05.11.2017 - 22:00
Aquesta setmana Barcelona es convertirà en l’epicentre literari de la novel·la històrica gràcies al cinquè festival literari dedicat a aquest gènere, que enguany canvia una mica el format amb la nova direcció de Fèlix Riera i s’interroga sobre ‘la condició humana’. Aquesta mirada al passat, en aquests dies en què s’escriu la nova història de Catalunya i en què, precisament, la condició humana marca tants de comportaments, pot ser una clau per entendre el nostre present. Sigui com sigui, hem analitzat la situació d’aquest gènere literari amb escriptors, amb editors i l’anterior comissari del festival, Enric Calpena, per esbrinar què és això de la novel·la històrica, per què fascina tant els lectors i els qui les escriuen i quin és el seu estat en aquests moments.
‘Jo no tinc gaire clar si faig novel·la històrica o no’, assegura Xulio Ricardo Trigo (Betanzos, 1959). Per a aquest poeta i novel·lista la qüestió és força més senzilla: ‘En un moment determinat se’m presenta una història, i jo no trio fer-la o no deliberadament, simplement trobo històries que em sedueixen i necessito desenvolupar-les, i en moltes el passat es configura perquè la història és cíclica i es produeix una mena d’etern retorn. En el passat he trobat moltes respostes a fets molt interessants del present.’
Anem bé. Si un dels qui ha de donar-nos certeses sobre el gènere comença dubtant si la seva obra s’hi pot inscriure o no, malament rai. ‘He arribat a pensar que els països que estimen la seva història i la tenen molt present són més receptius cap a la novel·la històrica, per això és un gènere que trobem més present a Galícia, el País Basc i Catalunya’, afirma Xulio Ricardo Trigo. També diu que ‘la història és molt present en la nostra vida quotidiana, i això afavoreix la comprensió del present dins l’imaginari del lector’.
Maria Carme Roca (1955) està entre l’espasa i la paret. I és que, a més d’escriptora, és filòloga i historiadora, de manera que ha de suportar que sovint els companys d’ofici mirin per sobre l’espatlla la gent que, com ella, escriuen aquesta mena de novel·les. ‘Allò que em sedueix de les novel·les històriques és la història mateixa. Sóc una apassionada de la història, m’ha interessat sempre i sóc molt feliç quan puc casar les dues coses, els viatges al passat i el fet de poder esbrinar coses sobre personatges i fets concrets que m’interessen. És apassionant. Ja sé que és feina, però la faig molt de gust’, explica aquesta dona que ha escrit per a infants i joves i per a adults. Diu que ‘m’és indistint el període sobre el qual escric. Allò que m’ha d’atraure és un fet, un personatge o una sensació. Quan escric, allò que vull és aprendre, perquè d’acord, sóc historiadora i com a historiadora sé unes quantes coses, però mai no n’hi ha prou, i fer una novel·la és una excusa per a aprendre sobre allò que t’interessa, per això no tinc manies sobre cap període concret. Quan no hi ha documentació, o n’hi ha poca, per exemple, quan escrius sobre els segles III o IV abans de Crist, vas més a les palpentes i tens més avantatges per ser lliure. Quan escrius sobre el XIX o el XX no et pots prendre tantes llicències’.
Per una altra banda, Glòria Gasch, editora de Columna, és una de les dones més interessades a fer que la novel·la històrica en català funcioni. No és debades que el seu catàleg es nodreix d’aquestes obres: ‘Considerem que és un gènere tan important que som l’única editorial que publica l’únic premi que es dedica a aquesta mena d’obres, el Néstor Lujan. Però més enllà d’això, és cabdal per a nosaltres. Les novel·les més destacades dels darrers anys, com ara La filla del capità groc, de Víctor Amela, el llibre de Pilar Rahola o el premi Josep Pla que s’ha emportat en Xavier Theros per La fada negra són novel·les històriques. Hi ha una tendència molt grossa a novel·lar el segle XIX i el principi del segle XX perquè la gent vol trobar en aquestes obres respostes que no té.’
‘Vivim un moment daurat de la novel·la històrica, i els darrers èxits ho avalen. El lector català sempre ha tingut la voluntat de conèixer i descobrir la seva història, i revistes com ara Sàpiens hi han contribuït de manera exitosa, explicant la història des d’un punt de vista divulgatiu. La novel·la històrica també compleix aquest objectiu, parteix de la realitat i alhora pretén d’entretenir. Al país hi ha una comunitat de gent a la qual agrada molt la història, i això garanteix un públic’, afirma Gasch.
Potser per això va néixer el festival dedicat a la novel·la històrica a Barcelona, una idea de Toni Soler, ‘que estava convençut que s’havia consolidat al mercat, que hi havia molta gent que tenia molts aficionats i que s’havien fet unes bones vendes d’aquest gènere’, explica Enric Calpena, comissari durant els primers quatre anys. També assegura que ‘potser el públic de la novel·la històrica és més general, hi ha menys fans absoluts que en un gènere com la novel·la negra, en què trobem molta gent que només llegeix aquesta mena de literatura. En la novel·la històrica trobem un públic més generalista i això fa que, si el festival coincideix amb aquests dies que el cinema és més barat, potser hi hagi poca gent a la sala. És a dir, és gent acostumada a consumir cultura, però que no es casa amb un gènere literari ni amb la literatura en general, i és una llàstima que ens falti una mica de massa crítica, ens falten més consumidors culturals a l’engròs’.
En aquest sentit, Xulio Ricardo Trigo diu que ‘les editorials afirmen que hi ha una moda, però penso sincerament que sempre hi ha hagut un remanent molt fort de lectors de novel·la històrica o novel·la negra. Les narratives de gèneres, si és que podem parlar-ne així, en general, sempre tenen un públic més fidel’.
Maria Carme Roca potser no ho veu tan clar: ‘darrerament el tema de les vendes punxa una mica la novel·la històrica i la resta de gèneres, afecta tot el món editorial. Els escriptors sempre seguit ens reinventem, i ho fem tots, per això fem rutes pels escenaris dels nostres llibres, per exemple, cosa que està molt bé perquè et trobes amb els lectors i tens un retorn del llibre, encara que només ho pots fer amb llibres la trama dels quals s’ambienta a principi del segle XX o a final del segle XIX, ja que, si no, les rutes són molt més feixugues’. Però l’escriptora no dubta que ‘hi ha un públic lector que s’interessa per aquesta mena de novel·la, i més quan la història de què tracta és la nostra, i això es deu al fet que hi ha molta gent que no en sap res, de la nostra història. La gent de la meva generació o més gran només van estudiar la història d’Espanya, i per mitjà de la novel·la poden aprendre coses d’una manera entretinguda. Perquè ens entenguem, en Ferran Soldevila té llibres molt amens, per exemple, però alguns historiadors, malgrat que són molt rigorosos, són avorrits, sovint ho fien tot a la documentació i perds l’oremus llegint les seves obres, et cauen de les mans. Quan prepares una novel·la has de fer garbellada i, de tot allò, que sovint està molt bé, has de triar allò que interessa al lector. Has de ser estricte amb la història, però has de tenir en compte que fas novel·la. Per al lector és més còmode i fàcil saber què va passar, però tu has de ser fidel’.
La relació amb els historiadors
El procés d’escriptura i de consum de novel·la històrica no sempre té tan bona acollida en el col·lectiu d’historiadors com en el de lectors. Segons Enric Calpena, ‘a molts escriptors no els agrada el gènere per la manca de rigor d’alguns texts o pel valor de la recreació, sobretot perquè es mostren reaccions sentimentals actuals en personatges històrics que segurament no haurien reaccionat com ho farien en l’actualitat, però són llicències dels novel·listes i s’han d’entendre. Molt sovint això no els fa el pes, malgrat que l’obra sigui estrictament rigorosa amb l’època històrica’.
En aquest sentit, per a Glòria Gasch, ‘la novel·la històrica ha de ser fidel als fets i això és clau perquè s’aguanti. Partint de fets i d’una cronologia concreta, a la qual hem de ser fidels, parlem de novel·la, que és un gènere literari. Per tant, hi ha d’haver ficció i fets que van més enllà de la mateixa història. A nosaltres ens agrada que totes les novel·les històriques que publiquem les revisi un historiador, perquè hi ha requisits que s’han de complir, no podem publicar errors o fets imprecisos. Ser fidels a la història és clau, però a la vegada cerquem l’entreteniment, no publiquem cap tractat d’historiografia. La clau perquè lector se senti còmode és que hi hagi una bona barreja entre l’entreteniment i els fets històrics. S’ha de trobar l’equilibri’.
Xulio Ricardo Trigo diu que ‘la relació amb els historiadors és desigual però molt interessant, perquè hi ha escriptors i historiadors de tota mena. N’hi ha alguns, que considero bastant seriosos, que sovint m’han agraït que posi sobre el paper moments històrics que, d’una altra manera, quedarien a l’oblit. Molts entenen que escrivim ficció i que si el lector troba allò interessant després se n’anirà a llegir llibres meravellosos que han publicat els historiadors. Però és clar, escrivim ficció i ‘històrica’ només és l’adjectiu, el nom és ‘novel·la’ i això els hauria de quedar molt clar. També hi ha uns altres historiadors, molt més combatius i amb menys raons, que diuen que som uns pirates de la història i que no entenen que si escrivíssim només sobre la història no tindríem novel·la, hi ha d’haver la ficció. Això alguns no ho acaben d’entendre. Ens diuen que ens allunyem de la realitat, per marcar territori’.
Per a Maria Carme Roca la qüestió és senzilla: ‘Em perdonen la vida, els historiadors. D’una manera molt amable no acaben de prendre’s seriosament la nostra feina. La respecten molt, però no se l’acaben de creure. Tot i això, la majoria m’han ajudat molt quan els he anat a consultar, sempre he trobat les portes obertes i no m’han posat mai cap entrebanc. No tots els escriptors tenen aquesta sort, però en el meu cas, com que sóc historiadora, algunes vegades pressuposen que en els llibres hi haurà un mínim de rigor.
En quin moment podem parlar de novel·la històrica?
L’altre gran element de debat té a veure, precisament, amb la periodització. Quan podem dir que una novel·la és històrica? Per a Maria Carme Roca, ‘aquesta és la gran pregunta. Hi ha diversitat d’opinions, però jo penso que una novel·la és històrica quan ja no hi ha ningú viu del període en què se situa la ficció. És a dir, de final del XIX ja no queda ningú viu, però de l’època de la guerra del 1936-1939 sí, i, per tant, una novel·la que s’hi ambientés no seria històrica. Uns altres historiadors, però, consideren que ahir ja és història. És un tema que mou molt de debat, però quan formes part del jurat d’algun premi tens l’ocasió de parlar-ne i discutir-ho. És més còmode quan et trobes obres del segle XIX o d’abans de la guerra del 1936-1939, però no hi ha cap criteri unificat. Si parlem de les Olimpíades, per exemple, ens pot semblar que són molt lluny o molt a prop. Hi ha diversitat d’opinions, però jo crec en el criteri de la generació completament desapareguda’.
Glòria Gasch no amaga que ‘el tema és molt polèmic perquè no hi ha cap definició que digui quin és el límit i on. Es diu que, com a mínim, hi ha d’haver una generació entremig, però si tenim una novel·la ambientada a mitjan segle XX que fa ‘flashbacks’, per exemple, com l’hem de considerar? Aquesta és la part més complicada, la de definir què és’. Per a Enric Calpena, ‘sempre hem considerat que la novel·la històrica era aquella que s’ambientava en una època de la qual ja no quedaven testimonis, o en quedaven molt pocs, com ara els anys de la guerra del 1936-1936. Però a mi m’agrada més fixar-me en el tractament del passat que fan les obres. Zafón, per exemple, parla d’una Barcelona determinada que ja no existeix i la recupera’.
Bé, doncs sembla que no podem arribar a cap gran conclusió sobre allò que és la novel·la històrica i a partir de quin moment podem considerar que ho és, més enllà del fet que és una pràctica que posa els historiadors nerviosos. Però queda algun gran moment per novel·lar de la nostra història? Gasch, com a editora, explica que ‘no hi ha grans èpoques per novel·lar sinó grans escletxes per discutir, cal trobar-les i estirar el fil. Penso que la gran noticia és que hi ha molt per descobrir, es tracta de trobar el fil que te’n pugui donar una visió diferent’. L’altra bona notícia l’aporta Enric Calpena: ‘el consum d’història és constatable empíricament amb les vendes a les llibreries. En una època de crisi global com la que viu la societat occidental es disparen les vendes de llibres d’història. Això mateix ja va passar durant la Segona Guerra Mundial, a l’època del Crac del 29 o l’any 1973. La gent cerca en el passat maneres de viure el present’.
