17.12.2023 - 21:40
Softcatalà ha celebrat aquest cap de setmana els vint-i-cinc anys de vida. I els han celebrats treballant –amb una reunió de treball dels voluntaris. I també amb un acte públic, dissabte al matí, que als assistents ens va deixar aquell bon regust de tenir davant un magnífic exemple de quan el país fa goig, del bo i millor d’aquest país, de la nostra societat.
Crec que tots devem estar d’acord que sense l’existència d’aquesta gent, de la tasca d’aquesta gent durant anys dedicada a la llengua i al codi lliure, avui no seríem això que som. Seríem, segur, una cosa molt pitjor que no som. I també que la manera com han aconseguit, a partir d’una simple i humil associació de voluntaris, de mantenir i posar el català en la primera línia de la globalització tecnològica és simplement impressionant.
Però, més enllà de la faena concreta que desenvolupen, avui voldria dir que Softcatalà també posa en relleu una manera d’encarar-se amb el temps que vivim i el país on som, que, en aquest moment de males cares i emprenyades, em sembla que paga la pena de remarcar. Perquè és un gran ensenyament social. I –no cal ni dir-ho– nacional, també.
Tot allò que Softcatalà ha fet aquests vint-i-cinc anys ho ha fet amb el voluntariat més estricte, sense gens d’interès a professionalitzar una tasca que parteix d’una missió noble i convençuda. I per això no han volgut recórrer mai a les subvencions i sempre han viscut i han crescut a partir dels seus recursos, d’allò que podien aconseguir ells mateixos.
I jo estic convençut que ha estat el fet de ser independent de les institucions i de les empreses la garantia del seu rigor, de l’enorme capacitat d’escoltar i d’identificar les necessitats de la gent i dedicar-se a resoldre-les. D’una manera senzilla, gairebé natural. Perquè he vist com han estat sempre diligents i encertats allà on els altres –molt més poderosos, molt més rics en recursos– eren lents i dubitatius. L’impacte a les escoles del seu paquet d’ofimàtica o l’impuls que han sabut donar al projecte Common Voice ho diuen tot. Per no recordar aquell miracle fundacional que va ser la traducció de Netscape al català.
I tot ho han fet amb una constància que ha marcat la seua trajectòria i que crec que cal posar en relleu. En vint-i-cinc anys de viatge hi ha hagut moments per a tot, com és lògic, però ells no han perdut mai la fe –i ja ho sé, que la paraula és rara, però també vol ser concreta.
Perquè quan parle de fe parle de mantenir uns valors i de creure en una missió que han sabut passar inalterada de vells a joves. Anna Barberà ho va explicar dissabte en un parlament sensacional en què recordà aquests valors que els han permès de tirar endavant i ser fructífers: generositat i gratitud, solidaritat i llibertat, respecte i claredat, empatia i amistat.
Són mots i actituds que, en uns moments de tanta agror i desencís com aquests, de tanta toxicitat social i irreflexiva, Softcatalà posa sobre la taula i fan de testimoni viu que som un país molt millor d’allò que es veu i es publica, d’allò que es percep.
No es pot negar que vivim un moment en què la política ens fereix i en què el debat social s’ha transformat en un guirigall d’intransigències extremadament preocupant. Tot ens fa patir i tot ens enutja, molt més enllà que no sembla raonable. Tenim la sensació que no és possible de mantenir ni una sola conversa sense caure en la desqualificació personal. I sembla que hàgem perdut, com a nació, la capacitat enlluernadora de creure en el futur, aquell motor d’il·lusió i alegria que impulsà del 2012 ençà la “democràcia revolucionària” catalana –i deixeu-m’ho dir així per retre homenatge a Toni Negri, tristament desaparegut aquest cap de setmana.
Però, en vista d’aquest panorama depriment, ací tenim Softcatalà –i tots els Softcatalà que el país ha fabricat de nord a sud del territori– per a recordar-nos amb la seua pràctica diària, amb fets contrastables, tot allò que som capaços de fer. I que tot, absolutament tot, es pot fer i és a l’abast de la nostra mà. I que sabem com fer-ho. Amb generositat i gratitud, amb solidaritat i llibertat, amb respecte i claredat, amb empatia i amistat.
PS1. La meitat dels voluntaris de Softcatalà són valencians, si no vaig entendre malament la dada. Un recordatori, una vegada més, de quant hi perden aquelles organitzacions del Principat que no saben saltar les ratlles autonòmiques.
PS2. Esperança Camps, cap de redacció de VilaWeb, acaba de publicar La por, la seua primera novel·la després d’un llarg silenci literari de set anys. En parla en aquesta entrevista d’Assumpció Maresma, en la qual no deixa cap tema de banda, ni la frustració del seu pas efímer per la política, ni allò que significa el combat que sosté contra el càncer. Us la recomane.
PS3. VilaWeb ha esmerçat aquests dies molts esforços a explicar la trama d’espionatge organitzada per l’Audiència espanyola i la Guàrdia Civil. Avui Quim Arrufat, un dels espiats, en parla en aquesta entrevista que li ha fet Oriol Bäbler: “Això és una guerra i la guanyen amb diferència”.
