08.05.2021 - 21:50
|
Actualització: 09.05.2021 - 23:55
El president d’ERC, Oriol Junqueras, va publicar ahir un article a El Periódico. És un article ple de tòpics i llocs comuns, que podria signar, per inconcret, gairebé qualsevol diputat de qualsevol partit del Parlament de Catalunya. Tanmateix, com que és signat per Junqueras hi ha una frase que evidentment ha cridat l’atenció de tothom i ha corregut com la pólvora: “Hem de planificar els canvis pensant a deu i a vint anys vista. Sortir del dia a dia per pensar en demà passat. Els grans canvis de fons requereixen pensar a llarg termini per començar a posar les primeres pedres, avui, d’una nova Catalunya millor perquè sigui una realitat demà.” Casualitat o no, al cap de poques hores Pere Aragonès donava per tancat el període de negociacions per a formar govern amb Junts. I una resposta de David Fernàndez a Catalunya Ràdio en què afirmava que el 52% del vot no legitima la unilateralitat completava el matí, cosa que feia que molta gent expressés en públic a les xarxes socials la seua decepció per tot plegat.
Ho puc entendre. Puc entendre que molta gent avui se senta decebuda, que reaccione pensant que el procés independentista s’acaba i que no hi ha res a fer. És una reacció humana, lògica, comprensible. Tots sabem que quan et diuen que ja en parlarem d’ací a vint anys, s’entén que et diuen que ja veurem si mai en tornem a parlar. I és evident que, en qualsevol cas, et diuen que ara no toca parlar-ne. Venint d’on venim i havent passat per on hem passat aquests darrers deu anys i sobretot aquests darrers quatre, la perspectiva, doncs, de deixar córrer el procés d’independència, expressada amb aquesta claredat i naturalitat, és normal que origine sentiments molt profunds, reaccions molt primàries, de dolor i tot.
Però no hauríem d’oblidar que la frase expressa només un desig. Oriol Junqueras és un dels protagonistes fonamentals de la lluita per la independència de Catalunya aquesta darrera dècada. Ell, amb la seua manera de parlar, amb el seu convenciment i amb les seues decisions estratègiques, amb la seua tasca com a governant, va convèncer moltíssima gent que la independència, a curt termini, era possible. No li negaré mai els mèrits en aquest sentit. Ara, he de recordar, especialment avui, que el procés d’independència sempre ha estat un moviment incontrolable que les grans figures que n’han format part no han pogut dominar mai. Ni Artur Mas, ni Oriol Junqueras, ni Carles Puigdemont, ni David Fernàndez, ni Jordi Cuixart –poseu-hi els noms que vulgueu, tant hi fa.
I dic que la frase expressa un desig i prou perquè ni Junqueras ni cap dels altres polítics, ja no tenen la capacitat de controlar l’enfrontament. De fet, no tenen la capacitat de controlar que no hi haja enfrontament. Creure’s això, pensar-se que això és possible, és ignorar la diferència entre fer política convencional i fer la revolució. I seria no entendre res de què ha passat en aquest país els darrers deu anys.
En la política convencional, aquella que al cap i a la fi tan sols decideix qui gestiona una temporada els ministeris i per tant determina poques coses a la vida de la gent, el màrqueting, la capacitat de convicció personal, el lideratge mediàtic, poden tombar la balança. Perquè per a l’elector, tot allò que li expliquen, que li ofereixen, que li demanen, no és tan determinant per a haver de gratar dins seu, profundament, i preguntar-se què està disposat a fer per canviar d’una vegada aquell estat de coses. Van a l’urna quan toca, voten i si s’han equivocat, a la següent ja votaran d’una manera diferent. Però en un procés revolucionari les coses no van així.
Són diferents, bàsicament, perquè el règim amenaçat, quan comencen a tenir lloc esdeveniments revolucionaris, perd el cap per la seua possible caiguda i entra en una espiral d’acció i reacció que es torna irrespirable per a aquells qui la sofreixen. Oriol Junqueras pot desitjar avui deu anys o vint de tranquil·litat, d’anar fent, però Espanya, el règim del 78, la monarquia, poseu-hi el nom que vulgueu, no li’ls concedirà. Ni a ell ni a ningú. No ho farà de cap manera després del Primer d’Octubre. I l’alternativa, que seria aguantar tot açò que vivim durant vint anys més, no és factible. Simplement perquè no ho podem aguantar.
Si no hi hagués hagut el Primer d’Octubre o si haguéssem fet eleccions el 27 d’octubre, possiblement tot això encara es podria reconduir d’alguna manera. Però ara ja no hi ha marge per a fer-ho –i per això va ser tan important, malgrat tot, fer la proclamació. Hi ha una Catalunya abans del Primer d’Octubre i una després. Però, alerta! També hi ha una Espanya abans del Primer d’Octubre i una després. Com s’ha vist clarament a Madrid aquesta setmana.
I davant això, davant aquesta Espanya ultra que creix als carrers i que domina els aparells de l’estat, el desig de viure un temps tranquil, vint anys més, és una il·lusió irrealitzable i prou. L’espiral d’acció i reacció que es va activar el 20 de setembre del 2017 no té aturador. Perquè Espanya va vulnera totes les regles per impedir com fos la independència i això té conseqüències duradores que ni ells ni nosaltres ja no podem esquivar. Ni tan sols si desitjàssem fer-ho.
En aquest sentit el que faça o deixe de fer el govern de la Generalitat en realitat importa poc ara. Importen les conseqüències en l’àmbit europeu del judici al Suprem, que després de tres anys ja són molt notables, però que han de ser més importants i determinants encara. Importa, sobretot i més que res, la deslegitimació accelerada de l’estat espanyol en tots els fronts, un estat que cau en picat cap al feixisme més obtús i que aviat serà governat per la dreta extrema més intransigent. Importa què farem i què reclamarem, com a poble, quan les institucions europees desmunten completament la farsa jurídica i posen Espanya a lloc. Si serem capaços o no d’invocar la causa justa com a minoria nacional o si ens tornarem a perdre en discussions bizantines. Importa veure com aprofitem, alhora, l’oportunitat que s’ha tornat a obrir amb la clara victòria de l’independentisme a les eleccions escoceses i l’enfrontament de tres entre Escòcia, Londres i la Unió Europea. I importa el carrer. Més que cap altra cosa, importa el carrer. Importa també el Consell per la República, si és que és capaç d’esdevenir mai allò que hauria de ser. Però, per damunt de tot, importa el carrer i el fet que una part substancial, determinant, de la població té finalment clar, per primera vegada en la història, que la independència és l’única solució i està disposada a continuar tirant endavant, coste què coste.
En aquest marc i amb aquestes eines a les mans, les decepcions són tan comprensibles com, per una altra banda, són ben aclaridores del terreny que trepitgem. Però res més que això. Res més que això.
