Quan es perd la noció del temps, es perden olors i gusts

Segueixo interessada en la idea del temps, sobretot en relació amb la vinya i el vi. Per això, aquesta setmana em vaig arribar fins a l’hotel Astoria, on vaig poder parlar una estona amb la periodista cultural i escriptora alemanya instal·lada a Nova York, Andrea Köhler, que ha passat per Barcelona. Angle editorial li ha traduït el llibre El temps regalat. Un assaig sobre l’espera.

Andrea Köhler es va interessar en la idea del temps a partir d’observar els efectes del pas de la fotografia analògica a la fotografia digital. Es va preguntar què havíem perdut amb aquest canvi. Eliminant el revelat elimines la sorpresa del que has capturat en la instantània, però també elimines el temps d’espera. Eliminar els temps d’espera que s’esdevenen en la nostra vida és un signe del nostre temps i no saber-los aprofitar ens priva de llibertat.

Diu que cadascú té una relació diferent amb el temps i que a mesura que et vas fent gran també canvies la relació amb el temps. Però actualment la relació amb l’espera també ha canviat i cal tenir dues actituds, que són complementàries, sobre els moments d’espera. Per una banda, cal saber tenir paciència. Per l’altra, cal prendre l’oportunitat quan arriba. Perquè sinó sempre serà massa tard. És l’experiència que sentia Kafka: tot és massa tard. ‘La reflexió que he volgut compartir és la de centrar-nos en el moments intermitjos, perquè en aquests espais es troba l’essència de la llibertat, que sempre es mou en l’espai no programat, d’incertesa i inseguretat.’

Diu Köhler que els temps d’espera són moments on el temps no es troba sota control dels altres. Podem entendre, doncs, que vivim una època on el poder s’exerceix a partir del control del temps. I és aquest control del temps el que ens priva de llibertat. Sobre això, comenta: ‘És un aspecte important. Els nens tenen la vida programada. Perquè en aquest món tot està planificat. I la tecnologia agreuja aquesta situació. Perquè els infants, amb les maquinetes, cada vegada tenen menys temps per pensar, per llegir… És un problema i n’hem de prendre consciència.’ Continua: ‘No hi ha temps intermitjos i els pocs que hi ha els omplim amb tecnologia. En aquest sentit, el llibre té la voluntat de prendre consciència de les nostres vides per guanyar llibertat.’

Però és possible exercir el temps d’una altra manera per guanyar qualitat de vida? La periodista no n’està segura d’això, tot i que recorda que hi ha gent que canvia el seu estil de vida precisament per guanyar temps i qualitat. I que estan en alça moviments com l’slow food, actituds com la meditació i el ioga… I assegura: ‘Quan es perd la noció del temps, es perden olors i gusts.’

Maduixes tot l’any, maduixes sense gust

El temps regalat conté un capítol que es diu ‘Vacances al mas’, on l’autora explica: «La majoria de nosaltres només guardem un record vague que antany l’espera depenia del curs de l’any, lligat als cicles de creixement i escandit per les festes del calendari litúrgic. Els hivernacles i la mundialització fan que no només els productes de la terra, sinó també les estacions de l’any perdin aquella aroma singular que abans donava un gust determinat a cada mes. Ara es poden menjar torrons en ple agost. Forma part del progrés que tot guany comporti alguna pèrdua i que la flaire estival sobre els paisatges ja no arribi a la nostra memòria ppassant per la llengua (com el record amb la magdalena de Proust). És el preu que cal pagar per l’abundància de maduixes des de maig fins a desembre, que ja no fan cap olor ni recorden ben res. Esperar fins que una cosa maduri ha esdevingut un anacronisme en molts àmbtis de la vida i, en la majoria de casos, ens resulta incòmode.»

I també escriu: «L’espera campestre, tanmateix, obeeix a un ordre de coses ben diferent de la gestió urbana del temps; obeeix al clima, a les temperatures. El camp de cereals no es pot apressar, la maduració de les pomes no es pot manipular gaire.» I: «L’agricultura encara està sotmesa a cicles anyals».

Des d’aquest punt de vista, reivindicar el temps que necessita cada cosa és una manera d’enfrontar-nos a la globalització. Respon: ’No sabem cap a on ens duran les noves tecnologies i no podrem parar aquesta tendència. Però n’hem de prendre consciència, que vol dir, també, despertar consciències.’

Trobem en el llibre: «És el signe de la modernitat, dinamitar tots els continuums de desenvolupament i estripar el curs del temps. Vivim en un on-and-off constant que ha eliminat en bona mesura l’essència dels ritmes naturals.»

I també: «L’era de la informació ha implantat una forma de percepció per a la qual no existeix cap esdevenir.» Amb tot: «Si bé hem adaptat els nostres sentits al tempo dels assalts, encara sobreviu la lentitud de les sensacions.»