquella especial mamma italiana va introduir la pasta fresca, les fettuccine o els taglioni a Barcelona. Avui dia, la família Pomés continua dotant-lo de la seva ànima, tot i que el dia a dia està professionalitzat amb un equip encapçalat pel maître Àngel Fernández i el xef Francis Santos.

De tot plegat, en parlem amb el realitzador cinematogràfic i fotògraf Poldo Pomés Leiz, mentre a taula arriba una de les especialitats de la casa, importades directament del receptari del seu pare, autor de Teoria i pràctica del pa amb tomàquet. En una altra taula hi dina la seva mare, Karin Leiz, còmplice i parella professional de Pomés, fins i tot després d’haver-se separat com a matrimoni, i la seva germana Juliet, que amb el tercer germà, Ivan, cuiden aquest establiment que el seu pare els va deixar en herència com si fos un tresor familiar, i que manté l’esperit que aquell li va saber donar. Per això, Il Giardinetto ha estat escenari d’algunes de les idees més insòlites del pare de les bombolles Freixenet, com ara un fals sopar de noces, organitzat amb motiu de l’exposició “CASES”, d’Arranz Bravo i Bartolozzi, en què hi van anar personatges tan singulars com el cineasta Bigas Luna, l’editora Beatriz de Moura, l’arquitecte Òscar Tusquets, el polític Antoni de Senillosa, l’actriu i model Teresa Gimpera, el propietari de Vinçon Fernando Amat i la periodista gastronòmica Carme Casas.

La inspiració providencial de Federico Correa

El local veí del Flash-Flash, que els socis havien comprat després de l’èxit de la truiteria –i que contradeia el pronòstic del seu venerat primer maître Manuel Orquín, que no li assegurava més d’un any de vida– es va convertir en un espai únic i inimitable, gràcies a la inspiració que Federico Correa va trobar en la plaça ombrejada de castanyers d’un poblet del sud francès amb els vells jugant a petanca, on l’arquitecte es va aturar a fer un cafè, tot fent marrada cap al seu destí estiuenc de Comillas, a Cantàbria. Quan va arribar a la seva cambra d’hotel a Biarritz, a la costa basca, en mitja hora va tenir resolt el que feia mesos que el tenia ocupat. Així va néixer aquest jardí, aquest Giardinetto, no pas francès –ni tan sols gascó–, sinó més aviat italianitzat, i que va merèixer-li un premi FAD. I això que, com m’explica Poldo Pomés, la primera idea havia estat pintar-lo de blanc amb només una ratlla vermella que travessés tot l’establiment.

El llarg temps que la burocràcia municipal va obligar-lo a esperar per obrir, va ser, si més no, productiu, i avui dia Il Giardinetto no solament és una referència gastronòmica, sinó que també atrau estudiants d’arquitectura, que el solen visitar amb els seus professors. Rep visitants durant jornades com les 48h Open House i, amb motiu d’aquests cinquanta anys –i el centenari de Correa i Milà–, acull els diàlegs de l’associació ARQUIN FAD – Arquitectura, Arquitectura Tècnica i Interiorisme. De fet, el setembre de l’any 2012, Il Giardinetto va ser renovat en profunditat, amb l’obertura d’una finestra i una barra a peu de carrer, que li va treure l’aire de clandestinitat que tenia originalment, a càrrec de l’estudi d’arquitectura de Max Llamazares i Ivan Pomés, i que va valdre al restaurant el seu segon –i insòlit– premi FAD, l’únic local que ostenta el guardó per duplicat, i que a més ha rebut elogis com ara el d’Elies Torres, que, tal com em confessa Pomés, tot i les seves prevencions originals va arribar a dir que encara era millor després de la reforma que l’original de Correa i Milà.

Lloc de trobada del personal creatiu i creador de la ciutat

A tocar del carrer de Tuset, el Tuset Street que marcava la moda d’ençà dels anys seixanta i on hi havia locals com ara la Cova del Drac, el cine Arcàdia i el teatre-cafè Gaslight, a més d’agències de publicitat i de més professions creatives, Il Giardinetto ha estat d’ençà dels seus orígens un lloc de trobada i de nits llargues entre copes i pasta italiana, de generacions d’artistes, arquitectes, fotògrafs, dissenyadors, actors, músics, escriptors, editors o periodistes, que els Pomés compten entre els seus amics i clients i que van acabar d’arrodonir l’estil i l’atmosfera del restaurant-cocteleria. Alguns dels quals han estat els responsables de decorar un petit aparador situat a la façana, que d’ençà del 2009 és un racó artístic visible del carrer, o bé han passat per les Giardinetto Sessions, a càrrec del periodista Xavier Mas de Xaxàs i Poldo Pomés mateix. Però és cert que, si bé el local és una reminiscència dels anys daurats de la gauche divine, l’hereu Pomés ha fet per manera de rejovenir i fer entrar al restaurant les noves generacions, que troben un espai íntim i acollidor tant a la planta baixa com al primer pis del local.

Si Maria Levi va ser la senyora italiana que va inspirar Pomés per obrir el restaurant, un dels plats més celebrats de la carta d’Il Giardinetto són els espaguetis al llorer Sofia Loren, que porten el nom d’aquesta altra diva italiana, autora d’un llibre de cuina notable. També es compten com a clàssics la pallarda amb encenalls de carabassó o el carpaccio Harry’s Bar, un clàssic de la gastronomia transalpina que va entrar a la ciutat gràcies a Il Giardinetto. També dins els actes de celebració de l’aniversari, Poldo Pomés explica que quatre barcelonins d’arrels italianes, com la senyora Levi, s’ocuparan durant un dia de la cuina del restaurant. L’arquitecta Benedetta Tagliabue, el dissenyador d’espais efímers Lucca Hugo Brucculeri, el cofundador i director creatiu de Lagranja Design Gabriele Shiavon i l’editor Antonio Kobau s’encarregaran de preparar el seu propi menú. La celebració de l’aniversari durarà tot l’any i inclou d’un còctel de Javier de las Muelas fins a la jam session amb què s’homenatjarà Pere Farré, nonagenari pianista del local, que hi toca de fa més de trenta anys.

La festa d’Il Giardinetto no s’acaba, perquè el fundador ja va dir que menjar precisament era això. “Menjar bé és molt important. És del que es tracta. A vegades, fins i tot hem menjat molt bé a pesar que l’entorn no hi ajudava en absolut. Sigui per la seva incomoditat, perquè el servei és nefast o perquè la decoració és sinistra. I unes altres, en canvi, un entorn molt cuidat i un servei molt amable no han compensat un menjar miserable. Quan es reuneixen en bona qualitat per un igual menjar, servei i decoració, estem instal·lats en el gaudi absolut. Però això és molt difícil”, va deixar escrit com un testament Leopoldo Pomés a les seves memòries, No era pecat, que encara va poder presentar un matí de maig del 2019 a Il Giardinetto, quan el vaig poder conèixer. Aquest propòsit, a voltes quimèric, a voltes possible d’assolir, el gaudi absolut per als seus clients i amics, mena de fa cinquanta anys la història d’Il Giardinetto.