Quan els valors del paisatge marquen l’ordenació del territori

Periòdicament, l’Observatori del Paisatge de Catalunya organitza seminaris internacionals per posar sobre la taula aspectes vinculats al paisatge importants per a la societat contemporània. Aquesta setmana se n’ha fet un amb el títol “Governar el paisatge per ordenar el territori”, amb el suport del Departament de Territori, a la seu del qual s’ha fet. El títol ja mostra que no és un seminari sobre un aspecte concret del paisatge (en uns altres s’han tractat els jardins històrics; l’art i la reivindicació dels llocs; paisatge i imatge…), sinó aspectes determinants i complexos, com ara la governança i l’ordenació del territori, amb el paisatge al centre. (Consulteu-ne el programa.)

Sovint emprem indistintament les paraules paisatge i territori, però no són el mateix i la diferència mostra la importància de fer important el paisatge. Perquè, tal com explica Pere Sala, director de l’Observatori del Paisatge, a VilaWeb, mentre que el territori és l’espai físic, el paisatge és el rostre del territori i això vol dir que no solament conté l’element físic i tangible sinó també els aspectes immaterials i intangibles, que tenen a veure amb la relació emocional i cultural que estableix la gent amb el lloc que habita.

El seminari s’ha concebut en quatre blocs: el caràcter del lloc; cartografies emergents; ordenar el territori per mitjà del paisatge, i governar el paisatge. Pere Sala valora molt positivament el nombre d’assistents, la qualitat de les ponències i la diversitat de mirades, de procedències geogràfiques i de disciplines. I explica el perquè dels quatre blocs: “És molt important la qüestió del coneixement, és a dir, abans d’actuar sobre el territori hem de tenir un coneixement del lloc des de mirades plurals i diverses, no només des dels especialistes. En aquest sentit, parlem de la importància del caràcter d’un paisatge, perquè cada indret té el seu caràcter, allò que el defineix, que el fa diferent, que és reconegut per la gent que hi viu i que, per tant, conté una percepció col·lectiva. El seminari ha volgut aportar eines diferents per a desenvolupar aquest coneixement i per a la representació d’aquest coneixement. Per això s’ha tractat la qüestió de la cartografia. Perquè el mapa té el poder de fer objectiu allò que s’hi representa. I hem vist diferents maneres de posar en un mapa els elements intangibles d’un paisatge. Per una altra banda, hem conegut maneres noves de situar el paisatge al centre de l’ordenació del territori. El cas del pla territorial de Menorca és molt clar. I després hem tractat les noves governances, noves maneres de cooperació entre societat civil i govern, de cara a una gestió i una planificació més col·lectiva, més plural, més consensuada i en benefici de tots.”

Ha participat en el seminari Jean-Pierre Thibault, vice-president del col·lectiu Paisatges Després del Petroli (Collectif Paysages de l’Après-pétrole) i ex-inspector general del Consell General de Medi Ambient i el Desenvolupament Sostenible de l’estat francès, que va fer molta incidència en la transició ecològica mitjançant el paisatge (transició energètica, transició agroforestal i sostenibilitat de les ciutats). Va advertir del risc de la banalització dels paisatges; de sortir d’una lògica tècnica com a única eina, a l’hora d’ordenar el territori; va aportar la idea que el paisatge reforça la democràcia. Són qüestions que tracta al seu darrer llibre, Aménager les territoires du bien être (Desenvolupar territoris de benestar).

També hi va participar Gilles Rudaz, geògraf, president de l’oficina Federal de Medi Ambient del Govern de Suïssa, que va parlar (i així ho va fer explícit) com a actor polític, responsable d’un programa nacional del paisatge. Suïssa és un país avançat en termes de paisatge, que ja el 1966 va aprovar una llei federal de protecció de la natura i els paisatges i a la dècada dels vuitanta va establir un Programa d’Observació del Paisatge. I va recordar que millorar les qualitats paisatgístiques és millorar la qualitat de la vida de la gent i els objectius de qualitat paisatgística són una brúixola. A Suïssa, aquests objectius es defineixen a partir d’una trentena d’indicadors de la percepció dels paisatges, que es posen a consideració de la gent i que permeten de veure canvis, evolucions, el nivell de satisfacció dels ciutadans, amb relació als seus paisatges, entre més qüestions.

En l’àmbit de captar el caràcter del lloc, també va exposar la seva ponència Ludovica Marinaro, paisatgista de la Universitat de Florència, que va fer incidència en el caràcter complex del paisatge i que va dir que s’havia anat simplificant la complexitat sistèmica dels territoris. Perquè entén el paisatge com un sistema de sistemes i demana de repensar el mètode de descripció i incidir en el projecte col·lectiu i coordinat per a captar el caràcter del lloc de manera interactiva. Per això els indicadors immaterials de paisatge no es poden generalitzar. També va posar l’accent en el paisatge entès com un bé comú.

El caràcter dels llocs es va completar amb la inspiradora ponència de Gabor Bouman, arquitecte i fuster d’estructures, brillant en la coherència a l’hora d’usar els materials del lloc, del coneixement del lloc, per fer construccions de fusta amb els arbres del bosc de l’entorn. Amb una relació directa, sincera i sensata amb l’entorn, amb la inspiració que proporciona la tradició, el coneixement de l’ofici, per incloure’l en la gestió dels boscs en totes les feines associades a la fusta. Bouman és una inspiració en el pensar i repensar la gestió forestal amb un aprofitament sostenible i respectuós dels boscs.

El bloc es va tancar amb la ponència sorprenent d’Arantzazu Pérez, historiadora de l’art i estudiosa de la gamificació aplicada a les estratègies de reapropiació del paisatge urbà. Va demostrar que el joc i el videojoc poden reflexionar sobre el territori i la ciutat i es poden aplicar a la seva gestió.

La cartografia, el poder de fixar des del dibuix

El mapa va ser un element transversal de tot el seminari i se’n van mostrar de molt originals. Una de les ponències centrades en les cartografies emergents va ser la de la Virginie Pigeon, arquitecta paisatgista belga, que va parlar d’una cartografia participativa centrada en la part sensible del paisatge, la més íntima i la que tradueix els vincles, que han de conduir a nous relats polítics i de convivència. Va parlar d’una cartografia crítica, de creuar informacions sobre les realitats culturals. Va compartir idees sobre el fet que la cartografia surt de la societat civil i avança en temes de desigualtats, per això cal evitar de generalitzar i cal respectar les alteritats. I també va dir que el paisatge era un motor.

Sobre els exemples d’ordenació del territori mitjançant el paisatge, va impressionar l’exposició de Rafael Mata, geògraf de la Universitat Autònoma de Madrid, que va explicar en què ha consistit la revisió del pla territorial insular de Menorca del 2003 (us l’explicarem amb detall la setmana vinent) i l’exposició de Maria Salas sobre el Mapa del Paisatge d’Andorra.

Tothom té dret de viure en un paisatge de qualitat

La major part de les ponències va fer referència al Conveni Europeu del Paisatge, impulsat pel Consell d’Europa i aprovat l’octubre de l’any 2000. El Parlament de Catalunya s’hi va adherir el desembre d’aquell mateix any, tan sols dos mesos després. I en aquest sentit, tenir una llei del paisatge i l’Observatori del Paisatge, tot i que solament com a òrgan consultiu, ha fet avançar molt la identificació dels paisatges de Catalunya, gràcies als Catàlegs de Paisatge elaborats per l’Observatori i al fet que aquest organisme sigui una referència internacional.

El Conveni Europeu del Paisatge ja té vint-i-tres anys, va assentar unes bases noves radicalment humanistes. Expressa que tothom té dret de viure en un paisatge de qualitat. I entén que el paisatge és tot el territori, i trenca així amb la idea de paisatge com a postal, que tan sols aquell excepcional és el que cal preservar. Opta per la gestió i ordenació dels paisatges quotidians, perquè també contenen valors de moltes menes (socials, culturals, simbòlics, estètics…). I rebla Pere Sala: “El Conveni Europeu del Paisatge diu que això no ho podem fer sense la mirada de tothom. Perquè el paisatge és el resultat d’una percepció col·lectiva com a societat i com a comunitat. És fonamental que tothom pugui implicar-se en els processos de gestió i d’ordenació del territori i del paisatge, dels canvis que es produeixen i les decisions que es prenen.”

Un pas més enllà dels processos participatius

El seminari es va tancar amb el bloc sobre governar el paisatge, en què es van presentar tres ponències radicals i inspiradores, de tres arquitectes i col·lectius especialistes en processos de participació i amb la singularitat que tots tres són activistes i treballen a partir d’un compromís de vida en la transformació de la gestió del territori, i fan participar en el procés de repensar un lloc tots els actors (privats, públics, associatius…) que hi viuen.

La primera ponència va ser a càrrec de l’emblemàtica Itziar González Virós, arquitecta social, coneguda pels seus processos participatius en espais com ara la Rambla i la plaça de Lesseps de Barcelona. Va parlar de la complexitat de definir i transformar un territori col·lectivament, però de la importància de fer-ho, perquè fa emergir la creativitat ciutadana, crea comunitat i crea un seguit de consensos sobre el lloc, de manera que són processos que permeten d’imaginar el paisatge del desig de la ciutadania. Itziar González va explicar sintèticament deu projectes en què ha intervingut i desplegat aquests processos participatius. (A aquesta ponència li dedicarem un article específic.)

Després, Diana Wiesner, arquitecta i activista, professora de la Universitat de Los Andes (Bogotà, Colòmbia), va exposar el projecte de regeneració de les muntanyes de Bogotà, territori complex i en conflicte, on ella i la seva organització, per mitjà del voluntariat, han articulat tot un seguit de processos participatius i d’accions de definició i recuperació del paisatge; travessies participatives, àmbits de treball col·lectiu (creació d’horts i de jardins productius…), recuperar les històries de la vida de la gent del lloc, ciències ciutadanes per a democratitzar el coneixement (pagesos que parlen de llavors antigues que encara conreen, per exemple), construcció de pau, art i natura, intercanvi de coneixements a partir de la barata, pactes de veïnatge… Per ella, la manera com es té cura de la vida i del ciutadà encara és un desafiament. I va parlar de “simfonia de la democràcia” en relació amb tot aquest desplegament de projectes des del lloc.

Va tancar el quart bloc d’experiències Carlos Muñoz, del col·lectiu cAnicca, també arquitecte i activista, que va exposar alguns dels projectes que han desplegat en diferents territoris de la península ibèrica, que comparteixen la idea de participació ciutadana en tots els processos; treball amb perspectives vulnerables (treballen en àmbits rurals, en col·lectius com ara els infants i la gent gran, en minories culturals, com ara la gitana…). L’originalitat i creativitat de les seves propostes impliquen, per exemple, crear uns mapes en què situen tots els bancs públics que hi ha en un seguit de pobles, dins un projecte vinculat a la gent gran. Mapes mai imaginats que són totalment reveladors i molt útils per a millorar el paisatge de la gent i com fer-ho.

Aquest quart bloc que va tancar el seminari va ser moderat pel geògraf Joan Nogué, professor a la Universitat de Girona, i ex-director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, que comentava a VilaWeb, a manera de conclusió: “Fa vint-i-tres anys el Conveni Europeu del Paisatge va posar les bases d’això que avui discutim. Però en aquests moments fem un pas més enllà. Ja no solament parlem de participació ciutadana en un sentit clàssic, ha arribat un punt en què tant per les metodologies que utilitzem com per la sensibilitat de la gent, aquesta nova cultura del territori que sembla que de mica en mica es va estenent, pugem un esglaó més i parlem de coses molt serioses i molt profundes, com ara el dret del paisatge, la participació social en la patrimonialització dels paisatges, la relació entre paisatge i democràcia, en el marc d’un concepte de democràcia que ja no és solament representativa, sinó que realment vol ser participativa. I tot això es nota amb projectes de gent jove, a què el conveni europeu els serveix de marc de referència, però ja es troben en un altre registre i volen anar més enllà. I això és fantàstic, perquè lliguem la idea de paisatge a coses molt profundes de la nostra societat. Probablement és el primer seminari que ha entrat a fons en aquestes qüestions. Va més enllà de la participació, és el sentit del lloc, el caràcter del lloc, la responsabilitat de saber-lo transformar si és que s’ha de transformar. En aquest sentit, és un seminari clarament d’èxit.”