Quan Espanya abandona els seus…

Espanya té una certa tradició, d’abandonar els seus. Va passar, per no anar més lluny, a l’eixida del Sàhara. Allà, va abandonar a la població civil (amb DNI) i al seu exèrcit, al qual va forçar a una retirada poc digna. Inevitable si es vol, però galdosa. Ara, està fent el mateix. Possiblement, però, tot es deu a que no té cap estratega vàlid. Si algú no els diu exactament el què volen escoltar, se li llencen al damunt amb tot el que tenen. De manera que, aquells que els podrien donar bons consells, són ràpidament marginats, condemnats i rebutjats. Per tant, el més segur al seu bàndol és callar i aplaudir el que diga el qui mana. I així els va. De moment, després de l’èxit de la manifestació del dissabte, avui ja només resten 33 dies per al final de setembre. En hores, menys de 800. 800 hores. Us ho imagineu?

El govern espanyol no estima més els ciutadans espanyols que no pas estima els ciutadans catalans. No els estima gens. L’únic objectiu veritable del govern espanyol és tenir cura de les fortunes del grapat de famílies que des de fa generacions viuen de xuclar la riquesa del país on estan instal·lades.
Malgrat perdre pel camí, peça a peça, un dels imperis més extensos que hi ha hagut sobre el planeta Terra, aquestes famílies sempre han trobat la manera de seguir extraient del bocí d’imperi que encara els quedava riquesa suficient per a seguir bastint grans fortunes. Però aquest imperi, malgrat que era molt gran, es finit, i a cada peça que li prenen es fa més petit. La incògnita és si, malgrat tot, aquestes famílies mantindran la manera de comportar-se que els ha estat útil durant generacions.

Aquestes famílies són hereus dels que van dur a terme el cop d’estat feixista de 1936 i de la seva continuació durant la guerra civil i la postguerra. Aquells que van reprimir i assassinar els ciutadans espanyols que no eren feixistes com ells. Molts dels que no van sucumbir amb la repressió es van veure obligats a abandonar les seves llars i emigrar a Catalunya. Després s’hi van ajuntar els que es van veure obligats a emigrar per raons econòmiques. Tots ells se senten o es poden sentir legítimament espanyols, però quina estimació poden sentir per un país que els vol menystenir i explotar una vegada més?

Els seus representants a la colònia no deixen, pensen (pensen?), d’estar influïts per l’entorn, encara que no en siguin adeptes. Llavors també son contaminats i cal fer-los-hi també un tracte de colonitzats, malgrat que siguin dels seus. No és massa complex de pensar que pot ser així. Son molt primaris i a les interpretacions elaborades no son el seu fort. No son. Mentides, rere mentides amb fotos manipulades, com les de la capçalera de dissabte a l’ABC esborrant, a cop d’Adobe Pht, les estelades i pancartes. Havent-ho passat per la TVE, encara ens creurem quan hagi algú que digui que no en sap res de tot plegat?. Em recorda molt a la gran majoria de ciutadans, post nazisme, que, com a raó d’amagar la vergonya global, deien que no en sabien res del que va ser l’holocaust.

Vicent, no caus en aquell pessimisme català que massa sovint ens caracteritza? Si mai no ens hem comptat, a què treu cap fer-ho ara?

A mi em va semblar que érem molts, potser perquè conec força persones que no van voler desfilar darrere del Borbó i del govern espanyol en pes. Hi havia aquesta opció i la de anar-hi per donar suport al nostre president i al Parlament català. Jo vaig optar per la segona i, també, a portar estelada amb crespó negre, precisament perquè em va fer pujar la mosca al nas tant interès a no exhibir símbols polítics.

Ara bé, crec que aquest no és el debat. Penso que el que sí que ha d’explicar el govern espanyol és qui anava en els tres avions noliejats i quants diners públics es va gastar perquè el rei tingués claca.

Hi ha un “efecte”/realitat que certament no sé quantificar, però que sense dubte incideix en la baixa mobilització dels unionistes. Sempre segons el meu criteri, baix aquest conjunt de gent trobem gran quantitat de persones que tant els és. Gent que ha “naixcut” espanyola i per simple falta d’autocrítica (o meninfotisme), no es plantejarà mai voler canviar l’status quo.
Tota aquesta gent no anirà mai a una manifestació, ni la veurem votant independència, però el millor de tot és que quan l’aconseguim es quedaran tant tranquils com el dia d’abans… tant els és ser espanyols que catalans.

Els missatges de “no porteu estelades” van aconseguir que no pogués trobar una estelada per portar a la manifestació. Em vaig consolar amb un d’aquells cartells crítics amb Felipe VI. Celebro que els quatre fatxes que hi havia fessin el més pur ridícul. Sobre el govern de Madrid, han perdut, i ho saben. El problema és que no donen per més i es passaran el mes que falta per l’1-O fent bestieses encara més grosses que les que ja han fet, i n’han fetes de gravíssimes, sobretot al voltant de l’atemptat del 17-A. Bestieses que se’ls giraran immediatament en contra, però si no les fan, rebenten. Però aquest darrer mes serà desagradable de viure. Només espero que, amb una mica de sort, l’1-O els votants del “no” es quedin a casa o, millor, s’hagin arribat a informar bé. I això implica un canvi en l’elecció de fonts d’informació. No dicque sigui fàcil, però de més dures ens n’hem sortit.

Jo vaig ser a la manifestació, amb la gent que baixava pel passeig de Gràcia lluny del lloc de la capçalera. I hi ha una altra cosa remarcable: hi havien banderes espanyoles, bastantes, evidentment menys que estelades, però n’hi havien. Gairebé cap tricolor. Però el més interessant és com es barrejaven les banderes amb total respecte i educació. He llegit després sobre algun incident aïllat i de poca repercussió, però això va ser l’excepció i no la norma. Qui volia anar amb una bandera espanyola hi anava, tots ens manifestàvem junts sense cap problema. Els mossos d’esquadra van donar per suposat que això no era cap problema. Tothom es va comportar de forma molt educada, malgrat que evidentment a alguns manifestants no els agradava veure tantes estelades. Però insults i agressions van brillar per la seva absència. També hi havia banderes italianes, del Pakistan, d’altres països, europees, de tot… cap problema amb res de tot això.

Gràcies, doncs, a totdon per l’actitud cívica i respectuosa que ens és natural, i amb la qual volem continuar el procés polític de Catalunya.

Els nostres conciutadans que son partidaris de la permanència a Espanya estan mal representants. Els defensen uns polítics prepotents i uns mitjans de comunicació agressius –els líders i els discursos de l’unionisme són molt conservadors, d’inspiració neocon, ben poc connectats amb la majoria dels seus votants catalans. La manifestació de dissabte va mostrar, entre molts altres valors, l’agraïment de la gent a les persones que treballen als seus serveis públics. Dels nostres veïns que preferirien que Catalunya no s’independitzés, quants n’hi deu haver que ara mateix puguin digerir que l’unionisme hagi intentat embrutar la imatge d’aquests serveis públics, exemplificada en els Mossos d’Esquadra? Voler guanyar 10 a 0 t’obliga a jugar molt a l’atac, i a negligir la defensa. T’arrisques a perdre, en el futbol com en la política, en els escacs com en la guerra.

Els abandonen, això és evident. Però, com podrien no abandonar-los i, al mateix temps, mantenir el discurs i la praxis que caracteritza la dreta PPera al poder? No en veig la manera, francament. No poden pas fer un apartheid i posar trens que funcionin per als partidaris d’Espanya. No poden fer hospitals sense retallades, aeroports sense vagues i autovies només per a unionistes… I, com que això no ho poden fer, els unionistes pateixen el mateix càstig que els independentistes o que els catalans q no es posicionen.
D’altra part, estic d’acord amb el lector que diu que, de fet, no els importen en absolut, els seus partidaris. No els importen com a ciutadans; només els importen com a possible força de xoc, com a oponents a l’independentisme. Però com a ciutadans no. Per la senzilla raó que, a la dreta espanyola no li importa cap ciutadà ras, ni de Catalunya ni de l’estat espanyol. D’aquí se’ n deriven dues evidències:
1. No faran res per no abandonar-los perquè, tàcticament, “no poden”
2. La millor manera que té el nostre Govern d’intentar ampliar la base de l’independentisme és governar bé. No abandonar els ciutadans. Marcar la diferència.
I aquells que, exclusivament per motius sentimentals mal entesos,
segueixin sent partidaris de l’estat espanyol… doncs, què hi farem. Hi ha coses q no tenen esmena.

Em sembla que la barbaritat més grossa que podien haver fet, ja l’han fet. Els ha sortit el tret per la culata, com sempre, però ells amb els seus equips de les clavegueres no han tingut cap problema en fer-la. Com ja he dit moltes vegades, els manen molt més els seus “cojones” que el seu cervell. La temptació era forta, i s’hi han deixat arrossegar.
La seva presència a la manifestació del dissabte no era tant per a potenciar la figura de rei ni del “gobierno acojidos con cariño por su pueblo” (fa riure oi?), com per a simular a Europa que a ells això del terrorisme els dol molt, i de pas tapar una mica el seu brut comerç d’armes per a mantenir-lo. Els ha sortit com una merda, com sempre, perquè les seves trampes son tant senzilles per a qualsevol que tingui dos dits de front, que més aviat fan riure, encara que de vegades fan plorar i molt. Donar les banderetes espanyoles plastificades (l’estètica és l’estètica i cada un utilitza la que pot) per a repartir en mans de persones amb aspecte d’indigents que es cagàven en tot perquè “nadie me pide una aunque se la dé gratis”, és fer les coses malament i de qualsevol manera. Però no es curen ni aprenen. Van a rampells. Tenen un gabinet per a preparar les estratègies contra el “independentismo”, que francament derrapa a cada acció que proposa, però com que van tots a cop de colló, en lloc de parar les bestieses que els proposen, els dirigents les-hi aproven segurs que allò acabarà amb l’independentisme.
Avui el Rajoy s’en và a parlar amb el President Francès perquè li deu haver demanat explicacions del que va passar amb l’atemptat. Suposo que els clatellots per part dels dirigents europeus li rajaràn a granel, perquè traficar amb l’informació antiterrorista per als europeus no té disculpa de cap tipus. Home, son bastant més seriosos que el seu gobierno d’amateurs de la pandereta, i no crec que li admetin el xantatge que es proposa ara impedint l’entrada dels mossos a l’Europol, quan acaben de demostrar ser molt més efectius que moltes altres policies (deixem-ho així)
Bé perdoneu-me la xerrameca, però és que entre tanta vergonya aliena i tant “torrentisme a gogó”, necessito ventil·lar-me de tant en tant.

Vicent, director, jo em reconec que em és molt fàcil donar l’explicació dels fets quant se’n coneixen els resultats. Els 500.000 assistents a la manifestació es clarament una falsedat. No oblidem, però, que encara estem en període de vacances i es nota clarament en la circulació per Barcelona.

Tot plegat, vull fer-hi algunes consideracions:

. Crec que potser tenim massa interioritzat que som més Onegés que ningú i que anem sobrats d’això. Res més lluny de la realitat. Jo he estat membre de juntes de algunes entitats culturals i se el que em pesco al cas. La gent de Catalunya tenim molt més egoisme del que volem fer veure públicament; i d’altruisme, més aviat no gaire.

. El ‘No tinc por’, com a reclam publicitari ens va molt be; però, és una mentida com una casa de pagès. I no cal que et recordi, director, la meva pròpia i penosa experiència en el 9-N de el que en podem esperar, de veritat, de la nostra gent. I prefereixo no donar ara xifres exactes en públic (ho faré quant, segons espero, tinguem la república i ‘el blat al sac i ben lligat’.

.‘No tinc por?’ a un altre gos amb aquest os! Mira, tu, sense anar més lluny, el mateix dissabte, al acabar la manifestació alguns pocs fatxes van crear una mena de mini conat de conflicte amb les seves banderoles, tot volen ofuscar a les nostres molt majoritàries estelades. Alguns dels portadors d’estelades van plantar cara als fatxes, però la major part del nostre entorn (molt independentistes, tots, es clar, faltaria mes) van escapar d’allí a la velocitat de vertigen (no fos cas que si hi havia repartiment d’hostes els en toques alguna). Al final, els nostres mossos d’esquadra (aquests sí que ‘els tenen ben posats’) van intervenir per a posar ordre.

. Ja ho he dit altres vegades, som molt bons per a anar a fer cridòria a manifestacions i distreure’ns d’avorriments de dissabtes i diumenges; i poca cosa mes.(alguna cosa val també, per començar, però no n’hi ha prou per acabar la feina). Per posar un símil, es el que fa ‘molto jogo bonito’ al mig del camp però a l’àrea en que es decideix la veritat i hi han ‘repartiments de tot’ no s’hi acosten ni a cent km. de distancia.

. A qui volem enganyar, Vicent? A la major part de la ‘nostra gent’ li ha preocupat molt més si el atemptat ens beneficiaria o no a la nostra causa.

I no vull continuar, perquè estic molt enfadat al veure’ns a nosaltres amb enormes critiques vers els cinismes dels nostres contraris. I com som nosaltres mateixos?

Vicent, antecedents n’hi ha. Expliquen d’un cap del “tercios de Flandes” que després de conquerir una vila on hi havia protestants i cristians va ordenar matar-los a tots. Déus ja sabrà reconèixer als seus.

El relat de les banderes és significatiu. A Catalunya hi ha unionistes, més del que surten al carrer. Sí. Uns són els franquistes, militans del PP,Cs… funcionaris espanyols,… aquests ja els hi està bé la bandera, fins i tot, amb la gallina. I els altres, el que més sumen, ho són per sentiment, no pas per ideologia, i la bandera encara que no tingui la gallina, és la bandera de Franco. I punt. A Catalunya (en democràcia) seria molt difícil veuren un mar de “rojigualdas”.

El govern espanyol per tal d’acabar amb els independentistes fan política de “terra cremada” contra tota la ciutadania de Catalunya. Com diu la Núria Castells no pot ser d’altra manera. Pobres unionistes catalans. Els altres unionistes, els vergonyants (aquells que la seva pàtria és el món, el món dels Estats!), com a molt algun es deixa veure amb la bandera republicana espanyola com si fos un símbol positiu per Catalunya. Prefereixen portar-ne alguna d’innombrable al cor. Quan passin els anys sabrem…

En Josep Usó i la Núria Castells han exposat molt bé l’estructura del meu comentari, raó per la qual ja no entraré en detalls.
Només unes notes per concloure: l’estat espanyol ja ha abandonat els seus com sempre ha fet davant els previsibles canvis al llarg de la seva política colonial.
Trobo encara més greu que els líders de les formacions polítiques espanyolistes que viuen a Catalunya i fan política a Catalunya (Iceta’s, Illa’s, Ros, ballesteros, Franco’s Rabell, Coscubiela’s, Albiol’s, Millo’s, Arrimadas, Páramos, Carrizosa’s, etc.) també participen activament de la política d’enganyar els seus votants i la resta de ciutadans catalans. Això és imperdonable; políticament haurien de pagar el premedita engany.
A més, demostren tics autoritaris en no voler acceptar majories parlamentàries que no són del seu agrat.