Quan fan vacances les dones?

Si ens mirem l’estiu amb ulls de perspectiva de gènere, de corresponsabilitat, la realitat ens mostra un panorama gairebé calcat al que veiem i vivim durant els mesos amb r, també durant maig i juny. Quan s’acaba la infància i comença la vida laboral, el concepte d’estiu canvia i sovint, per a tots, es trenca aquella idea perfecta d’estar tres mesos de vacances, de la piscina a la taula ja parada amb el dinar i el sopar fet, dels gelats a totes hores, de retrobar amics i fer-ne de nous amb una facilitat admirable, de córrer pels carrers del poble d’estiueig, entre les parcel·les d’un càmping, d’allargar els dies i atapeir-los de vivències explosives –que ja d’adults ens retornaran gestant una nostàlgia terrible– fins a caure rendits al llit. Aquella felicitat infantil del dolce far niente s’esfuma, i la maduresa vital ens força a aprendre a dissociar la paraula estiu de la paraula vacances. Ens hem fet grans, i fa temps que sabem que el fet que sigui estiu no vol dir que estiguem de vacances. La realitat personal de cadascú farà que el temps de descans laboral sigui menor o major, però hi ha una realitat a la qual tant li fa que faci fred com que faci calor: les dones, també a l’estiu, tenim menys temps per a nosaltres. Una realitat que no ha canviat tant com caldria, amb els anys. Probablement, si mirem enrere, descobrirem que era la mare, l’àvia, la tieta o una veïna qui cuinava tots els nostres dinars i sopars durant l’estiu. Penseu-hi: qui pensava a preparar el berenar quan anàveu a la piscina? Qui recordava d’agafar fruita i aigua si anàvem d’excursió al riu? Qui ens preparava la motxilla i qui la desfeia quan anàvem de campaments amb l’esplai? Probablement, era una dona qui estenia les tovalloles molles quan tornàvem a casa de la platja, qui endreçava la rulot si érem al càmping, l’apartament vacacional o la casa habitual. I si no era ella qui feia tot això que us dic, el que està clar és que ELLA va gaudir de molt menys temps lliure per a ella durant massa estius. Vam viure estius perfectes perquè elles eren un puntal que aleshores no sabíem reconèixer, el mateix puntal que continuen sent avui, any 2022, les mares, les àvies, les dones en general, a l’estiu i durant tot l’any. I la pregunta és evident: si elles es preocupaven de gairebé tot perquè nosaltres, infants, poguéssim viure a cor què vols, quan feien vacances elles? Quan fan vacances les àvies que continuen cuidant els nostres fills i filles? M’ha calgut convertir-me en mare per entendre l’esforç de la mare, i de la mare de la meva mare: un esforç en forma de sacrifici que ens han dit que ens pertocava.

Com a societat hem deixat que la conciliació laboral i familiar se sostingui gràcies a les escoles i a les àvies, i quan les escoles tanquen les portes passat Sant Joan, històricament són les esquenes de les àvies que aguanten tot el pes. De les mares que es demanen reduccions de jornada perquè els surt més a compte que pagar el casalet.

A la piscina, mentre la petita em grimpa per l’esquena i el fill gran em crida perquè miri com es tira de bomba, faig una mirada a l’entorn i en alguns aspectes la imatge bé podria correspondre al passat de fa deu anys, vint o trenta: majoritàriament són dones les qui passen hores amb la canalla. I si ells hi són, els ulls i el cervell no els van a tota velocitat, treballant en ple rendiment perquè tot surti bé. Elles, que majoritàriament es van encarregar durant el mes de juny de les preinscripcions de les extraescolars del curs vinent, que van fer els tràmits per apuntar la canalla als casalets, o que van fer excels per planificar l’estiu, no van soles a la platja per saltar des de les roques. No les veig relaxades fotent-se un mojito amb les amigues, ni llegint apassionades estirades a la tovallola, ni sortint a córrer, a caminar o desapareixent tot un matí amb la bicicleta perdent-se per camins de gaudi.

M’encoratjo a mi i us encoratjo a vosaltres a aconseguir, ni que sigui per unes hores, que ens imposem associar de nou el concepte estiu i el concepte vacances: desatenguem-ho tot durant un mínim de vint-i-quatre hores, i atinguem-nos a nosaltres. Dona, què desitges fer aquest estiu a part de cuidar tothom? Fes-ho ara, abans el setembre no t’empenyi de nou a la rutina asfixiant que tampoc et permet dedicar-te prou temps a tu mateixa.

I tanco amb una dedicatòria personal: gràcies, mare, per instal·lar-te a casa i fer tanta feina invisible que, juraria, no t’agraeixo prou.