12.10.2023 - 21:40
La xarxa social que anomenàvem Twitter sempre ha estat un cal drapaire global, ple de tresors enterrats, màquines en ruïnes, joies de saldo i monstres estrafolaris. La clau de l’invent de Jack Dorsey era prendre el text com a element central, i per això des de l’inici va captar els devots de la paraula. A banda dels mitjans i de les grans marques comercials, milers de periodistes, escriptors, artistes i de gent amb una veu única van començar a abocar-hi contingut de franc; tothom podia dir-hi la seva, i amb una mica de talent, tenacitat i sort, destacar sobre la resta. L’ordre cronològic de les piulades garantia un equilibri democràtic, i imposava una fugacitat molt interessant. Això sí, Twitter sempre ha estat un indret força reduït al costat de gegants com Facebook, Instagram o ara TikTok, però amb una capacitat immensa de generar soroll.
Per als catalans, com per a totes les minories perseguides i disperses, la plataforma ha estat un lloc de trobada excepcional. Hi hem après de feminisme i de cultura greco-llatina, hem descobert i recomanat llibres i obres d’art, i hi hem establert lligams que s’han transformat en cafès, amistats i carreres professionals. També hem viscut fenòmens tan interessants, i que un dia s’hauran d’estudiar, com els comptes processistes de 2017 i 2018 que prometien jugades mestres a cada piulada, els polítics amb càrrec que sembraven discòrdia amagats rere un pseudònim, o els seguidors del professor Virgili. A Twitter, ens hem conegut i barallat, hem denunciat els abusos lingüístics i la degradació de les institucions, hem patit sorpreses i desenganys, hem organitzat lluites, i més d’un i dos s’hi han enamorat. El millor és que ens ha permès viatjar per mons propers que ens eren estranys.
El gener d’aquest any la revista Wired va publicar un article del periodista Cory Doctorow que descrivia la decadència inevitable de les xarxes socials, en un procés que ell anomenava d’emmerdització, i que funciona així: “Primer les xarxes són bones per als usuaris. Després abusen dels usuaris per beneficiar els clients empresarials. A continuació perjudiquen aquests clients per recuperar per a elles tot el valor. I al final es moren.” Mireu, si no, com Facebook va passar de ser un lloc on podies veure què feien els amics i coneguts, a omplir-se d’anunciants i de gent que no seguies, a destruir les empreses que hi havia apostat i, finalment, a convertir-se en un erm nuclear. Fa una dotzena d’anys, els meus alumnes hi eren assidus, en fa cinc, mantenien el compte per parlar amb la tieta i, els d’ara, no hi han estat mai.
La decadència de Twitter s’ha accelerat d’ençà que Elon Musk la va comprar i va començar a prendre decisions erràtiques per compensar els milers de milions que li va costar. Musk afirma ser un defensor ferm de la llibertat d’expressió, i per això va degradar el pes dels mitjans tradicionals, dels periodistes reputats i dels comptes amb més seguidors. Ara bé, en lloc d’igualar tothom va prendre un camí ben conegut: prioritzar aquells usuaris que paguen una subscripció mensual, que així obtenen la marca blava al costat del nom. Al món anglosaxó això ha atret els més fanàtics i els que tenen idees més execrables, que per a pocs dòlars al mes han comprat un altaveu immens. La piulada oficial de la concessió del Nobel de medicina o fisiologia a Katalin Karikó i Drew Weissman, pioners del mecanisme que va permetre desenvolupar les vacunes d’ARN contra la covid, es va omplir d’insults i teories de la conspiració, però el punt de ruptura definitiu ha estat l’atac de l’organització terrorista Hamàs contra Israel el passat dissabte.
Abans de l’era Musk, Twitter era una eina fonamental per a saber què passava sobre el terreny en cas d’una crisi o conflicte. Ara, en canvi, és gairebé impossible que els periodistes hi trobin la informació que necessiten. Ho explicava la periodista Marina Hyde a The Guardian: “Els usuaris ara paguen per la marca blava, i les piulades dels que la tenen són promogudes per l’algoritme. El cap de setmana passat aquestes publicacions virals incloïen celebracions amb focs artificials a Algèria que es venien com a atacs israelians, imatges del videojoc Arma 3 presentades com un atac d’Hamàs, vídeos de feia anys de la guerra a Síria emesos com a atacs contemporanis, i una fotografia falsa de Cristiano Ronaldo amb la bandera palestina publicada per un compte que es fa passar per periodista de la BBC.”
L’explosió de desinformació i de piulades plenes d’odi ha fet que les grans marques comercials hagin fugit de la xarxa ara anomenada X. Si fa només un parell d’anys els anunciants ens volien vendre cotxes, begudes ensucrades i viatges, ara tot és ple d’estafes amb criptomonedes, de noies que s’exhibeixen (i que prometen que s’exhibiran més si pagues) i de revenedors de productes xinesos. Els ingressos de l’empresa s’han ensorrat, i Musk ha contraatacat amb diverses propostes, com ara que no es pugui bloquejar ningú o que tothom hagi de pagar. Són idees pèssimes, però l’amo té un caràcter tan erràtic i paranoic que potser un dia viurem una apagada general. Si això passa és ben segur que algú s’inventarà un altre espai on acollir-nos, tot i que segur que serà diferent, i hi podrem residir deu o quinze anys més abans no s’emmerditzi. Llavors recordarem els anys de Twitter amb nostàlgia, i pensarem en aquells que hi vam conèixer i que n’hem perdut el rastre, mentre cantem la cançó de Vera Lynn: “Ens tornarem a trobar / No sé on, no sé quan / Però sé que ens tornarem a trobar algun dia assolellat.”
