01.02.2018 - 02:00
Últimament, de tant en tant, recordo el privilegi de viure a Barcelona. Quant de temps durarà aquesta concessió de les elits? Per ara, pagant 2,20 euros per un bitllet senzill de transport públic, deixen que hi visqui. Toco ferro. Pot arribar el dia en què creguin que no ha de ser així. El dia en què decideixin que el meu barri —el Clot— serà explotat econòmicament fins a nivells grotescos. Aquell dia plantaran un museu que representi la culminació del que és cool i els preus (dels lloguers, sobretot) començaran a escalar imparablement. Em veuré, llavors, destinat —per força— fora del barri, el meu barri. M’hauran expulsat. És una hipòtesi que veïns d’altres zones de Barcelona ja han tastat. Tasten, de fet.
No ens ho imaginem, que la cultura pot ser cruel. Podem valorar una obra de molesta, equivocada o ofensiva però no pensem en una cultura perversa. I potser és veritat que en solitari no arriba a ser-ho, no aconsegueix aquesta cara cruel. Ara bé, empeltada en segons quins fenòmens socials, tot canvia, apareix una salvatgeria cultural que fa miracles. Miracles que són nafres. Parlem de gentrificació urbana i cultural (acostumen a anar unides), és a dir, expulsió accelerada per la cultura. Sobre això i els seus efectes en la cultura popular van parlar divendres passat el periodista Antonio Baños i l’arquitecte Antoni Ramon a l’Espai Josep Bota de la Fabra i Coats. La xerrada era part de la programació del fòrum Som Cultura Popular.
Podeu llegir l’article sencer a Núvol, el digital de cultura
