Quan es jutja la dona i no l’agressor

Repetir més d’un cop els fets viscuts, patir una agressió a punta de navalla i haver de respondre a la jutgesa si “le había causado algun daño la violación” i ser qüestionada pel seu comportament anterior. Aquestes són algunes de les situacions que moltes dones viuen als jutjats quan denuncien algun tipus de violència de gènere. El judici de “La Manada”, i la victimització secundària que va patir la noia violada durant els Sant Fermins, és un dels molts casos que es donen als jutjats d’Espanya. En paraules de l’advocada especialitzada en violència masclista, Ester Garcia, “això és el dia a dia de totes les agressions sexuals”.

A l’estat espanyol la manera com és entesa la violència de gènere des de l’àmbit legal i jurídic ha generat situacions que s’aproximen a la violència institucional, tal i com apuntava la directora del grup Antígona, Encarna Bodelón, en un article el 2014.

Una visió parcial
Legalment, a l’hora d’establir què és i què no és violència de gènere, l’estat espanyol posa com a límit el marc de la parella o exparella. Així, la llei 1/2004 deixa fora d’aquesta categoria la resta d’agressions. Malgrat que Espanya al 2014 va ratificar el Conveni d’Istanbul, que sí que amplia el concepte sense restriccions de proximitat afectiva, encara es manté aquest enfocament.

Tot això afecta l’accés a determinats recursos, procediments penals o el mateix recompte de dades. On es reflecteix més clarament és a les estadístiques. Oficialment només es comptabilitzen aquells assassinats per violència de gènere que s’adeqüen al marc legal, invisibilitzant bona part de les altres morts.

Pel que fa a les violències sexuals, Montserrat Vilà de la plataforma CEDAW, explica que aquestes no estan contemplades com a violència de gènere dins la llei estatal, a excepció de 9 autonomies. Catalunya és una d’elles amb la llei 5/2008, però així i tot “només és violència sexual quan és violació” aclareix Vila. En conseqüència, normalment s’acaben arxivant moltes de les sentències per falta de proves. La llei catalana també fa una ampliació del concepte de violència de gènere, superant així la delimitació espanyola de l’àmbit de la parella. Ara bé, això sols té efectes en l’àrea de serveis socials per a que les dones puguin accedir als recursos autonòmics. Tot el que són els jutjats, les unitats d’avaluació forense, i el paper dels mossos queda sota el paraigua estatal. Així, s’ha ampliat la manera de procedir, però sense tenir repercussions penals.

El primer pas, les denúncies
Alguns dels llocs on una dona pot anar a denunciar són els Serveis Socials, els Serveis d’Atenció i Informació a les Dones (SIAD), els Mossos d’Esquadra, o bé l’hospital de referència. Com explica Esteve Llitrà, de l’Institut Català de les Dones (ICD), “es busca acompanyar la víctima i empoderar-la”. Encara que l’advocada Garcia, assenyala casos a serveis socials on a vegades “acaben fent informes contraris a la víctima”.

Els Mossos d’Esquadra també poden fer un seguiment de la situació de risc que té la víctima. La cap del Grup Central d’Atenció a la Víctima, Andrea García, explica que “es tracta de mantenir el contacte amb la persona i tenir-la connectada a nivell de seguretat”. Ara bé, quan l’agressor és una persona pròxima a la víctima, com pugui ser un veí, els mossos no poden fer res si no hi ha una ordre de protecció. “Aquest veí pot agafar l’ascensor amb ella, perquè legalment el jutge no ha impedit que no ho faci”.

El tràngol judicial
El procés judicial pot ser un dels tràmits més durs per una dona. Esteve Llitrà, afirma que s’està intentant millorar en aquest aspecte, però reconeix que “els jutjats en general són un patiment” perquè “les dones han de tornar a reviure-ho tot i no s’hi troben acollides, sinó jutjades elles”. Per això és vital que les víctimes tinguin suport durant tot el procés. Ester Garcia explica com prepara les seves clientes mentalment per afrontar el judici. “Els hi he de dir que si el jutge em crida o els crida a elles no es preocupin, o que si donen un cop de puny a la taula o marxen tancant la porta fort, no s’espantin”. Si la dona no disposa d’advocat, els Mossos també s’encarreguen d’acompanyar-la el dia del litigi. Tot i així hi ha dones que s’hi enfronten soles, sense assistència, i quan surten volen abandonar el procés.

Garcia reconeix que no es pot generalitzar perquè no tots els jutges tenen aquestes actituds, però “que et toqui un bon jutge en aquests casos és minoritari”. Per ella la clau està en una formació multidisciplinària tant a la justícia i l’administració com als serveis socials. “Hi ha molt pocs recursos destinats a la violència i molt pocs que coneguin la xarxa de procediments que s’han de fer”.

Insisteix en què hauria d’existir un torn d’ofici específic pels casos de violència de gènere així com sales específiques a tots els jutjats. L’advocada Ester Garcia reivindica que no es compleixen moltes de les lleis establertes a l’estatut de la víctima que va entrar en vigor el 2015. “Si demanes una mampara (per no haver de veure l’agressor durant la declaració) a vegades et posen el crit al cel, i en alguns casos ja ni la demano per no començar el judici amb mal peu”. L’advocada s’ha arribat a trobar situacions en què la seva clienta, ha hagut de declarar com la van violar en una sala on hi havia més gent declarant.

Per Ester Garcia la violència institucional és “quan al jutjat no et proporcionen ni la protecció ni l’atenció adequada”. Aquesta, però, també és exercida des de l’administració o els propis metges forenses. “Una noia que l’han agredit sexualment fa un mes i ja no presenta lesions ni proves, perquè els forenses l’han de fer despullar?”.

Avançant sense canvis

Moltes associacions i organitzacions a Espanya s’han unit per denunciar totes les polítiques que l’estat espanyol està incomplint per tal d’eradicar la discriminació de la dona. Tant des de l’ICD com CEDAW Ombra reconeixen que s’ha avançat, però que encara queda molt per millorar. Montserrat Vilà, explica que encara que el que diu el comitè de CEDAW és vinculant, la realitat és que no hi ha cap penalització pels estats que no ho compleixin per tant, no s’acaba aplicant el que diuen les lleis internacionals.

Ester Garcia creu que un dels problemes principals es troba en l’educació i en com la societat ha normalitzat les agressions sexuals. Afegeix que “el que surt als mitjans de comunicació no és ni la punta de l’iceberg. És un degoteig constant, rebo una mitja de tres noies a la setmana”.

L’anomenat Pacte d’Estat que es va aprovar el 2017 havia de resoldre les mancances que té la llei 1/2004. Una de les principals mesures supossava ampliar el concepte de violència de gènere. A principis d’aquest any es va trobar el cos de la Diana Quer i es va detenir el seu presumpte assassí. El seu assassinat s’ha comptabilitzat com a oficial en el recompte de violència de gènere, el qual pot suposar un pas endavant en l’aplicació del Pacte d’Estat. Malgrat tot, l’agent García, confirma que des dels Mossos, no han rebut cap instrucció en aquest sentit. A més, actualment el Pacte d’Estat no té pressupost i no ha suposat una revisió i modificació de la llei.