21.04.2018 - 22:00
Tots recordem la foto de les Açores i la ganyota de satisfacció tan evident a la cara d’Aznar. Per què es mostrava tan complagut en aquell moment, aquest fill de propagandista franquista? Reflexionant-hi una mica, no és difícil arribar a una explicació: celebrava la tornada a la casa en la qual havia passat la primera meitat de la seva vida, la de la impunitat.
En aquest moment de companyonia enmig de l’atlàntic, se li van esborrar màgicament i sobtada el coi d’anys de la Transició. En aquella època, aquest noi nascut per a liderar havia d’aguantar amb la boca tancada els exabruptes dels fills i filles dels ‘rojos’ contra els quals el papà i els seus amics havien lluitat amb tant amor i tanta noblesa. Llavors, doncs, va ser suspesa la farsa que el nostre heroi havia hagut de mantenir en públic d’ençà que va prendre els seus primers passos en la vida política espanyola: la de creure en la sobirania popular.
Havent estat convidat a asseure’s en la taula del capo dei tutti capi, va tornar a la seva Espanya tan estimada amb menys complexos que mai i amb una renovada dedicació a allò que Karl Rove ‒l’anomenat ‘cervell de Bush’, amb qui Aznar segurament va intercanviar algunes paraules intimes durant aquell idil·li mesoatlàntic‒ va descriure com l’art dels dirigents imperials de ‘crear les seves pròpies realitats’.
Però entendre un concepte és una cosa i posar-lo en pràctica n’és una altra. En general, el nostre heroi i els seus acòlits del PP van ser ‒cal dir-ho‒ bons alumnes dels seus mestres anglosaxons a l’hora de crear amb molta destresa i en un període relativament curt de temps una infraestructura mediàtica interna capaç de crear i de difondre un seguit de ‘realitats’ que fonamentaven la seva visió jeràrquica i paranoica del món entre els ciutadans espanyols.
Però en vista dels esdeveniments ocorreguts recentment a Slesvig-Holstein, podem veure que l’estratègia d’aquests becaris tan perspicaços de la FAES ha fallat en dues àrees molt importants.
Com a productes crus de la cultura de l’amiguisme hispànic, amb els seus codis ferris de lleialtat personal, els peperos van pensar que la proximitat física en un moment determinat, ço és, la conspiració en el sentit original de respirar el mateix aire que el de l’interlocutor, constituïa una garantia vitalícia de complicitat.
No entenien ‒i continuen sense entendre-ho‒ que al món de les persones no-formades a Aravaca i els seus encontorns en programes de màster més o menys reals, les aliances polítiques sempre són efímeres i mal·leables i que les lleialtats de classe tenen límits. És a dir, que Margallo semblés trempat al seu homòleg europeu en un sopar de ministres a Brussel·les no significa forçosament que el govern al qual pertany aquest homòleg hagués d’obeir-lo quan rebia una petició telefònica del ministre d’Afers estrangers espanyols amb la finalitat de tòrcer sempre els principis democràtics més elementals d’aquella societat estrangera.
Però l’error més greu dels dos mil fills de Josemari escampats pels aparells de l’estat espanyol i de l’estament mediàtic madrileny era ‒i és‒ el de subestimar seriosament el nivell de força punitiva necessària per a sostenir les seves ‘realitats inventades’ a llarg termini.
L’altre dia, l’exèrcit d’Israel, l’auto-denominat ‘exèrcit més moral al món’, va matar a sang freda ‒i, almenys en el cas d’un dels franctiradors, amb grans crits d’alegria‒ desenes de palestins desarmats.
Amb l’excepció de les veus veritablement justicieres i, naturalment, marginades de sempre, en els grans mitjans ningú no va fer cap condemna forta, directa i sense ambigüitats d’aquests actes premeditats de carnisseria mortal.
Aquest silenci és el resultat de més de mig segle d’acusacions constants i generalment espúries d’antisemitisme dirigit als crítics d’aquest estat orgullosament racista, acusacions que, en molts llocs del món, fins i tot a l’acadèmia, porten amb si l’amenaça molt real de la pèrdua de feina o de la denegació d’un ascens laboral.
Sembla que els peperos van prendre la conspiració de les Açores com un senyal que eren membres de ple dret del club internacional d’inventors de la realitat liderat per Israel i el seu vassall més valorat i lleial, els EUA. Sembla que tenir tant èxit en l’àmbit domèstic contra aquells lleons sempre feroços del PSOE durant els darrers anys va encoratjar encara més el seu gran sentit seguretat en la lluita contra els fets reals.
Algú els ha d’haver dit que golejar un equip de segona en la Copa del Rei no és el mateix que guanyar el mundial, o que instar una professora danesa a mostrar els seus mals modals i la seva ignorància en públic no és el mateix que fer Jeremy Corbyn víctima d’una campanya de mentides difamatòries durant anys sencers a les pàgines de mitjans com el periòdic suposadament més progressista de Gran Bretanya, el The Guardian.
Érase una vez una Espanya que es creia una mena d’Israel de l’oest, amb tot això que implica en termes de la capacitat de fer que el món se n’empassi les mentides sense vomitar sobre la catifa. Però un dia, a Neumünster, va descobrir que no era així.
Cal veure si, a diferència de tots els seus antecessors en la lluita per imposar la seva fe i la seva versió de la pàtria sobre la resta, aquesta nova promoció de nuvis de la mort són capaços de viure una vegada per sempre en allò empíric. Mirant cap a enrere, haig de dir que dubto molt de la seva capacitat de fer-ho.
