Quan la dreta i l’extrema dreta riuen i brinden per l’intent d’anihilació de la llengua, uns alumnes d’Albacete canten Zoo

Reien i es felicitaven, els consellers i els diputats del PP i de Vox, ahir a mig matí a les Corts Valencianes quan van aprovar l’anomenada llei de “llibertat educativa”. Costa de dir el títol d’aquesta llei sense posar-hi distància, sense remarcar que hom no creu en la veracitat del sintagma que acaba d’escriure. Passa igual amb l’anomenada llei “de concòrdia” que aprovaran la setmana vinent per derogar la de memòria democràtica. El nom de “llibertat educativa” és pompós i buit. I fals. Perquè, en realitat, el nom de la llei amaga una reforma del sistema educatiu valencià pensada únicament per afeblir i reduir a la mínima expressió l’ensenyament del català. Per remarcar que el País Valencià no existeix i que això és Espanya i que tan sols hi ha una pàtria que és l’espanyola, de les quatre més antigues d’Europa, va recordar un diputat de Vox per marcar el terreny. Diuen aquells que la defensen que els pares podran triar la llengua en què volen que els seus fills siguen educats. Que ja no hi haurà imposicions. La pregunta més lògica és qui imposa què. I encara una altra: què passa si un pare vol que la seua filla siga educada únicament en català, per exemple.

Reien, es feien copets a l’esquena i s’aplaudien els uns als altres, perquè tenen un pla i no l’amaguen: anorrear el català, eliminar-lo de les aules i dels carrers. Saben, els diputats de Vox i del PP, que limitant-ne tant i tant l’aprenentatge, menystenint-lo, donant-li un tracte de llengua menor, de llengua estrangera, que no cal saber ni estimar, en reduiran l’ús social. La mataran, pensen. I obliden la força i la potència que l’ha feta resistir anys que són segles, i que ha fet que s’escampe de mà en mà, com la rosa de paper d’Estellés, i que una cançó de Zoo arribe a Albacete i uns alumnes d’ESO rapegen que cau la calor a la Safor.

I per mirar d’aconseguir l’extinció que somnien no miren pèl. Tant els fa si la llei que han aprovat amb tants d’escarafalls i tanta festa té els informes en contra de les principals universitats valencianes, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, del Consell Valencià de Cultura, de bona part de la comunitat educativa, d’experts en l’aprenentatge multilingüe, d’entitats que treballen per a la promoció i l’ús de la llengua, de pares i mares nouvinguts que volen que els seus pares aprenguen la llengua pròpia del país que els acull, de famílies que volen preservar el llegat que han rebut… I sembla que en aquest cas a Vox i el PP tampoc no els importa d’anar contra la constitució espanyola, que tant diuen que veneren, i contra l’Estatut d’Autonomia, que consagra la preservació de les llengües pròpies i minoritzades.

Potser, després de les rialles i les abraçades amb què van rubricar el darrer tràmit a les Corts, tots van córrer a brindar amb cava de Requena amb una d’aquelles copes de plàstic amb el peu rosat que va exhibir la diputada de Vox Julia Maria Llopis, que va ser l’encarregada de defensar la llei. Ho va fer en castellà, és clar. Llopis era fins a la legislatura passada regidora del PP a l’Ajuntament d’Alacant, però quan va saber que el batlle Luís Barcala no la volia més al seu costat va córrer a llançar-se en braços de Vox, que la va rebre amb alegria. De fet, uns anys abans ja havien festejat, però Llopis es va donar a qui més la va voler, que en aquell moment era el PP. Julia Llopis és la persona més indicada per a defensar la llei que han aprovat el PP i Vox. No debades ha estat membre del Consell Escolar de l’estat espanyol i portaveu de la CONCAPA, Confederación Católica Nacional de Padres de Familia y Padres de Alumnos.

A la trona, a banda d’exhibir la copa, va jugar amb una mena de compte arrere. Tic-tac, tic-tac, deia de tant en tant mentre escopia eufòrica les bondats de la llei que eren a punt d’aprovar. Va arruixar tota mena d’improperis contra la llei del plurilingüisme del Botànic, contra el catalanisme i els Països Catalans i, fins i tot, va gosar de titllar de comprada l’associació de pares i mares Gonzalo Anaya. En aquell moment del discurs va oblidar que la seua CONCAPA va rebre més de dos milions d’euros en subvencions entre el 2001 i el 2015, segons que explica el periodista Moisès Pérez al llibre El negoci de les aules, publicat per la Institució Alfons el Magnànim.

El botí d’un any de feina per a Vox

Vox brinda amb cava valencià perquè, gràcies al PP, ha assolit una victòria impensable per ells fa solament un any, quan rubricaven aquells cinquanta punts apressats del pacte de govern amb el PP. Un PP tan assedegat de poder i tan necessitat dels seus vots que ha signat i votat una llei amb un contingut que no es van atrevir a escriure mai en més de vint anys de majories absolutíssimes a totes les institucions. Ho recordava en una entrevista recent a VilaWeb la professora de Sant Vicent de Raspeig Gràcia Jiménez. Vox brinda i aplaudeix amb les orelles perquè ha rebut el millor regal de final de curs que es podia haver imaginat. Un any de feina i ja es poden posar a jeure perquè volien justament això. Ells ho anomenen guerra cultural.

L’estridència de Julia Llopis a la trona casa molt bé amb el missatge que pràcticament el primer dia de mandat va llançar el conseller d’Educació, José Antonio Rovira. En castellà, igual que Llopis, l’estiu passat va demanar de flexibilitzar les normes del català, d’acostar-lo cada volta més al que es parla al carrer. És a dir, de convertir-lo en una llengua vulgar i allunyar-lo de l’acadèmia, de les aules. Deixar la llengua irreconeixible, no apta per a ser estudiada a les escoles. Allunyar-la de tota la cultura que es produeix en català, allunyar-la d’Estellés, de Beneyto, de Fuster, de Sánchez-Cutillas, d’Ausiàs Marc.

La llengua als mitjans públics

Qui va defensar el canvi de model dels mitjans públics valencians també va ser un diputat de Vox, Joaquín Maria Alés, d’Alzira. Amb molta vehemència va dir que el Botànic s’havia gastat vuitanta milions d’euros cada any en À Punt, cosa no és certa perquè el pressupost sempre ha estat prou per davall d’aquesta xifra. Els va dir que tenien molta barra i tot de floretes més abans d’acusar-los del pecat mortal d’haver establert lligams comunicatius amb el Principat, les Illes i Andorra. “Fins al sud de França, a l’Occitaní [sic], van, abans de fer lliga amb Múrcia o l’Aragó, que són veïns i amb qui compartim llengua i estat”, va dir Alés per justificar que li molestés tant i tant el fet que la llengua vehicular del servei públic de ràdio i televisió fos el català d’ençà del dia que van començar les emissions. Això, que era una disposició de la llei de creació, ara ha desaparegut del text nou. Ans al contrari, la diputada Llopis es va vantar ben cofoia que ara la televisió seria en totes dues llengües. En nom de la llibertat, tant Vox com el PP també van denigrar el fet d’imposar un percentatge de programació comprada a productores valencianes. El Consell Valencià de Cultura, que és un òrgan assessor de la Generalitat, també els ho va retraure.

El president Mazón també ho celebra

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, va aprofitar una pregunta massatge del portaveu de Vox, José María Llanos, per fer una mena de balanç d’aquest primer any de govern. Un any que considera triomfal perquè han alliberat els valencians del jou de les imposicions lingüístiques i de l’adoctrinament dels xiquets a les escoles perpetrat pel govern del Botànic. “Avui és un gran dia per a la llibertat, en aquest canvi que hem dut a la Comunitat Valenciana, hem dut la llibertat a les aules”, va dir, felicitant Vox i felicitant-se. Després se’n va anar a trobar-se, junt amb el seu conseller d’Esports, el torero Vicente Barrera, amb uns atletes olímpics. “Les coses estan com estan, però ser pessimistes és un luxe”, deia Josep Lozano en una entrevista aquesta setmana a VilaWeb.