Quan fins i tot Manuela Carmena banalitza el franquisme

Ahir la batllessa de Madrid Manuela Carmena va proposar de canviar el nom del Valle de los Caídos –on hi ha enterrat Franco– per ‘Valle de la Paz’. La batllessa símbol de les confluències d’esquerra va dir amb una sorprenent rotunditat: ‘Tots estem d’acord que és un lloc que ha de mantenir-se i seria correcte donar-hi una nova visió i canviar-ne el nom.’ Tots? Com a mínim, jo no. Ben al contrari. Crec que és una vergonya i un insult que un indret com aquest continue obert i funcionant, que Francisco Franco encara hi siga enterrat amb honors. Però també em disgusta que l’esquerra espanyola més extrema ni tan sols considere la necessitat de destruir un dels símbols més contundents de la dictadura.

Jo no sé si dinamitar una estructura com aquesta és cap opció sensata, ni em sembla que ara mateix siga urgent de decidir què se n’ha de fer. Que ho decidesca qui en sàpiga, d’això. Hem passat tants anys de democràcia aguantant-ne la presència que no vindrà d’un poc més. Però la proposta feta ahir per la batllessa de la capital espanyola em sembla tan sorprenent que no puc sinó rebel·lar-m’hi.

Què canviaria si on ara diu ‘Valle de los Caídos’ hi digués ‘Valle de la Paz’? Les joves generacions no crec que recorden ja la significació substantiva que tenia l’expressió ‘caiguts’ per a la tropa falangista. En canvi, dir Vall de la Pau del lloc on hi ha enterrat Franco envia al futur un missatge certament tenebrós. De quina pau parlem? La pau per què? Perquè Franco hi és enterrat?

Puc imaginar-me que Manuela Carmena, quan va parlar d’això, no era prou conscient de què deia. És una dona que en el curs de la vida ha donat proves de sobres de compromís amb la llibertat i amb la justícia. I no parle d’ara, parle per exemple de quan era jutgessa i era l’única que atenia denúncies de tortura contra l’Audiència espanyola. Aleshores no era fàcil de fer-ho i per això tindrà sempre el meu respecte.

Però precisament és això que m’espanta. Que ni tan sols una dona com ella no siga conscient de la barbaritat històrica, política, sociològica i cultural que significa mantenir dempeus aquest mausoleu feixista. Hi insistesc: no sé si cal dinamitar-lo, però sí que sé que si no es dinamita s’ha de canviar de soca-rel, i no tan sols de nom. Se n’han de treure les restes de Franco i José Antonio, s’hi han de demolir les àguiles, els jous i tota la simbologia feixista, s’ha de dignificar la memòria dels presoners republicans que van ser forçats a construir-lo i, si de cas, s’ha de convertir en un museu de la repressió i en un símbol de la lluita per la llibertat. Una mica a l’estil d’allò que avui és la magnífica Topografia del Terror, instal·lada a Berlín precisament en els terrenys i edificis que foren seu de la Gestapo. Allà fan servir un monument de la dictadura per atacar la dictadura. A Espanya haurien de fer això mateix.

Perquè tot allò que siga canviar el nom i deixar intacte el que hi ha només és una contribució a la banalització del franquisme i a l’assumpció quotidiana, per la via dels fets, de la seua legitimitat. Reconec que, vist qui és el cap d’estat i com ha arribat a ser-ho, el debat sobre aquesta monstruositat arquitectònica no és precisament el més substancial ni el primer. Però en aquestes qüestions no m’agrada deixar-ne passar ni una.

[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]