Quan els catalans viatjaven fascinats a l’URSS

El 1925 Josep Pla va emprendre un viatge cap a la Unió Soviètica. Era estiu i hi anava per col·laborar amb el diari la Publicitat. Amb el temps, aquelles notes periodístiques es varen convertir en un llibret que es va titular A Rússia, que sorprèn molts lectors perquè Pla hi va anunciar amb bastant d’èxit alguns fets que es van produir més endavant. Eduard Riu-Barrera, però, afirma: ‘sóc bastant reticent al viatge de Josep Pla, i no tan sols a aquest sinó també a alguns altres que va fer. He de ser molt crític com a historiador amb els seus texts, en què es demostra que va ser un coneixedor mediocre de la realitat soviètica, que fa una lectura ideològica i no pas cap mena d’anàlisi d’allò que veu, i per això el testimoni que hem recollit és més petit que el de molts altres autors, en primer lloc perquè hi va ser pocs dies, en segon lloc perquè va emprar molts de materials indirectes, com ara fulletons i propaganda i, si bé és cert que fa un discurs molt interessant sobre el futur del país, no ens aporta un coneixement directe del món soviètic. És molt més interessant la visió d’alguns altres autors que són més fluixos literàriament, però que han viscut i residit un temps suficient a l’URSS i que tenen una visió incerta però més real del país. Això sí, el discurs de Pla sovint és molt més brillant’.

Eduard Riu-Barrera és l’editor d’un llibre que arriba en un moment ideal, el centenari de la Revolució Russa, i que es titula Viatge a la Rússia soviètica. L’ha publicat l’Avenç i recull testimonis catalans sobre l’URSS d’entre el 1920 i el 1941. En concret, es tracta d’un recull de texts de vint-i-tres autors diferents de tot l’espectre ideològic del moment: Ángel Pestaña, Joaquim Maurín, Josep Grau, Antònia Pérez, Josep Pla, Eugeni Xammar, Josep Carner Ribalta, Santiago Pi i Sunyer, Francesc Blasi i Vallespinosa, Ferran Valls i Taberner, Andreu Nin, Josep A. Vandellós; Vicente Pérez Vicha ‘Combina’, Rafael Campalans, Carles Pi i Sunyer, J. Terrasa, Helios Gómez, Rodolf Llorens i Jordana, Frederic Fernández Serratacó, Rafael Vidiella, Joan Bertran Vidiella, Joan Bertran i Llopart, Antoni Rovira i Virgili i Francesc Pararols.

Segons que explica Riu-Barrera, ‘el món soviètic i postrevolucionari i el seu desenvolupament durant l’estalisnime i la Rússia del període d’entreguerres no només interessen a un sector ideològic de Catalunya que vol reclamar-ne els avenços i assoliments, com podria ser tota l’esquerra revolucionària, sinó a tota la societat catalana de manera plural, ja sigui pels interessos que hi pugui tenir o pels suggeriments que pugui trobar en tot allò que pot aportar el món bolxevic. I això inclou des de gent de posicions anarquistes, que eren les més abundants a Catalunya i que veien que hi havia un gran perill per a la llibertat en la figura de Stalin, fins a autors que provenien de posicions molt més dretanes, o que directament no hi tenien res a veure però volien conèixer com era el país per dins perquè estaven interessats en la totalitat del món. D’aquí sorgeix aquesta pluralitat de visions que hem recollit, de la prova que l’URSS suscitava un interès de gran espectre que no es limitava a consideracions ideològiques’.

Llavors, el viatge fins a l’URSS no era gens senzill. Podem mirar què en diu Eugeni Xammar, que també hi va anar el 1925. Xammar, que va publicar el seu reportatge a la Veu de Catalunya, n’explica: ‘Per anar de Berlín a Moscou, seixanta-tres hores de tren són, avui, necessàries. Quan Moscou no era encara la Meca de la revolució se’n necessitaven la meitat. Seixanta-tres hores de tren i tres visats de passaport. Quan Rússia era un imperi i Europa un continent sense passaports, per anar d’Europa a Rússia eren imprescindibles un passaport i un visat rus. Ara que Europa viu sota el règim de passaport obligatori i Rússia és –si són servits– una Unió de Repúbliques Socialistes dels Soviets, amb un passaport i un visat rus no n’hi ha prou. Calen els visats de trànsit de Letònia i de Lituània. Aquests visats costen els ulls de la cara però s’obtenen fàcilment. El visat rus, en canvi, sobretot tenint en compte les dimensions colossals del país, surt a relativament bon preu, però no acaba mai d’arribar (…). ARússia no s’hi entra si no és pel forat d’un garbell. Tot s’explica. El tsarisme s’havia de defensar contra la revolució. Els Soviets s’han de defensar contra la contrarevolució. Hi ha països que tenen ço que les dones velles de Catalunya en diuen “malastrugança”’.

Segons Eduard Riu-Barrera hi ha tres tipus d’autors que fan el viatge. ‘En primer lloc, trobem els autors revolucionaris, que són, bàsicament, anarquistes i hi van per conèixer de primera mà el primer moment posterior a la revolució del 1917. Hem de pensar que, a Catalunya, en aquell moment, no hi havia formacions comunistes o socialistes, sinó que aquest espectre ideològic estava dominat per l’anarcosindicalisme i els primers que van anar a Rússia van ser els anarquistes que assistien a les reunions de la internacional. Hi haurà anarquistes catalans i també anarquistes que ja són a l’exili, i alguns es convertiran al comunisme. Aquí és on trobarem la llavor dels partits comunistes catalans, que en cap cas no són d’adscripció soviètica i no ho seran fins al 1936. No van acabar de casar mai amb el moviment soviètic. Per una banda, doncs, hi ha els anarquistes, que hi van per conèixer aquest món, alguns dels quals s’hi quedaran.’

El segon grup que descriu Riu-Barrera és el dels visitants que es mouen entre l’interès turístic i l’interès pels moviments, en què hi ha gent que, tot i que és de dretes, ho vol conèixer tot de primera mà. És el cas, per exemple, de Valls i Taberner. De fet, un paràgraf del text que escriurà per a la Veu de Catalunya el 1928 ja en mostra el tarannà i la bona predisposició cap al viatge: ‘La impressió que ens causà la visita dels carrers de Leningrad que anàvem recorrent era tristíssima; l’aire de pobresa i d’abandó que dominava en aquelles vies produïa un efecte veritablement lamentable. El veure una gran ciutat, d’una estructuració perfecta, amb magnífiques perspectives urbanes, però que presenta un aspecte de misèria i de deixadesa, que té un to de cosa desolada, caiguda i estropellada, causa un vivíssim sentiment de llàstima’. En aquest grup també hi trobem Rovira i Virgili, com a representant dels periodistes interessats a conèixer què ha passat i que van una mica més enllà del viatge purament periodístic. ‘De turistes que hi van com a turistes n’hi ha molt pocs, tots tenen un interès que va més enllà. Hem detectat que el viatge és completament diferent dels que es fan en aquest moment a qualsevol altre indret, sempre té una motivació ideològica de proximitat al moviment revolucionari o de dubte. Mentre que a la resta del món s’hi pot viatjar, a l’URSS entren en joc tots aquests altres components’, explica l’editor del volum.

El tercer grup d’autors recollits és format per persones que hi tenien algun interès específic. En formen part els periodistes que hi van a fer reportatges com Xammar o Pla, els delegats comercials que hi volen fer relacions comercials o la missió del govern de la república de l’any 1931. ‘Tots ells deixen un testimoni escrit del viatge, sobretot per a la premsa de l’època, perquè hi havia un interès molt gran per l’URSS i, o bé ells tenien ganes d’escriure sobre les seves impressions o bé són incitats a fer-ho. Això era sorprenent, si més no perquè tothom deixa testimonis d’aquest viatge, sobretot perquè els que hi poden viatjar són pocs, a causa de la dificultat per accedir al país, i també per l’enorme interès que hi havia per saber-ne coses’, afirma Riu-Barrera.

Potser algú es podria preguntar per què un historiador i arqueòleg com Eduard Riu-Barrera edita aquest llibre de viatges a l’URSS. L’explicació és senzilla: la literatura de viatges és una de les seves passions i, a més ‘hi ha una motivació familiar. El meu pare era un gran lector i sempre em va recomanar la lectura de fonts d’època per conèixer l’ànima humana i la història, i d’aquí va venir el meu interès pel text històricament viu, per la literatura i pel món rus i la seva literatura. Aquest llibre és la suma de dues passions, els texts d’època i el món rus en general’.

L’interès pel món rus va ser molt intens en els anys vint i trenta, fins al punt que, a banda d’aquests viatges, hi va haver una allau de traduccions de literatura clàssica, en bona part gràcies a la tasca de traducció d’Andreu Nin. No ha estat fins molt recentment, que hi ha hagut una bona escola de traductors del rus a casa nostra que han publicat amb regularitat, sobretot gràcies a les editorials independents, que aquestes traduccions han começat a superar-se. ‘Tot i això, la literatura russa va tenir un gran impacte en els anys vint i trenta, malgrat que es tractava de la literatura pre-soviètica del segle XIX i de principi del segle XX. Les traduccions de Nin d’abans de la guerra, que transmeten en català la literatura russa, tindran un gran prestigi i seran molt divulgades. Això continuarà amb algunes traduccions indirectes després de la guerra, especialment del francès. De fet, una amiga afirma que la nostra literatura és la literatura russa, ja que tots hem llegit amb gran fruïció aquestes traduccions i han estat una aportació molt important al nostre bagatge cultural, formen part de la nostra literatura nacional.’