25.07.2021 - 21:50
Si no la coneixeu, heu de córrer a trobar-la: aquest any en fa trenta que Art Spiegelman va publicar la novel·la gràfica Maus, premi Pulitzer 1992, on fa memòria de la persecució nazi contra els jueus a partir de l’experiència real viscuda pel pare de l’autor. És un relat directe, cru, fins i tot claustrofòbic, que d’alguna manera és amorosit pel recurs a les convencions de la faula: Spiegelman presenta els jueus com a ratolins, els alemanys amb aspecte de gat i els polonesos sota forma de porcs, i així, com si tornessis a trobar-te entre les gallines i les guineus d’Isop o de Perrault, t’acabes empassant de cap a cap la història mentre se t’escapa algun somriure entre tant d’horror.
Vaig llegir-la quan es va traduir al català, a principis d’aquest segle, i me n’he recordat ara fa uns dies, després de sentir unes paraules d’Encarna Roca. La magistrada del Tribunal Suprem i vicepresidenta del Tribunal Constitucional va dir, literalment, que “estem com en el moment de l’incendi del Reichstag”, per justificar el seu vot a favor de declarar inconstitucional l’estat d’alarma decretat pel govern espanyol al principi de la pandèmia.
No sé què ho fa, que hi ha aquesta tendència a l’analogia històrica hiperbòlica. Fa uns dies una diputada del grup més minvat del parlament després de les últimes eleccions flirtejava amb la comparació entre la situació de Catalunya i l’apartheid, amb el benentès, és clar, que les víctimes serien ara i aquí els castellanoparlants. Per no entrar gaire en la qüestió (quantes vegades us han obligat els últims anys a canviar de llengua?; i ha estat després d’haver intentat utilitzar el castellà o el català?), em limitaré a dir que l’expressió és, si més no, desafortunada.
I no ho és pas menys la de la incomparable jutgessa. Cal que recordem què va passar el febrer del 1933 a Berlín? El partit nazi havia estat el més votat, però amb només un 32% dels vots es va haver de resignar a formar un govern de concentració. L’atzar va fer que aleshores el parlament alemany s’incendiés –tots van córrer a dir que a les mans d’un comunista holandès desvagat, que hi va deixar el cap– i l’atemptat va justificar la suspensió dels drets civils i l’inici de la dictadura. No sé si aquells fets tan sospitosos de ser de bandera falsa són gaire comparables amb l’expansió universal de la covid…
El cas és que gràcies al vot de la jutgessa Roca el Tribunal Constitucional ha sentenciat, per sis vots contra cinc, que les mesures que el govern espanyol va decretar sota l’estat d’alarma només s’haurien pogut dictar si hi hagués hagut estat d’excepció, tot i reconèixer que la situació no el justificava, aquest. I, per tant, s’emboliquen i va i anul·len l’estat d’alarma i armen un bon cacau. Trobo que hauria estat una mica més assenyat dir, posem per cas, que ni l’estat d’alarma ni el d’excepció no es corresponien amb les mesures que va dictar el govern davant aquella situació, probablement pel fet de no haver estat prevista abans, i que per tant convindria revisar la legislació en previsió que la cosa es torni a repetir.
Ens diuen que hem de confiar que la Justícia –així, amb majúscula– actuarà sempre cegament, és a dir sense deixar-se condicionar en teoria per factors externs a la llei. Però després ens trobem que són els jutges que actuen encegats per ideologies i prejudicis. Està vist que, a Espanya, si més no els jutges de dalt de tot, ni tenen senderi, ni entenen la divisió democràtica de poders, ni accepten el recte imperi de la llei, i és així que no deixen de retorçar-la. I, això, els catalans no ens cansem de comprovar-ho. Anava a dir com ratolins encalçats per gats, però jo no penso caure ara en la fàcil temptació hiperbòlica.
