Quan els emigrants van desaparèixer d’aquesta ciutat del desert, també van desaparèixer-hi els llocs de feina

The Washington Post · Nick Roll i Rachel Chason

AGADEZ, Níger — Durant l’època àlgida de l’emigració cap a Europa, aquesta ciutat construïda enmig del desert del Sàhara era en auge, amb propietaris de botigues que treien beneficis saludables atenent els viatgers i els homes que conduïen autobusos carregats d’emigrants cap al nord.

Però avui, vuit anys després de la prohibició de viatjar cap al nord d’Agadez, l’assistència europea al desenvolupament que molts creien que compensaria la pèrdua del negoci que generaven els emigrants s’ha reduït a gairebé res.

“Em preparava per al patiment i esperava ajuda”, diu Abdou Salaam Abdou, a qui se li va acabar el negoci de taxis quan el flux de migrants africans va disminuir i es va criminalitzar la feina d’aquells que els ajudaven. “Només hem rebut patiment.”

Avui, amb la immigració sense papers a Europa que arriba a xifres que no s’havien vist d’ençà del 2016, els funcionaris de la Unió Europea cerquen estratègies per a frenar la migració.

Els investigadors de migració i els habitants d’Agadez diuen que l’experiència allà demostra les conseqüències doloroses de les polítiques que consisteixen a construir un mur al voltant d’Europa, molt més enllà de les fronteres reals, així com l’impacte limitat de l’ajuda que sovint es promet als països africans que es presten a cooperar. Segons que assenyalen els investigadors, els acords per a augmentar el control de les fronteres sovint van acompanyats de promeses explícites de finançament i d’ofertes més implícites de suport futur.

“Cap finançament no pot substituir la migració”, diu Ibrahim Rissa Ixa, vice-president del consell regional d’Agadez. “Europa i els nostres socis han de fer més per a la regió d’Agadez, perquè fem aquesta feina per a Europa, no la fem per a nosaltres mateixos.”

Promeses econòmiques

L’aprovació de la llei 2015-036 va ser el resultat d’una combinació de factors, segons investigadors i funcionaris locals del Níger. Dins aquesta nació de l’Àfrica occidental, els funcionaris van explicar-nos que temien que les condicions deteriorades de Líbia representessin un perill creixent per als migrants que es dirigien cap al nord tot travessant aquest país.

Al mateix temps, la preocupació a Europa generada per l’arribada de més d’un milió d’immigrants indocumentats l’any 2015 va portar la UE a establir el Fons d’Emergència per a l’Àfrica, que proporciona més de cinc mil milions d’euros per al reforç de la seguretat a les fronteres i cerca d’abordar les causes profundes de la migració.

La llei 36 del Níger era lligada a promeses europees de finançament, però no era condicionada a l’acompliment d’aquestes promeses, com remarca Alia Fakhry, investigadora de migració del Consell Alemany de Relacions Exteriors. Centenars de milions d’euros d’ajuda al desenvolupament es van canalitzar des de la UE al Níger després de l’aprovació de la llei.

“És una oferta que no pots rebutjar”, explica, i hi afegeix: “Encara que no hi hagi res explícit que digui: ‘Si no fas això, no rebràs ajuda al desenvolupament’, és clar que no és prudent de dir que no.”

Una economia en decadència

Una volta es va aplicar la llei, l’any 2017, la gent d’Agadez explica que van veure clar que l’economia local s’enfonsava.

A la modesta llibreria d’Abdel Aziz Elhadj Afiloseydi, el negoci és gairebé inexistent. “Tota l’economia era vinculada als migrants”, explica. “Quan ells guanyaven alguns diners, el gastaven aquí.”

Illia Oumarou, un barber que treballa en una cabana d’una sola habitació, explica que molts dels clients han desaparegut aquests anys i que els que queden tenen menys diners i vénen menys sovint. “Abans de la llei, l’economia funcionava per a gairebé tothom, i quan es va aplicar la llei, tot se’n va anar en orris”, diu.

“Els meus fills necessiten roba per a l’escola: no puc trobar una manera de comprar-la”, explica Souley Iddi, que guanya una fracció del que abans guanyava venent galledes, que s’usaven per transportar aigua. “Tot s’ha reduït, fins i tot els aliments, els diners que donava a la meva família. Ara tot és més difícil.”

Decepció i desesperança

En una habitació espartana de formigó a l’estació d’autobusos d’Agadez, un grup d’antics contrabandistes seu amb poca més feina que prendre un te d’una tetera que bull sobre brases obertes.

El 2015, aquesta era l’oficina concorreguda de la Unió Nacional del Transport. Ara els homes diuen que cerquen feines a l’atzar tot conduint rutes més curtes i locals o traslladant equipatges. Expliquen que alguns també s’han dedicat al contraban de drogues i més articles il·legals.

Quan es va aprovar la llei 36, molts van dir que els havien explicat que serien elegibles per a subvencions a petites empreses per a substituir els llocs de treball anteriors, que eren totalment legals. Però són pocs aquells que han rebut el fons de les subvencions i, aquells que ho van fer, diuen que només cobrien una fracció del que guanyaven abans.

“Vaig omplir una sol·licitud, vaig fer tot el que calia”, diu Oumarou Katto, un ex-contrabandista que deia que guanyava fins a quatre mil euros el mes durant l’auge migratori. Estava disposat a abandonar-ho tot per gestionar una botiga de barri amb la subvenció de la UE, si el fons hagués arribat mai.

“No és com abans, perquè ara no hi ha viatgers. Puc conduir, però només dins el país, entre ciutats”, explica Katto, i afegeix: “Encara que guanyi una mica de diners, si el cotxe es trenca, amb els preus que puc cobrar no em puc permetre de reparar-lo.”

Segons Mahaman Mansour Salissou, un funcionari del govern que va ajudar a distribuir el fons europeu, es van finançar al voltant de mil sol·licituds de les sis mil rebudes. Explica que una part dels diners es va perdre a causa de sol·licituds falses, però també diu que hi havia simplement massa pocs diners per a repartir. Les subvencions no superaven 2.500 euros, una quantitat que els contrabandistes d’elit podien guanyar en una setmana.

“Quan vam saber que la Unió Europea donava diners al Níger, a Agadez vam estar contents, perquè vam veure que eren milions”, explica Abdrama Amma Abdou, que solia gestionar un negoci de transport de migrants des de les cases on s’allotjaven fins a la frontera. “Però per a gran sorpresa, no va ser així. Ens van trair, de debò… Aquests diners haurien d’haver vingut cap a nosaltres.”

Un portaveu del Fons d’Emergència de la Unió Europea per a l’Àfrica no va respondre la sol·licitud de comentaris que li vam fer. Els funcionaris han explicat que el fons és destinat a abordar les causes profundes de la inestabilitat, el desplaçament forçat i la migració irregular i a contribuir a una gestió més eficaç de la migració.

Noves rutes

Després de l’aprovació de la llei 36, el nombre de migrants que passaven pel nord del Níger ha disminuït dràsticament. Però les dades de l’Organització Internacional per a les Migracions, una agència de l’ONU, mostren que fa poc que aquest nombre ha tornat a augmentar.

La diferència és que els viatges que abans eren legals ara són criminalitzats, i per això els migrants que es dirigeixen cap al nord eviten en gran part Agadez o viatgen pels afores de la ciutat, tot optant per rutes encobertes per evitar de ser atrapats per la policia.

Això vol dir, també, més perill, tal com explica un informe de l’Institut Clingendael, un grup de reflexió dels Països Baixos, que va trobar que durant els primers divuit mesos d’ençà de l’aplicació de la llei, una mitjana de trenta-vuit migrants moren al desert cada mes, comparats als onze mensuals que van morir en els divuit mesos anteriors.

Ixa, l’oficial del govern d’Agadez, rebla la qüestió tot explicant que la manca d’ajuts condueix a més drogues i més delinqüència. “I això és el que tenim ara al davant.”

Subscribe to the Washington Post