Quan la transició energètica de Catalunya es decideix a Madrid i es fa a l’Aragó

La polèmica sobre les renovables torna a revifar-se a Catalunya. El febrer passat, l’Institut Català de l’Energia (ICAEN) va presentar la “Prospectiva Energètica de Catalunya 2050 – PROENCAT 2050”, els plans de la Generalitat per al desplegament de les energies renovables i deixar enrere els combustibles fòssils i l’energia nuclear. Tanmateix, el sector de les renovables denuncia que continua l’aturada general en la tramitació de nous projectes. A més, dos dels advertiments que havien fet es compleixen. Les empreses comencen a presentar els projectes davant el govern espanyol per saltar-se les restriccions de la normativa catalana. Mentre a l’Aragó es tiren endavant projectes renovables dissenyats per abastir Catalunya. Actualment, la dependència energètica del país –fonamentalment de combustibles fòssils– és d’un 94% de l’exterior. Amb la transició energètica podria passar que la dependència mundial fos substituïda per una dependència gairebé absoluta d’Espanya, una potència renovable. Tot seguit analitzem quins són els objectius de la Generalitat de Catalunya per a la transició energètica i les dificultats que denuncia el sector renovable català.

Els plans del govern

A principi d’any, el govern va presentar el pla marc PROENCAT 2050, que ha de dur Catalunya a prescindir completament dels combustibles fòssils i nuclears seguint una dotzena de principis vertebradors. El primer, complir amb el compromís internacional de neutralitat d’emissions de cara al 2050. Les úniques que restaran seran les corresponents al transport marítim i aeri, que requeriran una regulació internacional. L’ICAEN confirma que és viable tècnicament i econòmicament abandonar completament l’ús d’energia fòssil i nuclear i passar d’una dependència energètica exterior del 94,2% al 6,7%. D’una altra banda, el propòsit és ocupar el mínim territori possible; calculen que tan sols caldrà un 2,5% de territori addicional per encabir totes les noves infrastructures energètiques. D’aquesta manera, es pretén d’avançar amb la sobirania energètica, però evitant concentracions excessives d’aquestes infrastructures, mitigar l’impacte paisatgístic i reduir els impactes ambientals i preservar la biodiversitat. El govern vol aprofitar la transició energètica per impulsar una transformació social i apoderar ciutadans i empreses fent-los protagonistes d’aquesta transformació energètica.

L’eficiència energètica i de materials és un dels altres principis vertebradors del PROENCAT 2050. El govern calcula que baixarà d’un 41% del consum d’energia primària al final de la transició. Tot plegat sense deixar ningú enrere, garantint un consum energètic mínim vital i eradicant la pobresa energètica. De fet, els càlculs de la Generalitat són que el preu mitjà de la generació elèctrica acabarà essent de 5,2 cèntims/kWh, molt per sota dels valors actuals i molt més barat que en un sistema energètic basat en combustibles fòssils i nuclear. D’una altra banda, també s’aposta per l’hidrogen verd –fet amb aigua i electricitat renovable– i no considera estratègics els combustibles sintètics. Tanmateix, la Generalitat, d’entrada, renuncia a produir tot l’hidrogen a Catalunya i confia a importar-ne una bona part de l’exterior. Un altre dels pilars fonamentals serà transformar la xarxa elèctrica actual en una d’intel·ligent, que gestioni tant l’oferta com la demanda i segueixi un model descentralitzat i un desplegament general d’emmagatzematge d’energia. Aquest emmagatzematge es distribuirà en quatre nivells: consumidor individual, comunitats locals, associat a xarxes de distribució i transport, i grans sistemes singulars, com ara el bombament hidroelèctric. El govern considera que una part de les tecnologies necessàries per a fer la transició energètica ja és disponible, però que caldrà invertir en recerca i desenvolupament en unes quantes àrees: bateries, eòlica marina, biocombustibles, biomaterials, aplicació de la bomba de calor en l’àmbit industrial, emmagatzematge estacional, hidrogen verd, reciclatge de materials, etc.

Teoria vs. realitat: els experts alerten que anem cap a un fracàs estrepitós

Malgrat aquests plans, la realitat diària en difereix molt. El sector continua denunciant que els projectes renovables són aturats, amb un col·lapse administratiu derivat de la normativa. El motiu és que no hi ha prou tècnics públics que els puguin avaluar, atesa l’allau originada per les necessitats a cobrir després de tants anys d’aturada. Alguns experts denuncien que el govern no posa prou recursos personals i materials per a complir els seus plans, i sospiten que podria ser una mena de boicot encobert. Un tema que ha dut polèmica aquests dies, ja que la Generalitat va convocar un concurs per ampliar-ne 24 places. Tanmateix, el va declarar parcialment desert.  El malestar en el sector ve derivat per l’opacitat de la Generalitat en publicitar les ofertes de feina al marge del teixit professional català, quan aquest considera que té capacitat de proporcionar prou tècnics en una conjuntura d’emergència.

La situació ha fet esclatar el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya (EIC). Fa poc, en una entrevista, el president de la seva comissió d’Energia, Josep Maria Montagut, deia contundentment: “Si no es fan canvis radicals, anem cap a un fracàs estrepitós i no complirem les obligacions que tenim amb el compromís de descarbonitzar l’economia.” Arran de l’estudi de l’EIC “La transició energètica a Catalunya”, els autors conclouen que comencem a ser en temps de descompte. De fet, argumenten que hi ha qüestions que ja no s’assoliran, com ara els objectius de nivells d’emissions per al 2030. L’EIC insisteix que davant aquest repte les eines habituals de l’administració no serveixen. “És impossible que l’administració pugui tramitar els milers de projectes que s’han d’aprovar per posar en marxa totes les instal·lacions que es necessiten”, diuen. Més enllà de més personal tècnic, demanen que l’administració creï nous mecanismes per accelerar els tràmits, com ara certificats amb declaracions responsables dels projectistes titulars i que unes altres parts, com ara col·legis professionals o organismes de control a l’estil de l’EIC, també puguin emetre certificats.

Primera estratègia davant la paràlisi: recórrer al govern espanyol 

Arran d’aquesta situació, alguns promotors han començat a prescindir del govern català i han anat directament a l’administració espanyola, més facilitadora. Una estratègia que el sector català de renovables ja va advertir que passaria. La normativa diu que si els projectes són fins de 50 MW de potència, els tramita la Generalitat. Ara, els promotors n’agrupen uns quants de petits per superar aquesta potència, de manera que passi a ser tramitat per l’administració espanyola, com diu la normativa. De moment, se n’han detectat cinc casos. La paràlisi actual en la banda catalana causa justament l’efecte contrari al desitjat per la Generalitat: promoure parcs grans, de més de 50 MW, en compte de petits. I, a més, es decideix fora de Catalunya. El resultat és que actualment la Generalitat tan sols tramita el 13% de la nova capacitat renovable. La resta (87%) és en mans del govern espanyol.

La ministra de Transició Ecològica espanyola, Teresa Ribera, va visitar Catalunya el febrer passat i es va reunir amb el sector. Va aprofitar per recordar que l’estat espanyol té l’objectiu de cobrir amb renovables el 74% de la demanda elèctrica l’any 2030. És una de les xifres més altes del món, i farà de l’estat espanyol una potència energètica renovable. A Catalunya, el PROENCAT, per la seva banda, l’ha fixat al 50%. Una xifra molt més baixa i que molts experts consideren que ja és inassolible pels valors tan baixos dels que partim i l’aturada en la tramitació de projectes, que no sembla que tingui una solució immediata. Aquesta xifra és una altra de les crítiques que es fa a la planificació del govern català. Científics i experts consideren que la dècada cabdal per a aturar el canvi climàtic és aquesta. La part principal dels esforços (al voltant del 80%) s’ha de fer durant els vuit anys vinents. Fins al 2050 s’haurien de descarbonitzar els sectors més difícils, a l’espera d’acabar-ne de desenvolupar les tecnologies necessàries. Tanmateix, la planificació catalana és a la inversa: l’esforç principal es faria entre el 2030 i el 2050.

Segona estratègia: generació renovable a l’Aragó

La ministra espanyola va fer un segon comentari que té grans implicacions: “La generació no es pot imposar, però sí que hi ha capacitat per a imposar les xarxes elèctriques.” L’avís és clar, en el sentit que si a Catalunya no es promouen prou renovables –sigui via Generalitat o govern espanyol–, perquè les empreses no veuen un bon ambient, l’objectiu de l’estat espanyol del 74% serà molt difícil d’assolir, tal com va reconèixer Ribera. Especialment si tenim en compte que entre el 2030 i el 2035 es tancaran les centrals nuclears catalanes, que actualment proporcionen el 52% de l’electricitat que consumim i que haurà de ser substituïda per generació renovable. L’alternativa clara que té el govern espanyol a tot plegat és fer les plantes en unes altres comunitats autònomes, especialment a l’Aragó, i fer arribar l’electricitat mitjançant línies d’alta tensió que travessin tot Catalunya durant centenars de quilòmetres. Cal dir que uns quants sectors polítics i intel·lectuals catalans hi estarien a favor. Veus prestigioses com els economistes Andreu Mas-Colell (ex-conseller de la Generalitat) o Miquel Puig (coordinador dels fons Next Generation EU) així ho han promogut als mitjans de comunicació. De fet, aquesta via ja ha començat, i pot tenir greus conseqüències per a la independència energètica del país.

Jaume Morron, gerent d’EolicCAT, l’associació eòlica de Catalunya que agrupa a empreses del sector, ho ha denunciat repetidament. Fa un seguiment continu sobre l’anunci de noves plantes a l’estat espanyol. El 6 d’abril va tornar a apuntar que actualment es tramiten uns quants parcs eòlics i solars a l’Aragó orientats a proporcionar electricitat a Catalunya. És el conegut projecte Sputnik, promogut per l’empresa Forestalia Renovables i que compta amb els ex-consellers de la Generalitat Felip Puig i Josep Grau, a més de l’ex-director general d’Energia Pere Palacín, per facilitar la iniciativa a Catalunya. En conjunt, el projecte consta de 16 instal·lacions solars (627 MW de potència) i 130 parcs eòlics (6.080 MW) a l’Aragó, amb una inversió de 6.600 milions. Tots aquests projectes ja han començat les primeres fases de tramitació pel govern espanyol. “Equivalen al 94% de la generació elèctrica prevista al PROENCAT 2050”, diu preocupat Jaume Morron. És a dir, que ara mateix els plans de transició energètica per a Catalunya pel 2030 s’assolirien a fora del país i per decisió del govern espanyol. Cal tenir en compte, a més, que això tan sols és el cas d’una empresa, i que les altres promotores planifiquen i presenten més instal·lacions a l’Aragó per proporcionar electricitat a Catalunya.

Això té dues conseqüències més. Per una banda, tots aquests parcs necessitaran evacuar la producció a Catalunya amb unes quantes línies elèctriques que travessaran el territori, amb l’impacte ambiental i paisatgístic que representen centenars o milers de torres d’alta tensió noves, tal com han denunciat entitats com ara GEPEC-Ecologistes de Catalunya (figura). A més, cal tenir en compte la riquesa generada per aquestes instal·lacions, en forma de llocs de feina locals i els imposts municipals derivats, restarà fora de Catalunya. Diners que provindran de l’economia catalana.

La generació renovable de l’Aragó arribarà a Catalunya mitjançant unes quantes línies de molt alta tensió (imatge: GEPEC-EdC).

Què ens espera, a curt termini?

La Generalitat ha presentat un pla general, el PROENCAT 2050, però ha de desenvolupar les accions per a concretar-lo en fets. És la fase en què ens trobem ara, i desplegar-la durà temps, atès que encara patim les conseqüències de la paràlisi renovable d’una dècada. A més, cal tenir en compte que la guerra d’Ucraïna ha canviat les prioritats energètiques a tot el continent, i això afecta la planificació catalana, que segurament s’haurà de retocar. De fet, aquests dies la Generalitat ha anunciat que està elaborant un decret-llei per a accelerar la tramitació dels projectes solars i eòlics més petits, fins de 5 MW. “Una bona notícia, però cal tenir en compte que aquesta mena de projectes representen 450 MW dels que són a l’espera d’aprovació, una part petita dels 12.000 MW que necessitem”, apunta Jaume Morron.

El problema de base, tal com denuncia el sector, és que l’estructura actual de l’administració catalana no és l’adequada i, de fet, critiquen la manca de perfils professionals necessaris dins l’administració, a més d’ampliar plantilles o optar per un model de col·laboració público-privada en tot el procés d’autorització. En paral·lel, el govern espanyol aprofita la paràlisi interna catalana per prendre’n el control i promoure instal·lacions fora del país. La transició energètica és una gran oportunitat per a Catalunya, n’eliminaria una dependència energètica del món del 95%. Tanmateix, ara mateix pot passar que el país acabi essent completament dependent d’Espanya en una àrea tan cabdal com l’energia. L’actual situació geopolítica ens mostra com és de perillós dependre en aquest àmbit de l’exterior, especialment si es tracta d’estats autoritaris. De cara al 2030, tot indica que no serem a temps de canviar la situació. Resta per esclarir si les mesures que es prenguin en els pròxims mesos podran revertir aquesta situació de cara a la meta final, el 2050.