29.08.2021 - 21:50
|
Actualització: 30.08.2021 - 03:26
El dirigent del PSC i president de l’anomenat Govern Alternatiu, Salvador Illa, va fer ahir unes declaracions al Diari de Girona que són molt interessants d’analitzar. Per diverses pistes que deixa caure en les seues respostes. Hi ha un moment, per exemple, en què diu: “El Consell d’Europa es va pronunciar en el sentit que s’havia d’intentar de reformar els delictes de sedició i rebel·lió, i hi ha un compromís de fer-ho. Va aconsellar amb relació a penes privatives de llibertat, i hi ha hagut uns indults.” No està pas malament que ho reconega, això, ara. Perquè Illa estableix en aquestes frases clarament una relació directa entre el dictamen del Consell d’Europa i la concessió dels indults. Cosa que tots sabíem que era així, però que el govern espanyol negava vehementment.
Amb tot, la cosa més interessant és el gir argumental que Illa pretén d’imprimir en el tema de la negociació. Un gir que no és cap novetat, però que queda totalment desacreditat en aquesta ocasió perquè Illa no té la finezza necessària per a fer-lo servir sense acabar amb el cul a l’aire.
Llegim-lo, primer. Hi ha un paràgraf en què el dirigent del PSC diu: “Allò que més em preocupa del diàleg és que neix coix perquè fins avui hi ha una negativa del senyor [Pere] Aragonès i dels partits independentistes a seure amb els que pensem que la independència no només no és una solució per a Catalunya, sinó que ha estat un problema perquè ha dividit.” Afegeix, després: “Hi ha programada una reunió de la taula de diàleg entre el govern d’Espanya i el de Catalunya, però hi ha una negativa a tenir aquest diàleg per part dels partits independentistes. Com és que aquells que diuen abanderar el diàleg no el practiquen?” I, lamentablement per a ell, patina estrepitosament al final quan, per a rematar l’argument, diu: “És molt important que passem pàgina a deu anys que, no exagero, han estat els pitjors d’aquests darrers tres-cents de la història de Catalunya.”
La trampa ja fa temps que la coneixem. Els socialistes intenten que allò que és un conflicte internacional entre Catalunya i Espanya passe a ser un conflicte ideològic dins de Catalunya. És una jugada intel·ligent per part dels socialistes espanyols, però molt difícil d’aplicar precisament perquè és una trampa massa barroera. Per això, Illa cau de quatre potes quan diu que els deu anys de procés d’independència han estat els pitjors de la història.
Que per a Espanya i pel nacionalisme espanyol aquests deu anys han estat els pitjors d’aquests darrers tres-cents a Catalunya, ho tinc claríssim. Crec que ho tenim claríssim tots. Cap dubte al respecte. Mai ha estat tan en perill Espanya a Catalunya com ho està ara i d’ençà de fa deu anys. Del punt de vista espanyol, és més que comprensible que tinguen aquesta mirada.
Ara, qualsevol català pot, també els catalans del PSOE, sostenir de manera seriosa que aquests darrers deu anys han estat els pitjors de la seua història? És evident que no. Pitjor el 2017 que la dictadura de Primo de Rivera? Pitjor el 2017 que la Setmana Tràgica? Pitjor el 2017 que el 1939? De debò que Illa s’atreveix a sostenir això?
Mercè Barallat i Josep Maria Solé i Sabater han documentat l’assassinat a Lleida de 558 activistes polítics, molts dels quals socialistes, prèvia sentència militar encara durant la guerra del 1936-39. I 148 afusellaments de republicans, molts dels quals socialistes, sense passar per cap consell de guerra. Com també 169 morts en circumstàncies estranyes de presos polítics. A Tarragona, hi ha documentades més de cinc mil persones, moltes socialistes, que van patir consells de guerra. A Barcelona, al cel ras del Camp de la Bota, sabem que van morir afusellades més de mil sis-centes persones, entre les quals militants del Partit Socialista. Entre els mesos de maig i juliol del 1939, més de mil persones van ser assassinades al Principat, amb una mitjana de deu al dia, pels militars insurrectes. Entre les quals, molts militants socialistes. Josep Benet va calcular que la xifra de morts per la repressió i la guerra a Catalunya pujava a 125.000 persones, xifra que avui es considera massa prudent. L’historiador Aram Monfort ha fet un llistat de camps de concentració que van funcionar a Catalunya fins el 1942 i n’ha documentat setze, en ciutats com Barcelona, Reus, Figueres i Cervera. Pelai Pagès va estudiar la Model i la repressió política en aquesta presó sinistra de l’Eixample. Hi ha relats estremidors de militants socialistes sobre què va significar allò. Li recomane al senyor Illa que recupere el relat que el senador socialista tortosí Josep Subirats Piñana fa del seu pas per l’anomenada Presó Pilat. O l’estudi de Ricard Vinyes sobre la reclusió i posterior assassinat de les dones militants de les Joventuts Socialistes. Crec que no cal que continue, no?
Abans preguntava retòricament si Salvador Illa de debò s’atrevia a sostenir que, per exemple, el 1939 va ser millor que el 2017. I no puc sinó constatar que a l’entrevista ho fa amb rotunditat i sense la més mínima ombra de dubte. Diu, i vull remarcar el seu “no exagero”: “És molt important que passem pàgina a deu anys que, no exagero, han estat els pitjors dels darrers tres-cents de la història de Catalunya.” No estem, per tant, davant cap relliscada ni d’una mala interpretació de l’entrevistador. I amb això, l’única pregunta possible és: com pot ser que diga això que diu?
Ja ho he respost abans. Per Espanya, aquests darrers deu anys han estat els pitjors en la història de la seua presència a Catalunya. Molt pitjors que no el 1939. Perquè, per a la nació espanyola, el 1939 és un moment dur, però que no amenaça la seua existència, com sí que passa, en canvi, el 2017. Per això, les declaracions de Salvador Illa només es poden entendre si parla en la condició de representant, oficial o oficiós, de l’estat espanyol. Si quan diu això, posa veu a Espanya. Perquè no és creïble, no em puc creure, que cap socialista puga menystenir així l’honor degut als seus morts i represaliats.
I amb això, la trampa que ell prova de fer sobre qui ha de protagonitzar el debat i sobre quina mena de debat és el que hauríem de sostenir es desmunta tota sola. Punt final.
PS1: Fa uns dies vaig escriure aquest editorial criticant algunes decisions del Consell de la República, molt en concret l’ajornament de les eleccions a l’Assemblea de Representants. El conseller Lluís Puig l’ha respost amb aquest article a les pàgines del setmanari la República.
PS2. En els comentaris dels subscriptors veig que hi ha qui sembla interpretar que avui enllace l’article de Lluís Puig com una rectificació del meu editorial. No és així i no entenc com es pot llegir així el meu gest. Jo no rectifique res del que vaig dir. Simplement vull sempre que els lectors tinguen la màxima informació possible i per això em sembla correcte facilitar-los l’accés a un text que és una resposta a un text meu. Una resposta de la qual discrepe, però que crec que cal llegir per a formar-se una opinió millor.
